AQUELLA MATINADA

Es fa clar un dia més,
el resplendir de la matinada, perfuma els meus somnis.
No és un dia qualsevol,
en què el sol brilla enmig de cants de rossinyol,
o un dia tot plujós que t'envolta de tristor.
És un dia diferent, desconcertant, especial;
és potser, el temps que s'ha aturat
i ho ha fet només per a mi.
No sóc capaç de reaccionar davant la humanitat,
em sento presonera del no-res, del meu cos.
Ni un sospir, ni tan sols una articulació movible,
excepte una melodiosa dansa de llàgrimes,
que van rodolant una a una pel meu rostre, ple de satisfacció.
Llagrimeig que gota a gota va narrant la meva felicitat.
Fastuosa benaurança de saber que tu, has arribat,
que ja ets un inici en l'infinit del meu ser,
la llavor que l'amor ha fet germinar;
la llum que li dóna claror al meu camí,
el meu anhel en la vida; el meu món, la meva poesia.
Creixes en el meu ventre,
nodrit per l'amor i l'estimació que et dono,
dolces paraules, cançons de bressol, innocència, il.lusions..
i sense carència de mirades que travessen profundament
l'única menudesa que separa les nostres pupil.les: el teu refugi.
T'estimo des d'aquella matinada enigmàtica,
on la teva existència, va seduir l'insolitud dels secrets
de la creació... la vida,
va fer de mi un ser vulnerable, però viu i ple de goig.
Retrobarem noves i encisadores matinades,
i cadascuna, reblerta d'una sumptuosa bellesa,
però cap ni una tindrà la màgia i el matís,
d'aquella, en què vaig saber que havia d'ésser mare.