Fent Hores Extres

Un relat de: horitzons

Prat de la Riba queda enrere quan, tombant a la dreta, s'endinsa cap a Gaudí. Després d'avançar dos vehicles que, indecisos, alenteixen la circulació de la via, topa amb l'imperant semàfor de plaça Salvador. Necessàriament ha de frenar i l'acció el mosqueja. Amb la represa de la marxa intenta recuperar el temps perdut. Prova d'avançar a tot aquell que entorpeix el seu pas fins que per poc no ratlla un llampant Mercedes blanc. El vell que el condueix, li etziba sorollosos tocs de clàxon i insults. Ell no s'immuta i, mica en mica, el va deixant enrere.

Quan per fi arriba a l'avinguda Beneto, deixa anar un sospir d'alleujament. L'avinguda està deserta. Opta per matar el temps de la travessia imaginant quin tipus d'individus viuen en els racons dels quals sorgeix llum. Tots tenen en comú una vida desgraciada.

Quan amb la mirada reprèn la carretera ha de frenar. Ha de fer-ho de pressa. Per poc no atropella a un grup de joves que, de fet, semblava no importar-los massa. Mentre acaben de creuar se'l miren d'allò més enriolats. Un combinat d'alcohol, suor i fum envaeix l'ambient.

Reposa els peus al terra, abaixa la vista i es fixa en les seves mans. S'adona que tremolen i que tenen un aspecte poc saludable. S'imagina que és pel tabac, que el manté en vetlla entre comanda i comanda. Últimament, però, també trenca l'amarga solitud amb la companyia de l'alcohol. Ambdues no són bones, és evident, però el consola la idea de que encara no li han deixat seqüel·les. Finalment, cau en que el que li està passant factura és la feina. Instantàniament sent que ha de deixar-la. La idea l'il·lusiona i l'inqueta, però acaba per difondre's tan ràpidament com el fum que emana del vehicle. És conscient que sense aquest miserable sou no podrà veure en Daniel, doncs no podrà pagar-ne la pensió, pendent de pagament des de fa dos mesos, ni mantenir el pis necessari perquè l'hi deixin tenir un miserable cap de setmana. L'ànsia que l'envaeix fa que, abans de la represa de la marxa, encengui precipitadament un altre cigar. Ja té traça en això de conduir amb la visera oberta.

De sobte, sona aquella melodia tan odiosa que impera en la majoria de telèfons mòbils. Detesta tot aquell qui la duu i, amb una mirada fugaç, intenta recriminar-ho al culpable. Acaba per entendre que n'és el seu, de mòbil. De tota manera, ja pot sonar, perquè tampoc li és possible agafar-lo. Mentre l'emprenya una i altra vegada, imagina de qui pot tractar-se. O bé és el seu cap fotent-li la bronca periòdica, o es tracta d'un familiar que, distret, es pregunta per la seva existència. Ja de per si, la trucada del cap no és agradable però sap que, també, se li està esgotant l'inventiva, en això de trobar excuses. En recorda les millors. Entre les més suggerents triomfava la que treballava de cambrer en un hotel de luxe. Preferiblement en horari nocturn, ja que tot i treballar poc en treia un bon sou. A les nits, les demandes eren d'allò més picants i més d'una vegada tenia la possibilitat d'entreveure els conjunts d'encaix de famoses exuberants. Tot i això, ha decidit que aquest cop serà modest: torn nocturn de guàrdia jurat en un centre comercial.

Falta poc per arribar a la cita però abans ha de passar per l'avinguda París, popularment coneguda com a carrer Avignon, per les seves senyoretes. El pas per l'avinguda és breu però es retroba amb la desesperada mirada de la Michelle, una antiga companya d'estudis. Mentre es desprèn de la burilla del cigar recorda que enyora una mica de companyia íntima.

Amb una frenada contundent, disposa la motocicleta al bell mig de la vorera. En retira la clau i s'aproxima al portal més proper. Mai perd les formes, i per tant truca al timbre i puja fins al pis pertinent.

Quan fa entrega de l'encàrrec, les úniques paraules que surten del client són: <>

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer