Cafè amb Carla Bruni

No voldria exterminar el minuts d'aquesta vida;
viure'ls, anar-los cremant, i si m'esgoten, continuar bategant
i la guitarra que s'escolta, que no deixi de sonar
tantes notes, de tantes mirades, plenes de paraules
buits de silencis que em diuen massa.

Aire, dona'm aire que m'ofego
dins d'aquesta ciutat asfixiada
persones i més persones
plena, i eternament buida,
ànimes sense direcció,
veus que ningú s'escolta
observo, però no em veuen
tots em diuen, i pocs m'aporten.

Necessito més diumenges, i més tardes com aquesta
més converses i abraçades que em troben i m'esguarden
recordar aquelles vesprades formant part de la finestra
aquella veu dolça, flairar el cafè que se m'emporta
i de cop em trobo inmersa en aquell altre món nostre.

Només un raig de sol espero en la tristor d'aquesta tarda
que de buscar, m'hi perdo, i vaig sentint l'escalfor,
ment en blanc, benestar, silenci
a poc a poc em vaig trobant,
i cerco aquell dolç esguard
que m'acarona aquest estat.

L'aire acompanya un suspir de llibertat
i vaig sentint que sóc aquí, que el somriure és amb mi
i, plena, la foscor es va esvaïnt, i el temps em seguirà nodrint.