Bridge

Segueixo escrivint cada dia, però en castellà. Han passat mil coses al món sense cap comentari meu i em sap greu.

Passa que la meva afecció al bridge m'ha portat a inscriure'm a un grup internacional de Messenger, portal d'Internet que es diu Zone, i que és la secció llatina de Bridge-Base, que és una pàgina canadenca.
Té una mena de butlletí interior de comunicació, on s'expliquen convencions, partides originals que s'han jugat, anècdotes i altres coses ; I és inevitable que el temari s'eixampli a qüestions personals sobre origen, edat, feina, costums...

I s'ha donat la sorpresa que, entre aquella gent de professions molt diverses però amb poques aptituds cultivades per a la comunicació escrita, la meva afecció natural a escriureho tot, per a guardar o per a llençar-ho a la paperera, s'ha considerat com extraordinària i se'm considera com una mena de Cervantes escapat de la Biblioteca Nacional.

A cada cosa que dic se l'hi troben totes les gràcies i em punxen perquè digui més coses sobre tots (gairebé) els aspectes de la vida. I això vol dir que al obrir l'ordinador em trobo cada dia amb desenes d'e-mails que em demanen traduccions de papers meus del català, ampliacions de criteris i em burxen perquè expliqui coses de la meva vida.

També haig de contestar les coses que se'm diuen en el butlletí, el que fa que, tot plegat, m'ocupi una bona estona del temps que puc i vull dedicar a l'ordinador.

No és pas que tota aquesta qüestió sigui desagradable per a mí, perquè té les seves compensacions. En aquest grup de gent hi ha sud-americans i espanyols majoritàriament i entre aquests últims predominen les visions típiques de Catalunya des del Centre. Això m'ha donat ocasió moltes vegades d'explicar coses que ells no sabien i que tracto de fer entendre sense acritud ni escarafalls.

No puc dir que estic a punt de tombar la truita dels grans i inacabables problemes de la final entesa entre els pobles d'Espanya, però si que penso que si cada català anés posant granets de sorra en una construcció de racionalitat, sense posarse nerviós, potser avançaríem en el camí cap l'enteniment.

I, mentrestant jo estic passant-me hores parlant de Déu i del dimoni,el "Prestige", buc petroler carregat amb 80.000 tones de fuel, s'enfonsa al mar Cantàbric. Al cap dels dies passats, tots sabem les dimensions de la catàstrofe en totes les seves magnituds.

A pilota passada, però, es poden dir coses que no es diuen amb prou claretat als diaris; però queda molt clar que la gent que mana i ha de resoldre els problemes de cada dia, grans i petits, son gent mediocre o dolenta, el que fa del futur una aventura cada dia més incerta.