Ara

M'agrada veure, un diumenge
Assegut al passeig, a la vora del mar calm,
Passar els nens que juguen als seus jocs
Els pares que els vigilen i els renyen.
L'home que porta un diari sota el braç.
El vell que camina recolzat a un bastó.
A prop dels arbres indians,
La gent que arriba a la platja
La gent que pren el vermut
I els homes que parlen de futbol.
Es viu com es respira la brisa suau
A l'estiu que tot just acaba de començar.

Sembla que tot en el món és així
Gent tranquil·la que gaudeix de l'oci del cap de setmana
A la vora del mar calm
Sense pensar, -no és moment de pensar ara-,
Que tot en el món no és així.
Que cada u porta la seva història particular
Davant totes les històries dels altres.
Que som el centre, que si tenim problemes ens passen només a nosaltres.
Que llegim, escoltem, veiem la fam de la terra
Les guerres de la terra com si fossin a un altre galàxia.
Som nosaltres qui patim més, ells no són d'aquí
Som nosaltres qui assistim com voyeurs
A totes les misèries que just darrera d'aquest passeig
Comencen, o en agafar el tren, o en obrir la porta.
La galàxia comença lluny quan la tenim a la vora mateix.
Els problemes ens afecten si són nostres.
És llavors quan es podem revoltar
I com el mar calm embojir i fer mal.
Però ara no és moment de pensar això
¿Potser ho serà demà?