BCN T'estimo: Flors de tarongina

Relat presentat per a participar al "Barcelona t'estimo" i el barri que he escollit és el "Barri Gòtic"



... ara sí que em sembla que els tarongers floriran aviat i l'olor de tarongina em retornarà el record d'aquell dia en què l'òliba aixecà el vol i no tornà mai més.

*
L'Aura recordava el primer cop que el carrer li quedà sota el peus i que des de l'alçada del pont on s’havia enfilat no podia apartar la mirada d'aquell toll d'aigua on es reflectia la imatge d'un home amagat rere una columna .
Poc es pensava aquell home que ella l'estava observant. Immòbil i amb un ram de flors a la mà, dins aquell vespre sentenciós, cridava l'atenció als vianants, que en veure'l, acceleraven el pas fugint d’aquella visió fantasmagòrica. La vestimenta negra que lluïa semblava talment sortida de l'aparador lúgubre d’un museu de cera i la llum tènue del fanal li difuminava el rostre perdent-se entre les ombres.
Eren tan sols les vuit i la foscor ja havia envaït la tarda. Els porticons de les cases es tancaven i l'Aura, des del pont neogòtic que uneix la Casa dels Canonges amb el Palau, cridava i somicava rere els finestrals.
—Que no em veieu! Sóc aquí dalt, tolida i sentenciada a morir entre els papers amuntegats dels pergamins del bisbat.

L'Aura dramatitzava perquè li agradava fer-ho i no pas perquè en tingués necessitat. Havia estat actriu de teatre i havia voltat pel món representant obres teatrals que no tenien res a veure amb tot allò que ara li tocava viure cada dia des que sortia el sol fins al capvespre, quan la llum ja no permetia distingir els escrits i les cartes que l'escrivent de pergamins li deixava sobre la taula al costat de l'espelma esgrogueïda que cremava.

—Que poca tinta que ha gastat l'Aura aquest matí - pensà l'escrivent-
El tinter revessava de ple. L'escrivent va entretenir-se a vagarejar per les paraules dels fulls oliosos i bruts que dormitaven sobre el moble de fusta vella i corcada que hi havia enmig la cambra i decidí deixar-n'hi una mica més. Dues paperetes, aquest cop.

Feia dos setmanes que l'Aura havia complert cinquanta anys. Res d'especial va passar que fos motiu per celebrar aquest esdeveniment. Ni tan sols ningú se'n recordà.
Quan en tenia divuit fou pubilla del seu poble. Sota el rostre cansat encara s’endevinava aquella bellesa tan especial per la qual li atorgaren tal nomenament. Gràcies a aquell esdeveniment, li fou fàcil entrar en una companyia de teatre i actuar per tot el país i part dels països de parla castellana.
La seva popularitat creixia i les revistes del cor en parlaven sovint. Els escàndols amorosos es venien prou bé; sortia en programes de televisió i feia anuncis publicitaris; la vida li somreia i tots els xicots la festejaven. Acudia a totes les festes de la jet-set i bevia fins a caure sense esma en braços de qualsevol amant que se li oferís.

Però l'Aura, un dia s'enamorà. Es va enamorar d’un home més gran que ella, a qui li agradava viure amb desmesura i gastar molt més del que podia guanyar. Als pocs dies van casar-se, van instal•lar-se a Barcelona i a l'any de casats tingueren un fill, en Roger.
Durant l’embaràs, l'Aura no va poder treballar i va perdre contacte amb la gent del teatre i la vida social. El ritme de vida al que estaven acostumats a poc a poc els va passar factura i els deutes s’acumularen.
Tancada a casa, guaitava el món on havia viscut. Veia com els amics continuaven la seva vida sense recordar-se d'ella. El marit, que mai va estar enamorat de l'Aura, començà a maltractar-la física i psicològicament i al cap d'uns anys l’abandonà per una altra dona.
En Roger tenia dotze anys i patí els efectes d’aquesta situació . En un parell d'anys, quan en tenia catorze, les circumstàncies el portaren a conviure en l'ambient de drogues i alcohol en el qual es movia sa mare.

