Brindis de foc

Sempre hi ha un demà! (sempre? doncs ara ja no ho tinc tant clar...)... t'he de confessar que aquest poema m'ha confós una mica, l'he llegit uns quants cops, i em sembla que no he acabat de treure'n l'aigua clara, potser m'ha faltat la petita introducció per situar-me una mica (he vist que en els primers relats/poemes no posaves l'introducció, però en els últims si que ja ho vas, cosa que va bé per interpretar una mica el context). Però bé, potser esta fet expressament per que cada persona tregui les seves conclusions i l'interpreti a la seva manera, i així ho he fet. Doncs aquí va el que m'ha fet sentir a mi... que maques son aquelles aventures curtes però intenses, cada dia és diferent, cada moment és especial, sorpresa rere sorpresa, moment tant inesperats com màgics, però tant ràpid com arriba, marxa... tota l'intensitat dels moments desapareixen, s'esvaeixen, de cop sense avisar, amb un últim ‘brindis', i després què?... doncs no queda res, només records i ja ‘no hi ha demà'...
M'agrada molt com escrius, tot i que em confons (o potser precisament perquè em confons!!), em fas pensar, intentar visualitzar cada un dels versos, imaginar què pensaves quan els escrivies...

una abraçada,
Jordi.