Avui soparem a casa

AVUI SOPAREM A CASA
Ens van convidar a sopar la Bea i el Juan-Mari, la parella que ens vendrien la seva casa, al bell mig de la muntanya. Una masia molt ben conservada, situada entre Borredà i Alpens. Els dos poblets més propers on hi podríem efectuar les nostres compres a partir del moment que fixéssim la nostre residencia en aquell paratge.
A la llunyania es podia sentir el soroll de l'aigua que baixava per la Riera de Merlès; els pins i els roures no ens deixaven divisar el cabal de la riera, però un camí ral, ens hi portava en menys de deu minuts.
No massa lluny de la casa, en uns prats del que seria el nostre nou veí, hi pasturaven una desena de vaques, gaudint d'un herbari impressionant.
Davant de la masia, i molt ben cuidat, hi tenien un hortet, amb plantes medicinals. Ni havia de tota mena: un llorer que era mig arbre i mig arbust, un til·ler, una mata de romaní, una senyora mata de farigola, una camamilla florida que feia molta olor, una herba Lluïsa, mates de fonoll, un bon grapat d'espígol i una menta verda i olorosa que s'havia escampat per tot arreu.
A mi hem va agradar molt tota aquella varietat de plantes, i hem va fer pensar que potser, la mestressa de la masia era molt afeccionada a la cuina, i que tenia tantes plantes perquè sabia on tenia que posar cada condiment en cada plat que preparava.
De totes les maneres, avui ho sabria. Vaig pensar que el sopar que estàvem a punt de degustar m'ho desvetllaria.
El meu marit i jo, varem arribar a casa dels nostres amfitrions a les vuit del vespre; la casa en qüestió, en acabar de sopar, ja seria una miqueta nostre, perquè hauríem signat els papers de la compra d'aquella preciosa masia.
Quan varem entrar al menjador, vaig quedar garratibada. Ni el dia de Nadal paràvem la taula amb tanta elegància a casa nostre. I mira que menjàvem bé!, però tot el parament era més modest.
A la taula rodona, hi tenien preparats quatre serveis. Les tovalles de color salmó feien joc amb els tovallons, que estaven posats plegats com un vano, a dintre d'una copa gran, la copa de l'aigua. Al seu costat i havia la copa de vi, una miqueta més petita i del mateix conjunt.
Al mig de la taula, hi havia una gerra plena d'aigua, també fent conjunt amb la cristalleria. L'ampolla de vi, posada a sobre d'un decantador, era apunt per a ser oberta.
La marca del vi no es veia, però sabíem que en beuríem un de les seves pròpies bodegues. Un vi que des de feia uns mesos havien començat a comercialitzar en els restaurants de luxe.
L'amo de la casa, era l'hereu d'una finca del Penedès, i perquè la seva dóna no s'avorrís, li va muntar les bodegues, que ella feia rutllar bastant bé.
A sobre de la taula, i per a cada un de nosaltres, hi havia un plat de color blau marí i a sobre d'aquest plat, un de més petit de color salmó, com les tovalles. El contrast era molt bonic; hem vaig adonar de que al meu marit també li agradava força la decoració d'aquella taula.
Primer de tot, varem passar a seure en una saleta on hi havia una taula de centre preparada per a fer l'aperitiu. En unes plates de vidre de color àmbar, i havia olives farcides, cloïsses, musclos amb escabetx, patates xips, taquets de formatge, uns talls de llonganissa i uns bastonets de pa. Varem acompanyar aquest aperitiu amb un cocktail de cava, molt fresc i boníssim.
Jo vaig començar a pensar que les meves sospites de que aquella noia era una bona cuinera es començaven a desvetllar. No tant per aquell aperitiu que preníem, si no, per la presentació tan selecte de tots els ingredients, i per aquella beguda de cava que es trobava tan al punt; així mateix per les copes en que ens ho varen servir.
Durant aquell aperitiu, la casa ja va ser nostre. Varem signar tots els papers, i la parella amfitriona va rebre un xec del preu total de l'habitatge. Jo era molt feliç, vaig pensar que ja soparia a casa meva, encara que havia tingut la sort de que la cuinera hauria estat aquella noia tan espavilada en els afers culinaris.
Quan varem donar per acabat l'aperitiu, varem passar tots quatre al menjador; l'amfitriona va sortir de la cuina amb una safata platejada plena de salmó fumat. Feia un goig...! i una oloreta...!
També va treure un recipient amb mantega i una espàtula que ens serviria per escampar la mantega damunt de les torrades. Bé, damunt de les torrades si ni haguessin, perquè de moment a la taula no se'n hi veia cap.
Abans de començar a sopar, el Juan-Mari li va dir a la seva dona:
- Bea, que no portes les torrades?
- Quines torrades? - va dir ella tota estranyada.
- Dona, les torrades o el pa per poder escampar-hi la mantega i posar-hi el salmó al damunt - li va dir ell.
- Només tinc pa - va dir la Bea una mica nerviosa - Voleu que porti la torradora i el torrem?
- Si dona, es clar! - va dir-li ell encara més nerviós.
La ex mestressa de la casa, va posar damunt de la taula la torradora, molt a prop d'un endoll, per poder fer les torrades amb les llesques de pa de quart de quilo que devia tenir preparat per poder fer l'esmorzar de l'endemà.
En aquell moment vaig notar que aquella noia era la primera vegada que preparava un sopar per algun convidat, i fins i tot hem vaig imaginar que ni tant sols havia preparat cap àpat per a ells dos.
De totes les maneres, aquell salmó era boníssim i aquell altercat no va deslluir gens ni mica el seu sabor.
El segon plat, era un besuc al forn, i estava en el seu punt de tot. A més a més, amb els coberts de peix que hi havia a la taula el varem menjar d'una manera molt còmode i senzilla.
Les postres les varem prendre a la mateixa saleta on havíem fet l'aperitiu. La parella havia comprat una bona plata de rebosteria i van obrir una ampolla de cava de les seves bodegues.
Tot això, ara si que ho podia dir, ho havien comprat amb els nostres diners. Ells posaven la casa i nosaltres tot el sopar...!
A mida que anàvem parlant, varem descobrir, que aquella casa la portava la minyona, una senyora de mitjana edat, coneguda de la parella de tota la vida, que ja havia servit els pares del Juan-Mari i li havia fet de "tata" a ell, quan era molt petit.
De l'hortet que a mi m'havia agradat tant, se'n cuidava un jardiner, el tenien a la casa tres cops per setmana.
Quan per fi, al cap de dos mesos, varem instal·lar-nos a la masia, vaig convidar a la parella de "pijos" a sopar, per celebrar l'estrena de la casa.
Vaig parar la taula perquè no hi manques de res, però tenint en comte tot el que sortiria de la meva cuina.
Amb plats individuals, vaig preparar unes amanides catalanes molt complertes, regades amb un vinet que van portar els convidats.
Després vaig fer una cassola de conill a la caçadora; per a macerar-lo, vaig fer servir totes les plantes que hi tenia a l'hort, perquè tot i que era jo qui en tenia cura, estaven tant maques com quan rebien la visita del jardiner tres cops per setmana.
Per postres vaig fer crema catalana, cremada amb el ferro que m'havien portat els reis a casa dels pares l'any que hem vaig casar.
Tots aquests plats, degustats a la taula del menjador. I quan vaig desparar tota la taula, també hi varem prendre el cafè.
Quina il·lusió que fa, poder dir que sopes a casa!
FI