Divendres passat, la Marta i en Ferran van assistir a l'Homenatge a Maria Mercè Marçal en el desè aniversari de la seva mort. Arribaren en taxi fins a la Plaça Sant Jaume. L'entrada al Palau havia de fer-se pel carrer del Bisbe.
— Aquesta deu ser la cua per poder entrar -digué en Ferran.
— Déu n'hi do quanta gent! Estàs segur que és per aquí? — preguntà la Marta.
— Sí, guaita, la majoria de les persones porten la invitació a la mà. I la teva on és? La portes, oi?
— Sí, la duc a la bossa! — digué la Marta- Vaig a fer una ullada a l'entrada de mentre tu fas cua.

S'apropà fins al carrer Pietat entretenint-se a escoltar un músic que tocava el violí. Els sons s'esbargien entre les ranures de les llambordes del carrer i la música sonava entrebancada a causa de la xerrameca de tanta gent. Donà un cop d'ull a l'entrada, assegurant-se que aquell era el lloc per on havien d'accedir al palau.
La cua de gent era tan llarga que arribava més enllà del pont. Va tornar enrere, es posà al costat d'en Ferran i començà a observar les figures esculpides que formen l'arcada del pont.

—Sempre m'ha fet estremir la daga clavada en aquest crani. Em fa pensar en una mort violenta -digué la Marta assenyalant amunt.
— He llegit que hi ha mil històries sobre aquesta calavera. Històries banals, llegendes de turistes. Diuen, que si t'atures aquí sota com estem ara tu i jo, que no tornes mai més a Barcelona i que has de fer una mena de ritual per trencar aquest encanteri.
— Sí home i què més... haurem d'anar a beure aigua a la font de Canaletes, potser? Jo no em crec aquestes bajanades.
— Jo tampoc, però... — i al Ferran se li escapà un somriure mentre ho deia.

Avançaren unes passes i fou llavors que la Marta veié la imatge de l'Aura dalt del Pont del Bisbe. Va mirar al seu voltant i tingué la sensació que ningú més la veia. No sabia que hi feia aquella dona allà dalt rere els finestrals, ni entenia perquè l'atreia amb la mirada i amb el gest de les mans. De sobte sentí que la fila de gent es movia i que l'empenyien per avançar.
Es va obrir la porta d'entrada al Palau de la Generalitat i de seguida tothom va entrar. Passaren els controls d'accés i trobaren lloc per seure cap a la meitat de la sala. Mai havia estat allà i el defecte tafaner que tenia per naturalesa li feu oblidar l'Aura. A tots dos els impressionà l'obra del pintor Antoni Clavé que hi ha exposada a les avantsales i la rehabilitació de la sala de conferències, situada sota el pati dels tarongers , on s'han eliminat els pilars mantenint els arcs i les voltes, la qual cosa dona més cabuda a la sala.
En Ferran va comentar que aquell espai de columnes invisibles, butaques arrenglerades i terra emmoquetat del mateix color vermellós tirant a rosat, era un lloc molt acollidor. La Marta assentí amb un gest.

L 'acte literari de commemoració a la poetessa va començar amb una llarga presentació. Les xerrades foren interessants i la lectura de poemes excel•lent.
Fou llavors, mentre els rapsodes recitaven poemes de la Marçal, que l'Aura es feu visible altre cop. Movia els braços i passejava per tot l'escenari i els seus llavis resseguien les paraules dels poemes com si fos ella qui interpretés l'obra.

"Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al llindar del suïcidi."

En sentir-se aquests últims versos, l'Aura desaparegué.

La Marta estava tant absorta que no distingia el que era real del que podria ser ficció. No sabia qui era la dona que dansava a l'escenari, tot i que li era familiar. De sobte, recordà una noia que feia anys havia conegut a casa de la seva Tieta.
— L'has vist? — preguntà la Marta al Ferran a cau d'orella.
— A qui?
— A la dona que dansava per darrere dels rapsodes.
— A qui dius que has vist? — preguntà sorprès, altre cop, en Ferran.
— A la dona que dansava...
En Ferran va fer cara de sorpresa.
— No sé, tan se val. No ho sé, no sé pas que he vist. Shhh! Callem, que ens cridaran l'atenció.

La Marta es recordà llavors de quan passava per la Parròquia de Sant Cugat del Rec a veure la Tieta Eulàlia que hi treballava de majordona. La Tieta és una dona dolça, bona i generosa que dona un cop de mà a tothom que ho necessita. Un grapat de records l'envaïren de sobte i les imatges apareixien a la ment amb més intensitat.

