Buidatge de pap (I)

Un relat de: lo gambusí

Ets fred, molt fred. O com a mínim això sembla. Fa quatre dies que ho has deixat en la teua xiqueta, i mentre que ella està feta pols, destrossada, tu estàs indiferent. Indiferent davant tot. Pot ser són els símptomes d'una futura depressió, qui sap, però te la sua tot tant... Et sembla tothom estúpid, amb motivacions banals, sense raó de ser. Estàs a classe, i els veus allà... I no t'agrada anar del pal "superior" però és que a vegades, creus que és així. Bé, superior no és la paraula... No saps com dir-ho. És la sensació aquella de vore com tothom es regeix per les normes d'una societat estúpida, sense parar a preguntar-se si tenen raó de ser. És la fatiga de saber perfectament com reaccionarà tothom davant qualsevol, cosa, la sensació de "dejà vu" davant qualsevol cosa. Saps quan s'enfadaran aquells dos amics teus que estan bojos l'un per l'altre però l'orgull i la por els impedeixen tirar endavant. Saps què preguntarà al professor la teua companya de classe, aquella tan pesada, perquè sempre pregunta exactament el mateix, i sempre pretén ser simpàtica, quan és idiota.

Idiota, com tants altres companys teus, moguts per l'inèrcia, sense pensar, amb l'estupidesa inherent a la poca maduresa mental. Tots follen, sí, però quan han acabat de fer-s'ho cap d'ells sap valorar-ho. O ho valoren excessivament, i resten estúpidament parats davant la suposada bellesa de l'amor i tota aquella mandanga. I és que arribes a un punt en què ho veus tot simple, tot fàcil i senzill, tot banal i idiota, fins i tot. Perquè veus que a l'hora de la veritat, quasi tothom és igual, fins i tot aquells que semblaven tan diferents, aquells que creies eren com tu. Però no, tots són iguals.

Per fora pot no semblar-ho, però per dins són tots iguals. Només pensen en ells mateixos o, els més generosos, en la seua estimada i ells mateixos. Però no veuen més enllà, no veuen que hi ha moltes més coses a la vida, i alhora no hi ha res. No veuen que pots estar molt unit als del teu voltant, però que realment estàs sol. I es queden parats, mirant allò que els ofereix el sistema i els seus esclaus televisius. I els veus sortir de nit, competint a vore qui destaca més, qui té la camiseta més apretada i qui ensenya més pit. I veus que els de la seua mateixa espècie però diferent gènere fan exactament el mateix, i veus com s'ataquen entre ells com feres, i gaudeixen del fantasma d'un plaer. Però són plaers banals, els plaers del sexe d'algú que no coneixes dins teu o al teu voltant. I oh déu meu, que bo ets, i què bé ho fas, però demà ja no mos vorem. O potser sí, potser mos vorem demà, i l'altre, i l'altre, i començarem una relació d'estes que li'n diem amor, o parella, o què collons, i creurem ser els més feliços del món. Però tot s'acaba, i tu ja no em veuràs, que deien aquells, i tornaran a sortir de nit, ensenyant carn com qui vol cridar l'atenció de la presa, i la roda girarà i girarà...

I penses fins a quin punt ets membre d'esta comunitat, quan no t'agrada tot això però ets el primer en fer-ho, doncs tens les teues necessitats físiques i psíquiques. I les físiques prou bé que les resols, no és difícil, realment, però les psíquiques no ho aconsegueixes. I en part no ho vols, t'agrada estar com estàs, però creus que hi ha alguna cosa que no està massa clara, que no deuries comportar-te així.

I esta nit aniràs a sopar en la gent de la classe, amb l'estúpida que fa preguntes i amb els imbècils que no es decideixen. I encara que fa molt, molt temps que no surts, aniràs sense ganes, perquè ja saps com acabarà la nit, presoners d'esta gran arma que és l'alcohol i dels seus derivats. I una vegada més, com abans. acabaràs aguantant als companys beguts, els veuràs canviar de fase, feliços d'una il·lusió, primer, i depressius després, potser per tenir un únic moment de lucidesa en temps.

I la nit passarà, i voràs gent en qui saciar les teues necessitats físiques, però no et motivaràs a tirar endavant, ja que saps que seria massa fàcil d'aconseguir, en realitat. I ets tan hipòcrita amb tu mateix que no saps dir si prefereixes currar-t'ho per arribar al que vols, amb caiguda posterior inclosa, o si prefereixes premi fàcil i banal. Però el que sí saps és que al final no faràs res, per esta apatia que et mou, i les poques ganes de fer coses. I al cap deu minuts hauràs canviat d'idea, i et voldràs tirar a la piscina, però en realitat serà una il·lusió més, doncs no ho vols, o sí, o què collons.

I res, i serà una altra nit i t'hauràs fet passar per allò que volien vore, i te n'aniràs a dormir una vegada més.

I la roda girarà i girarà...

Comentaris

  • Unes reflexions genials!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 07-02-2007 | Valoració: 10

    He llegit les reflexions, i m'he quedat de pedra. De debò que està molt, molt bé.

    Ai, la roda de la societat, que ens atrapa com la roda del temps... Obligats a ser feliços en la rutina, o que ho semblem encara que no ho estiguem...

    Et llegiré més articles. Apa, salut!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

lo gambusí

6 Relats

16 Comentaris

6790 Lectures

Valoració de l'autor: 8.57