AVUI QUE FA QUINZE ANYS

Avui que fa quinze anys
m'ha passat la pilota, quina ironia !
Desde que era fetus i estava envoltat de parets no insonoritzades,
el tacte amb el meu sac d'embaràs pausava el seu retruc, al fer tombarelles.
I al ser destorbat per sorolls irritants,
les meves paraules el feien gronxar en una bombolla de serenor.
Avui que fa quinze anys,
sóc jo, qui està exaltada
una frenètica, encerclada d' unes parets més gruixudes que una panxa embarassada.
M'envolta una espiral de mils de kilòmetres, que em fa sentir aillada, aillada d'ell.
Primera presa de contacte amb la independència adolescent, el primer vol sense pilot.
Em te massa mimada, diría que mal acostumada.
Però el silenci és estressant, m'engoixa dia rera dia. S'em desgavellen els pensaments.
Per fi, sona el telèfon -cada dia sona-, però avui es diferent, i el cor s'em dispara fora del pit.
Tan sols escoltar la primera paraula, el somriure és ben traçat. -Mare!
Ja baixa l'intens ritme cardíac. Em vaig assossegant.
La respiració és relaxada, i el noto tan aprop.
Compto els dies, per poder-lo manyagar.
Tot i que em pasa un bon troç, no s'escaparà de les meves moixaines
- Prepara't, li dic, i ja riu.
No sap el que l'hi espera, o sí, ja em coneix…
Vull que percebi les meves rialles i amago les ganes de plorar
Tradueixo, que fan més mal les contraccions de l'enyorança, que parir al propi fill.
M'he adonat, que ja sap volar fora del niu, s'ha fet gran.
I m'he adonat que hem intercanviat papers i aquest "set", l'ha puntuat ell.
Acaba de travessar el meu envà amb la seva veu
Només ell podía alleugerar aquest silenci.
Just avui , em satisfà haver estat jo la seva panxa en la distància
Avui, que fa quinze anys