Ai!

Un relat de: lo gambusí

La meua terreta és molt bonica. Té aigua, arbres i arrós i oliveres i animalets i moltes coses. A casa tenim molts animalets. Tenim gossos, gats, gallines, patos i moixonets que mos vénen a vore de tant en tant. Abans teníem oques, però se van morir. La meua casa és gran i bonica, i sé que ha costat molt de fer perque lo papa sempre ho diu, que han estat molts d'anys arreglant lo mas.

Lo meu papa també diu sempre que abans vivien domés de l'arrós, i que cada dia s'aixecaven ben promptet per a treballar-lo i així poder guanyar-se la vida i tenir un plat a taula i poder viure tranquils. Però ara ja no pot fer-ho això, perquè li paguen ben poquet, i li toca anar a treballar a una oficina molt estranya per a poder guanyar una miqueta més.



Fa un temps, la meua mama me dia que hauríem d'anar en ull, perquè hi havia tota una colla de gent dolenta que mos volien prendre l'aigua per a regar camps de golf i fer piscines. Jo no vaig acabar d'entendre mai perquè feien això, ja que qui vulgue aigua, al mar ne té molta, i natros la utilitzem para regar los camps i els arbres, i tenir taronges, arrós i olives. Damunt, se veu que molta gent d'esta en corbata que surt per la tele deia que natros érem uns egoistes i que mos volíem quedar tota l'aigua i que mos sobrava i no la volíem donar. I me'n recordo que la cosa se va embolicar molt i vam acabar havent de sortir al carrer, anant de "mafinestació" o com se digue, i cantàvem i cridàvem i ballàvem i al final lo riu se va quedar, i tots estàvem molt contents.

A mi m'agradava anar de "mafinestació" perquè trobava a molts amiguets meus en los seus papes, i ne coneixia de nous, i hi havia un home gran molt graciós en ulleres que cantava i uns altres que tocaven instruments, i sempre acabàvem fent festa. I un dia vaig vore per la tele que havien viatjat molt fent lo mateix, i que al final mos van donar la raó, i la meua mama estava molt contenta, i lo meu papa també, i los papes dels meus amiguets també.

I lo riu se va quedar, i lo meu papa va seguir treballant a l'oficina aquella, perquè no li pagaven prou per lo que aconseguia de l'hort, però com a mínim estàvem contents perquè teníem lo riu bé i podíem seguir vivint com sempre, en los animalets i tot. I va passar lo temps i lo riu seguia aquí, i los animalets i l'hort també, i tot estava molt bé. Lo meu papa va canviar de treball i estava a un despatx d'un diari, i sempre mos portava lo diari a casa i ma mare lo llegia, que sempre li ha agradat molt llegir, i tots estàvem molt contents.



Però un dia vam tornar a sentir coses estranyes, no sobre el riu, sinó sobre els horts. Mos deien que si volien tombar-li la casa a Sisco per a fer un camp de golf i no sé què. I vam anar a informar-mos, perquè Sisco sempre havia estat amic de mons pares, i quan anàvem de "mafinestació" sempre anàvem junts i tenia una filla molt guapa de la meua edat, i a més vivia al costadet de casa nostra. I Sisco estava molt espantat quan vam vore'l, i mos va explicar que l'Ajuntament havia decidit que allí on vivia ell se faria un camp de golf, un lloc ple de botigues i un munt de cases per a gent rica. I que estava la cosa molt malament, perquè ja havien venut tots los terrenys i no li havien dit res, i que prompte havien de començar les obres, i que se quedaria sense la casa on havien viscut tota la vida ell i la família.





Jo no entenc perquè a la gent esta de les corbates i les maletes volen tant de golf. És molt avorrit! Només juga un, i pega copets a una pilota, i a vore si l'encerta, i au. A mi m'agrada molt més jugar a pilota, o llegir un llibre, però això del golf... Li ho vaig dir a mon pare, i va dir-me que no era que fos divertit o no, sinó que treien molts de diners al fer-ne. Mira tu quin poc suc.

Però bé, resulta que estàvem en això de Sisco, que li volien prendre la casa i l'hortet per a fer edificis per a rics i gent en corbata i maletes. I Sisco va anar a queixar-se a l'Ajuntament, però no van fer-li cas. I va anar a no sé què de la Generalitat, a Barcelona, i tampoc. I Sisco ja no sabia què fer.

I un dia ma mare va anar al de Sisco, i va dir-li d'intentar tornar a moure la gent com quan lo del riu, para salvar la seua casa i la dels altres, perquè deia ma mare que això era només lo principi, i que després de casa Sisco anirien a per les altres.

I Sisco i la meua mama i lo meu papa van començar a explicar a la gent què passava. Però va passar una cosa molt curiosa, i és que la gent no volia fer res, perquè deia que això era progrés i que havia de ser així. I la meua mama estava molt enfadada en la gent, i deia no sé què d'una flama que s'havia encès quan lo del riu i ara s'havia apagat.

I se veu que als diaris, i a la tele, i los polítics, deien també que allò era progrés i que havia de ser així per a tirar endavant. Però jo no ho entenia, perquè voler progrés i diners està molt bé, però si per a tenir-ho hem de destruir lo que ja tenim i ha costat tants anys fer, no val la pena. I mos deien que en lo golf vindrien més turistes, però jo no ho entenia, perquè abans també ne venien molts, a vore lo Delta i los animalets, i la Casa de Fusta i la Foradada. I mos deien que los jóvens tindrien més llocs de treball, però jo no ho entenia, perquè, quins llocs de treball te dóna un camp de golf? Espentejar lo carret, i ben just...

Però bé, la gent no feia cas. I un mal dia, van arribar les màquines, i van tombar casa Sisco. I Sisco, la seua dona Carme i la seua filla Naima, aquella que era tan guapa, van quedar-se sense lloc on viure. I natros vam acollir-los a casa meua, fins que trobessen un altre lloc on anar. I a mi me sabia greu per Sisco i ells, però també estava molt content per tenir més gent a casa en qui jugar.

I la masia de Sisco se va tombar, i van fer un camp de golf d'un munt de forats, i un supermercat enorme, i un munt de cases on anaven a viure gent d'Alemanya un mes a l'any. Però la cosa no va acabar aquí, perquè prompte se van quedar sense espai al lloc on abans vivia Sisco, i van voler-ne més, i van buscar més llocs on construir. I com que lo terreny més proper al de Sisco era lo nostre, vam ser los següents.

I quan van venir a tombar-nos la casa, la meua família i la de Sisco mos vam posar al terrat, per a intentar parar les màquines una mica. I mentre tombaven l'olivera on buscava caragols de més menut i xafaven les tomateres i les cebes i les cols, des del terrat estant sentíem la música d'Ovidi, un home que cantava i que agradava molt als meus pares, i que feia així:

"Ai !
De bo, no res !
De mal, cabassos !
De feina, plens.
De béns, escassos.


Ai !
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els
panys.

Ai !
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:

Ai !
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.

Ai !
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.

Ai !
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet."

Comentaris

  • plouifasol | 25-04-2007 | Valoració: 9

    Ai, la nostra terra! Com l'estimem, no? Cadascú estima aquell tros de terra on va nèixer o on s'ha criat, i tant de bo poguéssim veure tal i com estava abans!

    A la teva terra, l'han volgut destruïr moltes vegades, i molta gent ho ha intentat impedir manifestant-se, i han aconseguit aturar una destrucció del paisatge i de la terra.

    No deixeu que això passi, és a les vostres mans i a la de tots.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

lo gambusí

6 Relats

16 Comentaris

6792 Lectures

Valoració de l'autor: 8.57