AQUELL PRIMER DIA D’OCTUBRE

Aquell 1-O tant esperat per tanta gent, la meva anciana mare amb noranta-nou anys estava decidida i il·lusionada per anar a votar... entremig d’amenaces, garrotades, insults i odi per part dels energúmens civilots i demés mal bestiari forà... Va votar!

****

El 1936 quan s’inicià la guerra civil ella tenia dinou anys, es varen conèixer ella i el meu pare, ell, republicà i pertanyent a la secretaria d’armament de la Generalitat, acabà en el camp d’Argeles-sud-Mer i ella deambulant per França amb sa germana i altres exiliats. Mentre i alhora, el seu pare –l’avi meu matern- era torturat salvatgement a via Laietana per presumpte cap intel·lectual dels sindicats de Sant Sadurní de Anoia, va ser condemnat a pena de mort i empresonat a la Model a l’espera del seu afusellament. Se’n lliurà per la seva greu malaltia i gràcies les difícils gestions d’importants autoritats civils(?)... Foren vuit anys de terror.

****

Avui que ja han passat cinc anys d’aquell dia il·lusionant; ma mare, amb quasi cent-cinc anys em diu: sort que ton pare ja fa anys que va morir-se, s’estalvià de viure la vergonya d’aquest país tant erm de polítics amb collons!... M’hauria agradat tant que tot allò hagués acabat be... M’hauré de morir amb aquella sensació que de jove vaig viure fugint cap a França!...

-Politicots de merda!... D’això, m’has portat el llibre que vaig demanar-te?...