L'Aura duia el seu fill, en Roger, a l'escola de monges que hi havia al pis de dalt de la Parròquia. Els dies que feia tard, la Tieta li recollia el nen i li donava berenar. Quan l'Aura arribava, la Tieta ja li tenia preparat un cistell amb fruita i una olla de brou. Perquè l'Aura ho acceptés, li deia que havia sobrat del dinar i que ells ja no s'ho menjarien. L'Aura somreia, agafava en Roger de la mà i s'ho enduia cap a casa.
El dia que l'Aura es quedà sola i abandonada amb el seu fill, la Tieta li buscà un lloc per viure. La va instal·lar al carrer Paradís, al pis de la senyora Quimeta, una feligresa soltera de 81 anys. La Tieta sabia que ambdues necessitaven qui els fes companyia i que entre elles ja se'n farien. Però l'Aura passava molta estona al bar.
En Roger feia els deures cada tarda, mentre la Quimeta dormia a la butaca fosca de pell que hi havia enmig del menjador. A l'estiu, en una d'aquestes migdiades, la Quimeta ja no es va despertar.

El pis de la Quimeta era de lloguer antic, un lloguer del qual ningú sap qui n'és l'amo ni qui paga a l'administrador i com la Quimeta no tenia família ningú va reclamar res. Els diners que quedaven a la llibreta d'estalvis de la Quimeta van servir perquè l'Aura i el seu fill es poguessin quedar uns quants anys més en aquell lloc.

La Marta seguia absorta i enmig del silenci preguntà:
— Recordes que hi ha una parròquia al carrer Princesa?
— Una parròquia? No en tinc ni idea. Per què? — digué en Ferran parlant fluixet.
—Tan se val...callem, callem, que la gent ens mira. Després t'ho explico.

La Tieta utilitzà els seus contactes per aconseguir una feina a l'Aura. La va col·locar per fer la neteja a l'Arxiu històric de la Ciutat, un edifici d'estil gòtic renaixentista adossat a la muralla romana de la Catedral. Allà fou on l'Aura va conèixer l'escrivent de pergamins, un home escanyolit que llegia i classificava els milers de papers que s'havien d'arranjar.
Dins aquella estança on ningú el molestava, l'escrivent preparava les paperetes i els pergamins que després oferia al carrer dins els rams de flors de tarongina.
Cada dia en deixava un, oblidat premeditadament, sobre la taula. El preparava ell mateix perquè l'Aura se l'endugués cap a casa.

El lloc de la feina era prop del pis on vivia l'Aura i així doncs, no li calia allunyar-se gaire d'aquell entorn. En Roger passava les tardes a la Plaça del Rei amb els col•legues i ella deambulava, èbria, pels carrerons del barri Gòtic com si fos una princesa medieval sortida d'un llibre antic.
L’ampolla es convertí en la fidel companya i la droga la corcà i envellí com la taula de fusta sobre la que passava el drap per treure la pols. Recollia el pergamí que li preparava l'escrivent i se l'enduia entaforat a la butxaca de darrere els pantalons.

Els diners de la Quimeta es varen acabar i va ser llavors que algú va començar a indagar qui vivia en aquell pis i perquè el banc retornava els rebuts.
Quan la feren fora del pis, l'escrivent de pergamins li proposà que es quedés a viure amb ell, dins aquella cel•la fosca del pensament on, sense saber-ho, es passava hores i hores.
L'Aura no va entendre res de res del que li oferia l'escrivent i va preferir anar a demanar ajut a la Tieta a la qual feia anys que no veia. En arribar al carrer Princesa es trobà l'edifici de la Parròquia tancat i barrat. Va mirar pels voltants, va entrar per un forat de la porta per on s'accedia a l'església i allí va trobar un racó on instal•lar-se, al costat dels okupes que havien pres possessió del lloc. Es va estirar al terra i es posà a dormir sobre una bossa de plàstic on duia la poca roba que va poder arreplegar.

En acabar l'Acte de commemoració, els assistents foren convidats a una copa de cava en el pati dels tarongers.
Mentre pujaven l'escalinata, en Ferran preguntà a la Marta, què era el que volia saber del carrer Princesa i que era el que havia vist.

