Ara

Ara, ara que ja te n'has anat veig clarament que t'estimava amor, i que amb gran necessitat et desitjava. Ara ja només puc esmentar que m'ha quedat un gran buit al cor, el que només tu m'omplies. No he deixat de pensar en tu recordant-te al meu costat en bonics moments que hem passat plegats, però tot i aquests em fa mal recordar els últims moments que vam disposar junts.
Intento recordar-ho tot, ara que ja ha passat temps, ara que ja puc capbuçar-me una mica més endins en dins el passat. Tot i el temps i que intenti prevenir-ho, als meus ulls sempre se'ls escapa alguna llàgrima.

A tu, Gerard, et vaig conèixer en un petit bar, que hi havia a la piscina, del poble on jo vivia ja fa anys. Tu hi treballaves des de feia poc i no sabies gaire on parava tot, eres nou al poble i jo vaig proposar-me d'ajudar-te amb tot el que pogués. No tenia cap activitat especial preparada i tampoc no treballava en cap feina d'estiu.
De bon principi, quan plegaves de la feina t'acompanyava a fer passejades per mostrar-te els carrers del poble.
T'anava presentat nova gent amb qui confiar, poder parlar i solucionar dubtes.
Em passava la major part del dia a la piscina i, quan tenies estones lliures, sense clients, tranquil·lament i assentats en una taula conversàvem animadament.

S'acostava la festa major del poble, i la gent anava de bòlit amb els preparatius i tota la pesca; però això no ens impedia de seguir quedant diàriament. Ja havia passat la meitat de l'estiu i et coneixies fins el racó més endimoniat d'aquell poble.
Per aquesta raó vam decidir de endinsar-nos en un món nou pels dos, vam anar a descobrir les afores del poble, on jo tampoc havia estat mai, així que vam agafar les bicicletes i vam emprendre camí. Quan ja començava a ser hora de girar cua per tornar a casa, vam descobrir una casa que tenia tot l'aspecte de estar abandonada; però és feia fosc i no ens quedava més temps per perdre així que vam tornar al poble.

Va començar la festa major del poble. Havia de durar una setmana; una setmana que semblava que no s'acabés mai.
Hi havia un munt de coses organitzades per a la gent gran, però pels de la nostre edat sols hi havia un concert, no gaire estimulant.
De sobte se'm va encendre una llumeta dins el meu cervell, la casa abandonada!
Et vaig comentar el meu pla: l'endemà aniríem de bon matí a cercar altre cop la casa, però aquest cop no solament la observaríem des de una distància prudencial, sinó que també hi entraríem. No hi teníem res que s'interposés en els plans, ja que en el poble tots estàvem de festa i ningú ens hi trobaria a faltar.

A primera vista es veia un jardí molt descuidat; les plantes havien crescut per on havien pogut, hi estava tot ple de deixalles de possibles turistes que havien emprés aquelles rutes.
En el fons de tot no és veia lletja la casa; possiblement hauria estat habitada per alguna persona gran, que no s'havia vist en cor de seguir-la mantenint i conservant i s'havia traspassat a una residència d'avis. Aquesta era la hipòtesis que semblava més verídica.
Vam obrir la porta de la tanca, i vam seguir per un petit caminet de pedres.
Et vaig demanar que passessis al davant; m'havia entrat el temor i pressentiment d'haver-hi de trobar algú en el interior, de fet era una propietat privada.
El portal estava una mica tocat pels anys però no semblava tenir ganes de caure, en canvi de la porta no se'n podia dir el mateix, estava tota corcada.
Vam estar-nos uns minuts trucant a la porta per la por de trobar-nos a algú allà dins.
Quan en vam estar segurs vam empènyer la porta, que ens va respondre amb una gran grinyoladissa.
Estava molt fosca per dins, devia tenir tots els finestrals tancats, i mig a les palpentes i agafats de la mà ens vam dirigir al que ens va semblar que seria el menjador.
Vas palpar el que ets semblava un finestral i posant-hi mans i mànigues el vas aconseguir obrir. Ara que ja ens hi vèiem vam observar el nostre voltant, estàvem, tal com havíem deduït, en el menjador.
Quan ja havíem obert tots els finestrals, hi havia molta claror i s'hi observaven molts quadres antics. Tots ells eren de diferents vistes que tenia la casa cap al exterior, cap aquelles terres de vinyes conreades.

Passada la por, em vaig disposar a seguir fent la visita a aquella casa.
A la planta baixa també hi havia una cuina, que no disposava de cap aparell per cuinar, un escriptori força gran i ple de estanteries buides, ja que els llibres eren tirats pel terra.

Vaig mirar el rellotge; ja era hora d'anar tornant cap al poble, així que ens vam despedir d'aquella casa i jo em vaig quedar amb les ganes de seguir descobrint-hi noves parts.
Ja entrada la tarda, vaig recordar que aquell dia havia de anar a dormir a casa l'àvia; així que vaig preparar-me, vaig trucar-te demanant-te si volies venir amb mi, i com que em vas dir que si, tots dos vam anar a casa de l'àvia.
Mentre anàvem de camí, vam aclarir que li comentaríem el matí que havíem passat.
Estàvem al menjador jugant a cartes fins que ens en vam cansar i vam seure una estona. Va ser aleshores que vam aprofitar per parlar-l'hi de la casa.
Ens va aclarir uns quants dubtes. Ens va explicar que aquella casa antigament havia estat esmentada per el nom "Cal Vinyal" i ja feia anys que estava deshabitada, i que no se sabia qui n'era el propietari, o més ben dit que segurament no en tenia. L'última persona que hi havia viscut, havia estat un home que mai havia tingut cap fill, així que quan va morir ningú va quedar-se la casa, ni cap familiar.

Aquella nit vaig dormir al teu costat desprès de parlar de la casa.
Em vaig despertar desprès de tenir un somni molt agradable, i en ell em vaig adonar de qui m'agradava veritablement. Feia molt que no hi pensava i hem vaig adonar que el noi que m'agradava eres tu.


Durant el matí ens vam estar tancats a casa fent el mandra, vam dinar d'hora i ens vam tornar a dirigir a "Cal Vinyal", que ja en tenia ganes.
Aquest cop ja em vaig dirigir directament cap a les escales que portaven al primer pis. I com que era fosc vaig poder agafar-te la mà.

Vam repetir diverses sortides com aquesta i així plegats anàvem descobrint racons nous per passar-hi el temps.
Ara, cada cop que anàvem a "Can Vinyal", feies bona cara, semblava que tots dos ho passàvem igual de bé, junts en aquell escenari reservat per nosaltres.

Tot passejant per el jardí florit, vaig declarar-te el meu amor. No m'esperava res per part teva però tu vas coincidir, jo també t'agradava i no me n'havies dir res.

Les trobades cada cop és feien més intenses, en una d'elles em vas fer una proposta.

- Perquè no netegem aquesta casa? Així quedarà més acollidora i endreçada.- em vas dir.
Em va semblar una molt bona idea i no hi vaig posar cap entrebanc, així que ens vam posar mans i mànigues.
Cada dia em dirigia a la casa havent dinat, i començava la nostre fita. Tu venies quan plegaves de la feina i t'unies a mi.
Vam passar dues setmanes de neteja intensiva, i la casa semblava una altra. Només hi fallava la porta.
Vam planejar una festa per celebrar el gran esforç de dues setmanes consecutives de treball i esforç que havíem esmerçat en la casa.
Vam comprovar que disposava d'electricitat, així que la vam guarnir amb unes bombetes de colors per fer-la més alegre. Cada un dels convidats portava menjar i begudes per compartir.
Va ser una festa tota plena de jovent; semblava que ara fóssim els joves que celebréssim la festa major, tot i que ja hagués passat.
Hi havia molt d'ambient i va anar tot molt bé.
Vaig preguntar als pares si podia passar els caps de setmana en aquella casa d'en somni. Com que em van deixar, ens passàvem tot el cap de setmana juntets.
Era tot tan bonic i érem tan feliços.
Encara érem una mica joves però ens estimàvem tant que ja ens havíem plantejat un futur una mica sobtat però molt feliç.

