Aventura adsl

Un relat de: peres

Relat de por, sèrie B, ofert als nostres lectors per gentilesa de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona (des d'ara CEPB, em nego a fer-los de franc la propaganda de la marca comercial) i Ya.com, una operadora de telefonia. I em penso que em sortirà tot a raig perquè estic molt emprenyat i escriure seguit seguit em sembla que és una bona manera de desfogar-se. Al despatx on treballo tenim un parell de comptes corrents a la CEPB. En un dels comptes sempre hi ha moooolts diners; en l'altre, que fem servir exclusivament per al pagament de rebuts domiciliats, n'hi ha els justos i una mica més per a imprevistos. La CEPB té instruccions d'avisar-nos per fer passar diners del principal al secundari quan els fons del segon s'apropen a un límit mínim. Fins ara, i el compte té prop de 20 anys, no hi havia hagut mai cap problema. Fins ara. Resulta que un mal dia el compte destinat al pagament de rebuts, sense arribar a 0, es va quedar amb molt poquets euros de saldo. Resulta que justament aquells dies Ya.com va passar no un rebut de la connexió adsl que tenim al despatx, sinó que en va passar dos alhora. Resulta que al compte secundari no hi havia prou diners per pagar els dos rebuts alhora. Resulta -ja us ho podeu imaginar- que sembla que van fallar tots els protocols de control de la CEPB, la qual no sols no va fer el que s'havia compromès a fer i sempre havia fet -avisar-nos i passar diners d'un compte a l'altre-, sinó que ni tan sols ens va dir que "hi ha un problema", que és el que fan tots els bancs i caixes quan veuen que un client ha tingut un descuit -i insisteixo que no era el cas: que el descuit era d'ells-, i no sols això, sinó que a més a més va retornar els rebuts a Ya.com amb la indicació de "rebutjats". Resulta -també us ho podeu imaginar- que sembla que a Ya.com van fallar tots els mecanismes de control, "perquè nosaltres sempre avisem amb temps el client", i van decidir tallar la línia adsl del nostre despatx. Resulta que la primera notícia del desastre la vam rebre perquè tot d'un plegat les adreces electròniques associades a la connexió de Ya.com van deixar de funcionar, i quan truquem a l'empresa ens diuen que ens han tallat la línia per haver rebutjat dos rebuts consecutius. Tots els detalls sobre les causes de la desfeta que he explicat fins ara els hem anat esbrinant després. Els de Ya.com diuen que si volem tornar a tenir línia cal tornar a demanarr una alta, que no hi ha possibilitat de fer marxa enrere i que les adreces miraran de conservar-nos-les, però no ens garanteixen que puguin fer-ho. Després, quan s'ha anat sabent la veritat, tot han estat excuses, però els de la CEPB, davant la nostra insistència que arreglessin el desastre produït per la seva incompetència, no es van estar de dir-nos que ells "no tenien cap obligació" d'estar pendents del saldo d'un compte. Per nosaltres, la falta de connexió adsl al despatx significa la pèrdua immediata de feina -treballem en línia amb tots els nostres clients- i, en pocs dies, la mort professional del despatx. I qualsevol alta d'adsl triga un mínim de 15 dies a ser operativa. 15 dies? Sí, 15 dies -pel cap baix. Perquè en aquest estat nostre democràtic-i-de-dret-i-de-les-autonomies-i-nacionalitats-que-el-componen continua havent-hi de facto un monopoli -el mateix monopoli creat en època del general Miguel Primo de Rivera, i mira que ha plogut des de llavors- pel que fa a la infraestructura de les línies telefòniques. I això vol dir que qualsevol operador ha d'adaptar el seu (suposat) afany de servei -de reparació, en aquest cas, perquè els de Ya.com també han reconegut que els van fallar els protocols d'avís- al ritme que marca l'amo únic de la infraestructura, que ja deveu imaginar qui és, comença per "t" i acaba per "a" i al mig hi ha les lletres "elefonic". En resum: donar-te d'alta d'una línia d'adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d'allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades "correctes" i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d'una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust -amb la inestimable cooperació de la CEPB- també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d'alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d'operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L'única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et tornarà pel cap alt la xocolata del lloro. I en aquest cas, segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res i els dallonses et fan mal, i demano excuses per la grolleria de l'expressió. I aquest és el final provisional del conte gòtic. Provisional perquè de moment no hi ha hagut sang, tot i que s'han sentit renecs i amenaces molt gruixudes, que aquí ens hem estalviat per respecte al lector, que no en té cap culpa. I bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.

Comentaris

  • Sense comentaris[Ofensiu]
    NEULA | 10-05-2005

    És increible com n'estem d'impotents davant d'aquestes entitats que es diuen al nostre servei. Quins pebrots!

  • Ai, amic...![Ofensiu]
    rnbonet | 03-05-2005

    ...multinacionals, oligarquies, monopolis que han sigut i deixen d'esser-ho- diuen-...
    Tots fant la punyeta, quan poden... I poden sempre!

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154363 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com