Ara dubto (Bogeria)

Avui ha plogut a Barcelona. Feia molt de temps que no plovia a Barcelona. És clar que la darrera vegada que havia vist ploure encara vivia a Pescara. D'això no en fa un any, encara. I potser perquè avui els carrers s'han ben xopat, he pensat en tornar a marxar. Perquè he recordat els hiverns que havia viscut a Mirepoix, a la vora de la felicitat que als tretze anys hom s'imagina que serà eterna. Jo cada dia penso en Mirepoix. I amb els pares. Jo sempre us tinc a la memòria. Però els dies que plou els records s'encavalquen. I arribo a casa més cansat i amb una fràgil sensació de tristesa. Però això sempre va amb mi, allà on vaig. I els primers dies d'hivern la tristesa pren un caire més accentuat. No té massa sentit, això de viure amb l'ànima ferida.
El tren que ara em durà a Girona surt a tres quarts de set. Divendres, 15 de desembre de 2006, a l'estació de Sants, esperant el tren, escoltant Catalunya Ràdio. Tinc anotades les adreces de tres hostals. Fa una estona una noia m'ha preguntat si els trens de la via cinc s'aturen a Passeig de Gràcia. Precisament, són els trens que cada matí em porten a la feina. Però dilluns serà diferent. Perquè a partir d'avui viuré un temps indeterminat a Girona. Dilluns tornaré a Barcelona per acomiadar-me dels companys. I després me'n tornaré a cercar una altra feina i un altre pis.
Quan sents que has esgotat el temps en un lloc, has de desaparèixer. Aquesta és la vida que jo sé viure. Vaig tenir una relació amb una noia de Menorca. Es va quedar a Pescara. Cada matí desitjo estimar-la.
Massa voltes dubto si tot plegat és només tristesa.