QUAN CREUS QUE TOT ESTÀ PERDUT

Un relat de: horitzons

A partir del moment en que seus, i ell, tranquil·lament et fa el diagnòstic del què et passa, tu, sense saber, sense tenir la idea més mínima del que a ell se li està passant pel cap en aquell moment, tens la ment en blanc, sents por, a causa de la teva impotència, de la teva ignorància sobre els fets, d'allò que t'està passant; però també sents esperança, no saps com anirà, no saps res.
Llavors, ve quan ell et fa la seva gracieta, i després d'aquesta, et diu que ara ja parlem d'una lesió més seriosa del que ell s'havia pensat fins ara. Llavors, ell em va donar el vist i plau de la situació, allò no eren unes simples contratures, era algo més però el diagnòstic no era del tot clar, m'haurien de fer més proves.
LLavors, em va acomiadar fins un parell de setmanetes més, però aquelles dues setmanes per mi són or, per mi són més que catorze dies, per mi són catorze dies més d'ignorància, de malestar, d' il·lusions perdudes, il·lusions fracassades, i d'impotència a l'hora de viure.
Només pensar, només parlar, sols el fet d'una simple actuació, recordo tot el que he passat, tot el què em passa, tot el que m'impedeix passar. Cada vegada que sento un tremolor a l'esquena, em fa fer el cor fred, em fa oblidar-me de tot el meu entorn de totes les coses bones que m'envolten, no m'agrada haver de sentir-me exclosa de tot per aquest dolor. És un dolor físic, no mental, però no m'agrada al pensar en la meva carrera com a esportista, en els meus objectius apunt de fer-se realitat, ho tenia tot, i de sobte m'he quedat sens gairebé res. Ara cada detall, cada moviment és més valorat, cada hora de son és més apreciada, però cada passa és més feixuga.
M'agrada l'activitat, i no parar quieta, em fa sentir viva; el fet de córrer, de nedar de saltar, i sobretot el fet de tenir una pilota a les mans, una cistella al davant i haver de realitzar un treball (tant físic com mental) fins fer-la arribar fins dins la cistella.
Però quan ve el tremolor m'encongeix tota per dintre, llavors me n'adono de que jo mateixa no puc fer-hi res per arreglar-ho, ni tan sols els del meu voltant, miro de pensar en totes les coses bones que tinc i que sempre m'han estat al costat per ajudar-me a sobreviure amb un somriure als llavis cada dia.
Tot i tot, jo sé que em posaré bé i que sigui quan sigui, dos o tres mesos, el que calgui, però tornaré a ser jo, i intentaré, faré tot el possible perquè allò que em fa somiar es faci realitat.

Comentaris

  • sense paraules...[Ofensiu]
    jOaneTa | 11-12-2006 | Valoració: 10

    és...magnífic...mentre ho llegeia no he pogut evitar plorar, suposo que és perquè he passat per el mateix, bé i estic passant, i sé lo dur que ès adonar-te'n de que ja no ets la mateixa o de descobrir això que tu dius:

    ho tenia tot, i de sobte m'he quedat sens gairebé res.

    Si tens temps pots passar-te per un dels meus relats: RES. En ell, explico un poquet de la meva història. Un petó.

    jOaneTa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: