"Bollywood", la caixa de música de l´oblit

- I és que… el petit monstre que tots portem dins, alguns el porten per fora. O potser és que són monstres que porten la persona per dins? No ho sabrem mai.
Vaig quedar momentàniament perplexa. No entenia, perquè, per primera vegada, la meva mare em parlava malament del meu pare, i a més, d'una manera tant cruel.
De més gran, vaig comprendre, que era perquè l'havia deixat sola.
Ella, pertanyia a una família adinerada. Sí, molt adinerada i de molt renom. D'aquestes famílies, fetes a l'antiga.
Era preciosa. Per això sento tant d'orgull, quan em diuen que, edat per edat, semblem la mateixa persona.
I per això el meu pare, es va fixar en ella. I la va perseguir, la va escriure, la va trucar, fins que ella li va correspondre, en contra de tot allò que li havien inculcat els seus pares.
Perquè el meu pare era, o és, una mena de peix fora de l'aigua. Un ésser atípic. El va conèixer en un bar. Li va escriure una poesia. Li va fer un fill. I va marxar a la Índia pocs mesos després, per a buscar el seu "pare" interior. Per tornar, li va dir, essent un marit, i un pare com mereixíem.

Per això, quan la mare va veure aquell reportatge sobre "Bollywood, la caixa de música", que donaven pel plus, per primer cop, me'n va parlar malament.
Perquè, el reporter, va dedicar-li més estona del compte. A ell, i a la seva dona. Una noia Hindú. Em va semblar preciosa. I és que es van conèixer en un rodatge. Història d'amor a lo "Hollywood", però feta a mida pel meu pare. A la ciutat de Bombay.

I, mentre, jo cada cop em sentia més plena d'orgull, perquè el meu pare, era un actor important, famós, en el seu cercle, i estava casat amb una actriu preciosa, de pell fosca i ulls brillants i negres, ella cada cop, es corsecava més. I s'anava assemblant més a la seva mare. I jo, veia desfilar davant dels meus ulls, una processó d'home de classe alta i puntuació global més aviat baixa, amb qui la meva àvia feia de bo amb la meva mare.

I quan tenia catorze anys, després de set llargs anys buscant-me pare, per fi la meva mare es va casar. I al principi, mentre preparava el casori, que seria a l'església de la Mercè, lloc que havien escollit feia uns anys els meus pares, per a celebrar el casament quan ell "es trobés", li tornaven a brillar els ulls, com li brillaven mentre esperava que el meu pare tornés, durant uns altres set llargs anys.
I després, li van deixar de brillar, però va començar a portar la vida que sempre havia volgut. Una vida buida d'il·lusions, però plena d'activitats, viatges i despeses sense gaire sentit.

I després, va ser, quan jo em vaig encisar per ell. I em vaig quedar embarassada. I vam tenir una nena. Edat per edat, diuen que semblem la mateixa persona.

I em vaig sentir buida. I vaig fugir. Però jo sóc d'aquelles persones que porto el monstre per dins. Per això m'he emportat a la meva nena.

I mentre escric guions i aprenc a ballar per a ser una gran actriu, com el meu pare, el busco, a cegues gairebé, en una ciutat caòtica, perquè l'entenc, perquè m'he enamorat dels colors, de l'olor, i de la gent d'aquesta ciutat, i perquè el meu home, és un actor famós, que em torna boja, de pell fosca, i ulls brillants i negres. I perquè la meva filla, mai sabrà com es diu el seu pare, perquè n'he començat a oblidar el nom…