Balcó

Un relat de: Virginia Fochs

La cara pàlida donava senyals de no hi ha prou sol a la meva vida. Aquella noia semblava voler sol i no saber on buscar-lo. Ulls rodons color terra i els llavis entreoberts, astorats. La cara com en una pregunta. Si la toco s'enfonsa, jo que vaig pensar. I ella que llavors es va recollir els cabells en una cua llarga i es va posar unes ulleres de sol enormes. Va mirar endavant i va somriure. Ja me la sabia jo aquesta. La meva mà i la seva mà es van trobar en el moviment d'obrir la porta del balcó. Dues passes, dos segons i vaig començar a notar el sol. Si em moc m'enfonso, jo que vaig dir sense arribar a sentir-me. No passa res, vaig continuar, algun dia no caldrà assajar somriures i ens podrem treure les ulleres. Algun dia no caldrà que ens les haguem de posar per plorar tranquil·les. I el vent que em mou el serrell. I el vent que m'asseca, m'encartrona i em pulveritza. Sol. Vida. Somriure. Ulleres. Plorar. Balcó. No, balcó no. No vull cap balcó. Vent. No vull cap balcó. Vull un terrat. Terrat. Somriure. Ulleres. Somriures del terrat. Sol. Sola. Sense terrat. En un balcó. Vent.

Comentaris

  • Tu també m'has transportat [Ofensiu]
    Xantalam | 22-11-2009

    a aquesta realitat de balcons, i pal·lidesa en la cara, ulleres de sol i una terrassa.
    Molt i molt suggeridor, aquest relat, un treball introspectiu, metafísic, abstracte, no sé com definir-lo. En fi, que m'ha agradat, Virginia.

    Una abraçada.

  • Boneeeeeeeeees![Ofensiu]
    Cargolsalalluna | 20-11-2009

    Això he trobat en algun racó del teu relat:
    Sol sense ulleres i balcó sense barreres amb les celles amunt i les dents a punt, com les feres.
    Una abraçada Virginia! Se't segueix amb ganes.

    Salisalut!!