Aquell xic estrany...

Un relat de: lo gambusí

"Sí, este diumenge aniré de rebaixes."

Este comentari desencadena una conversa memorable. Una sèrie d'alumnes de segon de Batxillerat, teòricament futurs universitaris, per extensió gent mínimament intel·lectual, comencen a discutir sobre el tema.

No passa res, penses. Cada persona té dret a xarrar sobre lo que vulgue. Encara que personalment este tema te semble la gran parida. Li'n diuen llibertat d'expressió, i la majoria dels que la nomenen als quatre vents la incompleixen. Però això ja és un altre tema.

Què deies? Ah, sí. Les converses de classe. Et repeteixes que no tens dret a queixar-te, cada persona té dret a xarrar del que vulgue. Però sincerament, n'estàs fins als ous. Arribes a un punt en que penses "per què dimonis m'he de tragar totes estes parides?".

I a veure... Si fossen un parell de persones les que parlen d'això, no passa res. Però quan portes una setmana aguantant tota una classe (que ja saps, una classe són com a mínim trenta persones, visca lo nostre sistema educatiu!) xarrant de les botes que s'han comprat a les rebaixes, de que si encara no han anat a l'Stradivarius i de que si la falda rosa conjunta en les mitges blanques, s'acaba accionant un mecanisme al teu cervell, una senyal d'alerta que diu "aquí hi ha alguna cosa que falla".

Segueixes pensant, amb un professor de fons que sols pensa en explicar una sèrie de temes que, sincerament, no t'importen res, i uns companys que expliquen uns temes que t'interessen menys encara. I arribes a una conclusió: que ets una mica estrany. Que per què dimonis la teua major preocupació no és saber si podràs fer la pilota a ta mare per a que te compre allò que tant t'agrada.

I segueixes pensant, pensant que tens una escala de valors diferent a la d'estos companys que estimes i odies d'igual manera. Perquè veus una mica més enllà, i veus que les aparences enganyen. Que aquells que podien semblar diferents, com tu, en realitat no ho són tant. I que si et puguesses mirar objectivament, probablement tu tampoc ho series.

Però igualment tu et sents així, i segueixes pensant. Penses que si no pensesses tant, potser series més feliç. I ho ets, eh! No et poses victimista, perquè ets una persona feliç. Però tens les teues inquietuds, i te preocupes per coses de les quals no t'hauries de preocupar, potser.

A cap d'any, per exemple.Els teus amics van sortir, van beure, van anar de discoteca i van xalar com a condemnats. Segur que més d'un va acabar la nit en una noia (o un noi) d'allò més atractiu, tenint sexe com a bojos i completament col·locats.

Tu te vas quedar a casa.

I no perquè no te truquessen los companys. Tampoc per falta de diners, o per un càstig. Senzillament perquè no t'apetia, perquè vas preferir quedar-te a casa xerrant de política en la família, fent l'idiota i tocant música folk amb els teus pares. I vas xalar com un condemnat, també. No van ser experiències límit, potser, però tampoc t'apetien.

I segueixes pensant, mentre Operación Triunfo s'eregeix com a tema central de les converses dels teus companys.

Penses en moltes coses, en lo teu futur, que no tens res clar, en lo teu present, que tampoc ho tens, i fins i tot, en lo teu passat, que tot i no ser, és.

I pensant, pensant, te passen les classes. I arribes a casa, intentes concentrar-te en fer deures, en assajar per a l'examen, en avançar Treball de Recerca, i acabes com sempre, a l'ordinador, escribint textos que no saps ni si guardaràs. I penses que t'has de posar a treballar ja, perquè és l'única manera que tens de canviar d'ambient, doncs tens l'esperança secreta (no tan secreta, potser) de que quan vaigues a la Universitat este ambient cambiarà.

I pensant això, te'n vas a fer deures.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

lo gambusí

6 Relats

16 Comentaris

6790 Lectures

Valoració de l'autor: 8.57