Bogeria i amor

Quan una persona s'enamora, les seves facultats mentals comencen una davallada.

Veu l'objecte del seu amor amb una lent d'augment. I les condicions que més valora d'aquella persona l'acaben convencent que ha fet la millor elecció.

Mentre el miratge no desapareix, la parella viu uns moments que potser seran els més emocionants i gratificants de la seva vida.

No vull parlar avui del que passa quan les valoracions de les persones recuperen la objectivitat. Per el que vull explicar, aquelles segurament tan diverses històries que en cada parella poden tenir un munt de camins diferents, ara no venen al cas.

Jo vull parlar d'un home de 80 anys, que sóc jo mateix i que pensa que té la saviesa necessària per valorar les coses bones que encara té al seu abast.

Sé veure, com es sol dir, més l'ampolla mig plena que l'altre meitat, que ja és buida.

Faig cada vespre un inventari de les meves hores del dia i en trec, gairebé sempre, un balanç positiu.

Començo comptant les set o vuit hores dormides com un nen (potser efecte de pastilles), hi sumo totes les coses que he vist en cada un dels meus dos petits passeigs diaris,(colors, temps, nens jugant, mares potser xafardejant, noies joves que es fan mirar però que ho fas tant de refiló per no semblar impertinent, saludant els que em coneixen i desitjant tenir ocasió de parlar amb gent que no conec, però que pot ser interessant)...

Segueixo el compte amb les quatre hores diàries jugant al bridge o bé al dòmino amb amics i acabo la llista amb el meu p.c,, que és com una finestra a un milió de coses i un comunicador màgic : Escrius i et contesta l'altre de seguida, o be escrius pel gust d'escriure, amb el miracle de no estripar mai cap paper, després de tota una vida d'escriure i esborrar i de tornar a escriure i acabar estripant.

He començat aquest paper però, de la bogeria i de l'amor.
Als que han llegit coses meves, saben l'estratègia que faig servir relativa a l'amor per una dona quan el teu cos ja no està per aquestes coses, però un puntet del cervell no et deixa tranquil, i practico l'amor intens del Quixot per Dulcinea, a la que no havia tocat mai ni un pèl, però que caminava per aquells camps de Déu tant ple d'amor com de bogeria.

El meu sistema, però, que ara canviaré, no era monogàmic com el de Quixot, i l'anava repartint entre les dones més maques que em trobava a cada lloc on anava i m'entretenia a trobar-li totes les gràcies, però amb la condició obligada d'oblidar-la al moment de sortir i substituir-la per la que m'esperava al lloc següent i així tornava cada dia als meus amors de cada dia en una roda que, al cap del temps, ha acabat per cansar-me.

I ara mateix m'estic enamorant bojament, com és natural, d'una sola dona.

Ja la tinc ben triada i ella no ho sabrà mai, però jo em juro a mi mateix que aquest amor durarà fins que em mori perquè faré tot el possible per no recuperar tot l'equilibri mental, perdent molt a gust la part que hagi causat la meva bogeria.

Amb el que em queda de coneixement, ja en tindré prou per el que encara em quedi per fer.

SANTANDREU3









-