Cafè Món

Un relat de: Carles Rebassa

Sobretot quedarà la manera com ha d'ocórrer
la frescor d'aquest fet.
Tot just serà un moment
encerclat i trobat en el temps
un moment que en passar
ja haurà fet flor.
Jo
Carles Rebassa
cambrer
agaf amb una mà el cafè que Claudi Solivella
cambrer
m'ha deixat damunt el tasser
i el duc a la taula on el senyor Martínez
home de negocis
llegeix les cotitzacions de borsa
damunt les pàgines d'ABC.
El senyor Martínez tan sols no aixeca
els ulls del diari
diu alguna cosa
semblant a gràcies
cerca amb dits de taranta
peluda
el sobret de sucre l'obri i el buida
dins la tassa
amb la mirada a YPF.
Qued uns segons contemplant aquell senyor
i dic jo sí senyor
com vostè vulgui senyor
un senyor ric immobiliari
que no em fa mal el senyor
però en silenci.
Després tots dos ens miram.
Després el senyor Martínez aixeca una cella com dir
què?
i jo em gir i torn de cap al taulell.
Avui és un dia fràgil.
Avui mir el Cafè i em sent estrany
dins mi mateix
dins el Cafè.
Mir les taules
cadascuna amb un cendrer
una carta, un posador de tovallons
quatre cadires, gent asseguda
gent de moltes castes però no totes
ni de cap manera totes
dins Palma
la Última Hora del bar oberta
El Día del Mundo del bar obert
dones separades, adolescents de sacarina
advocats, polítics, notaris i gent de funerària
somriures, confessions
cocacola
taronjada
cafenet i ric calostre.
Què té aquesta terra nostra
que congria traïdors?
Diputats i senadors
hi ha mestres i professors
i també el senyor rector.
I aquests són els pitjors
que els diuen que són senyors
i sols els tenen per mostra.
Semblen tots triats aposta.

Eh! No pensis, no pensis massa
per poc que sigui és massa.
M'ho dic a mi mateix: els pensaments són massa:
són armes.
Només mira al teu voltant:
turistes angleses, abril, les mans
de les angleses com agafen les tasses de te.

El senyor Martínez aixeca un moment el cap i em mira.
El senyor Martínez ens mira
als cambrers del Cafè
cada dia
per escometre'ns
per fer-nos acostar cap a ell
per tenir-nos a mà
per tenir-nos a mà per dir en veu alta explicacions
tan llargues
i inversions
tan llargues
i els seus negocis
centenars de milers d'euros guanyats en una compra-venda
Mallorca
la guàrdia civil ja no existeix
aquesta oasi ric que és el PP
l'art, l'ajuntament, i jo què sé
però naturalment em faig el suec.
Claudi Solivella, dret darrere el tasser
com si no hi fos
pensa en culs i mames i cotorretes
jo ho sé, jo em sent també
avui, un home sol.

Pens: per molt que vagin canviant les tornes
que vagin canviant a cada punt
sense descans
un home
i a més si és un home sol
ha de menester un treball
una dignitat
la dignitat la dóna el treball
el treball dignifica
i em pos dret el cobartí
i jo sí
dins el cafè, que sí
que a cops escanyaria
la veu populista de Serrat
i pens
Serrat te mat
quan canta
"si el treball dignificaaaaa
per què la gent s'avorreix taaaaant?"

Mal negoci és el treball.
I jo amb poc en tinc a bastament:
un cervell senzill
un instant de poca feina
i a enfilar torres ideològiques i castells
de míting i pamflet.
Un puta cafè.
Alimentar braços i llits.
Pagar, senyors. Pagar
tant de pis
tant de Repsol-Butà
tant de Gesa-Endesa
tant de Palma
tant de Mallorca
tant de CAIB
tant d'Espanya
tant d'IRPF
tant de SS
tant d'IVA
tant de SOV
tant d'EMT
tant de PSOE
tant de PP.
Pagar, cobrar, ésser allí.
Entrar al Cafè, fer el jornal, sortir del Cafè,
entrar en un cafè, deixondir-se, gastar el jornal,
sortir del cafè i cap a jeure. Mecagondeu.