Ara jo començaria segon de batxillerat i tu la universitat. Viuríem junts en aquella casa de somni tan nostre que havíem arreglat junts; estudiaríem però viuríem junts.

Ja ens havíem traslladat, ja feia un més que vivíem plegats, tot rutllava, faltava una setmana per començar el llarg període d'estudi que ens esperava, però res em feia por ja que et tenia al costat. Si tenia cap dubte només calia preguntar-te'l.

Una nit mentre dormíem plàcidament, quan faltaven un parell de dies per començar el curs, vam sentir rebombori a baix. Silenciosament vas baixar a veure que passava, jo de mentre, t'esperava al llit.
De cop vaig sentir crits, venien de baix.
Vaig baixar a corre cuita i de poc no ensopego. Quan jo ja arribava a baix fent gran terrabastall em vaig adonar de que tot restava en silenci.
Vaig seguir avançant a les palpentes, aquell silenci m'estava fent entrar temors.
Em vaig estar una estona observant al meu voltant a veure si trobava algú que no fos al seu lloc...vaig donar una última passa i de sobte una gran massa de pes se'm va tirar a sobre.
No recordo gairebé res més; només en recordo una veu ronca, que em va acompanyar fins al rebost i m'hi va deixar tancada amb el teu cos sagnant al cantó.
La resta d'aquella nit la vaig passar plorant, tot on acariciant la teva cara pàl·lida, no sabia com sortir d'allà i ja només em preocupava la teva feble salut.
Estàvem tancats en la nostra pròpia casa, per una gent a la que mai havíem sentit ni vist; i ara jo et tenia inconscient, al meu costat.
Vam subsistir amb el poc menjar que ens quedava, i mentrestant el teu estat anava empitjorant però jo no em deixava vèncer.
Vam passar dues nits fredes tancats allà dins, fins que en una d'elles es van sentir veus, venien de fora de la casa.
Temia que tornessin a ser aquella gent; però de sobte entre la multitud vaig reconèixer una veu familiar: era la mare.
Les meves esperances ja perdudes en les hores van tornar de sobte i vaig actuar amb rapidesa.
De seguida ens van localitzar i ens van portar al centre hospitalari més proper, per el camí em vaig assabentar que els teus agressors, com e
ra d'esperar, eren membres d'una secta que traficava drogues. La casa havia estat feia molts anys un antic lloc de magatzem i també punt de trobada.

A l'hospital et tenien tancat a la sala de cures intensives, allà lluitaves sense parar contra un veritable temporal. No hi paraven d'entrar i sortir infermeres que ens anaven explicant el teu estat. Però l'esforç d'aquelles persones no va ser suficient: al cap de poques hores et vaig perdre.
Quan ens van donar la notícia, tan sols vaig arrencar a córrer i no vaig parar fins que vaig arribar a l'habitació on et trobaves. Esperava que les paraules que havia sentit tan sols fossin una broma, una broma de mal gust. Esperava trobar-te somrient com sempre, amb una mirada penetrant i sentir-te tranquil·litzar-me de nou amb la teva dolça veu dient: "ja ha passat tot..."
Tot i saber que no seria així, no vaig parar de somiar desperta imaginant-te com sempre, fins l'últim moment, fins al moment que et vaig veure.

Va ser obrir ràpidament aquella porta d'un blau cel amb un vidre cobert per una cortina, entreveure una habitació no gaire gran oprimida pel silenci de la soledat i desprès un llit...
Aquells ulls que màgicament canviaven de tonalitat eren tancats, descansaven profundament. Però aquest cop ja mai més s'obririen.

Vaig plorar i he plorat tots aquests anys, pensant en tu, recordan-te cada tardor al observar com lentament queien les fulles al seu pas, al igual que el temps que ha transcorrecorregut des de aleshores.
Tot i que el teu enyor crema molt més que el mateix foc i que la teva absencia ocupa un inmens espai en el meu interior, sé, que algún dia ens retrobarem i serà com tornar a néixer, però aquesta vegada néixer al teu costat.