— Doncs, tan se val. Res... que fa uns anys la meva Tieta vivia allí.
— És que ara he recordat que aquest lloc pel qual em preguntes, podria ser on estan construint l'Espai Subirachs. Vaig llegir, fa uns tres anys, que van desallotjar uns okupes i que els detingueren per enfrontar-se a la policia. Recordo bé la notícia perquè em va deixar encuriosit. El periodista explicava que a l'interior hi havia onze joves en el moment de la intervenció policial. També va córrer el rumor de que foren maltractats i que entre ells s'hi trobava una dona d'avançada edat, una gran actriu esdevinguda a menys. Sempre he volgut saber qui era aquella dona. No sé, digues-me tafaner.
— Au, va, tan se val... Té, una copa de cava!
I la Marta agafà dues copes de la safata i li'n donà una al Ferran.
— Gràcies!
— Quina meravella de pati. L'olor dels tarongers em porta molts bons records — Digué la Marta.
— No hi havies estat mai, aquí?
— Diria que no, però tinc la sensació que aquest lloc m'és familiar. Tinc la sensació com si el que estigués vivint ara no fos real, com si aquest lloc m'hagués abduït i transportat a un altre món. No ho sé...
— Vaja, la que no creu en bajanades! — Digué en Ferran posant-se a riure.

Pels tarongers del pati, plantats dins escocells ben alineats, s'entreveia la imatge d'un halo transparent que baixava del cel. Dansava sense que ningú s'adonés que estava allí i en tocar a terra desapareixia sobre el mosaic brillant on es reflectien les figures dels assistents que passejaven entretinguts amb la seva conversa.
S'escoltava una música de fons i un cant trist que semblava venir de lluny.

-Marxem? -preguntà en Ferran.
-Sí. Em sento massa fora de lloc. Prefereixo caminar una estona pels voltants.

En sortir a la plaça Sant Jaume, la Marta digué que preferia passejar pel barri gòtic.
Entraren pel carrer del Bisbe i tornaren a passar per sota el pont. La Marta aixecà la mirada dissimuladament per mirar altre cop els finestrals. L'Aura ja no hi era.

En el carrer que dóna a la casa de l'Ardiaca, ara hi havia un altre músic que tocava el saxo. A l'altre costat, a la plaça de Garriga i Bachs, davant l'entrada de l'església de la Santa Creu, a tocar del mur del Palau, un noi de rastes llargues, amb un parell de cintes i uns bastons, feia bombolles de sabó gegantines enlairant-les cap al cel. Quan esclataven sobre les fulles dels arbres, l'aigua sabonosa les feia brillar, tal com feu aquell halo que la Marta havia vist al pati dels tarongers. Poc es podia imaginar la Marta que aquell noi de rastes era en Roger, el fill de l'Aura. Tan sols es quedà una estona mirant-lo a ell i a aquelles bombolles de colors que s'enlairaven cap al cel.

Un home ajagut sobre les llambordes del carrer, estirant la mà com si demanés almoina, d'amagat, repartia uns paperets a la gent que passaven per allà. De darrere una columna sortí llavors l'escrivent de pergamins, vestit amb sotana negra, i oferí a la Marta el ram de flors de tarongina que sostenia entre les mans.
— Flors blanques que flairen suau i que inhalades amb força t'enlairen cap al cel— li xiuxiuejà l'escrivent.
La Marta el mirà amb desconcert i desestimà l'oferiment. A l'instant, un calfred li recorregué el cos i sentí dins seu una angoixa indescriptible que no podia entendre. En Ferran li passà el braç per darrere l'espatlla i se l'endugué passejant a poc a poc cap a la plaça de la catedral.

Aquell mateix vespre, l'Aura, que cada dia contemplava escenes com aquesta des de dalt del pont, s'adonà de com era la seva realitat i decidí que no volia continuar vivint aquella farsa . Dins la cel•la humida i fosca on vivia, s'assegué en un racó i s'injectà la vena, amb l'afilada ploma carregada de tinta blanca de flor de tarongina, que l'escrivent de pergamins li donà aquell matí.

Eren les vuit del vespre i els picarols dels arlequins anunciaven ball de disfresses a la Catedral. L'Aura, aquest cop, acabava de renunciar a fer presència a aquella representació teatral i mentre escoltava com la reclamaven, s'abandonava a les mans de la il·lusió per sempre més. Apagà l'espelma esgrogueïda que feia llum al costat d'una flor de tarongina i estengué els braços nus, mostrant els seus senyals estigmàtics, tal com havia vist que feien les imatges escampades pels racons de la catedral i que a hores d'ara encara confonen als creients del que és farsa i del que és ficció.