No serà massa més llarg
el principi.
El senyor Martínez demana un vas d'aigua
uns xavals volen uns dònuts
l'anglesa jove vol saber on és el baluard de sant Pere.
Tots els ulls amb la demanda d'haver de ser servil
les dotze del migdia
l'uniforme, la tarda, l'enyorança, medicina, coses.
En un moment pos l'aigua al senyor Martínez
els dònuts als adolescents
el coneixement a la turista amb arracades grosses.
Torn al meu silenci, acluc
els ulls
sense tancar-los.
M'enyor. Crec que m'enyor
d'alguna cosa que no he tingut.
Una cosa com si l'hagués conegut
en un espai del temps que no record.
No vides anteriors, no res de tot això.
Jo sé què és una espatlla, una pedra, un paper.
Però la vida
de mi
tot ho sap
tot ho controla.
És per això que jo tanta paròdia no me la crec.

Jo, Carles Rebassa
dins el cafè, en aquest moment
de corbatí i de peix bullit
dins el cafè, m'hi sent talment el senyor Martínez
talment la caixa registradora.
Dins el cafè sóc a davant el mirall de la taula 6.
Pens en son pare de n'Ignasi
son pare del meu amic Ignasi
quan diu
que al mirall només s'hi miren els mariconarros.
Però m'hi mir, m'hi veig
vull dir, hi sóc, som-hi, talment
un jo que no sóc jo i no sé qui sóc.
Els cabells curts, ungles polides, amable,
cambrer
educat
bilingüe
respectuós
passiu cambrer
nu oferent davall el davantal, el corbatí,
i em pega una retxada Freud:
un cos, un pit amb pèls
un cul, una verga amb dos ous
davall el davantal, el corbatí
oferent, bilingüe
amb la tasca d'oferir-me a qualsevol idiota
amb ganes de menjar i que se li mengin
un estrany en la nit
un estranger en la nit de la llei d'estrangeria
la que no apliquen a Sofia
un que de cop dugués gravat en una anca
amb lletres de ferro i caliu
amb lletres fatxotes mallorquines fatxes
de Catalina Cirer
de Francesc Fiol
de Maria Antònia Munar
de Grupo Serra
fatxes superfatxes
aquell poema de Palau i Fabre
jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
com una almoina que se'm fes.

I
Prou!, em dic.
Retxes, retxes i més retxes.
Dret entre el cafè del senyor Martínez
els mugrons de l'estrangera
el tasser de Claudi Solivella
sense heroïcitats em descord el davantal
em desfaig el corbatí
i surt cap a fora.
Tant de silenci estúpid queda surant
a damunt l'aire del cafè
que ni un esclat que rebentàs els fonaments
no podria empetitir aquesta feta.

I a damunt hi viu una puta família de rics.

Tranquil
alliberat
m'alluny del Cafè
content
amb les mans dins les butxaques
content
i a la recerca del no-res
m'alluny d'allà
tot cantant aquella bonica cançó:

Perquè jo
no vull tenir un treball
jo no vull estudiar
jo no em vull casar
que vull tocar tot el dia la guitarra
i que la gent se m'enamori per la veu.

Comentaris

  • supervivència[Ofensiu]
    bielsa75 | 07-04-2011 | Valoració: 10

    Tots ho sabem el punt de la batalla a les illes, i té molt de trist. És un valor posar el nom i cognom del jo poètic i es produeix un joc de forces i tensions molt bell en confrontar-lo a tots els altres.

l´Autor

Foto de perfil de Carles Rebassa

Carles Rebassa

88 Relats

119 Comentaris

101057 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Sóc de Mallorca. Visc a Barcelona, al barri del Clot. No estic content de les coses. No vull que em facin creure que somniar en les coses fa de cop canviar-les. No crec en la individualitat si no és col·lectiva, i al revés: és impossible la col·lectivitat si no és individual. La vida pega cops, però és per a això, la vida. Si no, valdria més no créixer, volar per l'univers, no ser-hi. Però som aquí i cal que ens comuniquem. I ja no escric res més.

Salut, independència i socialisme

carlesrebassa@gmail.com