AQUELL D’ESTIU DEL 1966

D’ordinari tinc el costum de llegir escrits que em criden l’atenció, d’aquests alguns tenen la singularitat de sacsejar la memòria com qui remena les brases d’un somort foc; això em succeí en un RC, on l’autor, sense saber-ho va recordar-me un passat que mai podré oblidar.

****

Érem una colla de noies i nois entre els onze i dotze anys, just en aquells moments que els pardals de la santa innocència anaven de baixa i els pollastres començaven a omplir els nostres caparrons... Les vacances d’estiu havien començat.

Era la tarda d’un dissabte d’estiu quan el sol començava a baixar. De lluny ressonava la remor dels motors dièsel remugant a plena potència per superar el suau pendent d’uns cent metres que hi ha per entrar a l’esplanada de l’estació del meu poble...

Aquest tren era un automotor dièsel Ferrostaall que feia el recorregut entre Barcelona-Igualada i l’inrevés; estava format per dues unitats, la primera duia els motors alhora que arrossegava l’altre vagó, remolc, fet que comportava que anessin plens a rebentar en aquelles hores d’un dissabte a la tarda. Aquests automotors foren la gran novetat, ja que substituïren els vells trens de vapor molt més lents però amb més capacitat...

Estàvem en un camí de terra a uns escassos quinze metros del pas a nivell sense barreres i la gresca continuava, fèiem barrila entremig de riures, xerinola i estirabots al costat d’unes atrotinades bicicletes escampades pel terra... –que si m’has de fer un petó; que si m’ha sortit la cadena; que la Vinyet està més bona que totes; que si la Carme i el Quim festegen d’amagat...

Quan sense parar-hi esment, passà un home alt i ferm, que precisament era l’oncle d’un noi de la colla; ens digué serenament i amb un dolç somriure que anava a tirar-se al tren... nosaltres acostumats a les seves habituals bretolades no li vàrem fer cas, altra feina teníem...

Casualment en aquell precís moment, un servidor estava al costat mateix del canvi d’agulles, en el camí de vora via amb la desmanegada bicicleta, inflant com un desesperat un pneumàtic que perdia vent... Aquell instant el recordo com si fos ara mateix; vaig tenir una malastrugança...

Mentre el tren reduïa la marxa per passar pel canvi d’agulles i fer l’entrada a l’estació, aquell senyor tan ferm i gros amb l’agilitat d’un gat, s’embotí com qui traspassa una porta imaginària entremig dels dos vagons... va ser literalment engolit pel vagó-remolc!...

El comboi, però seguí fins aturar-se a l’estació sense que en fossin sabedors ni el cap de tren i menys el pobre maquinista; no se’n varen adonar-se’n de res fins que uns esparverats viatgers avisaren de la macabre trinxadissa...

Des d’on érem nosaltres, vàrem sentir els primers esgarips i crits dels passatgers, quan ja baixats de l’automotor traspassaven les vies per sortir de l’estació; fou quan s’adonaren de la magnitud de la tragèdia...

Vàrem tenir molta mala sort de ser els primers testimonis d’aquell succés; sobretot pel que a mi toca, essent allà just al costat mateix de la via no vaig capir de tancar aquells ulls com unes taronges ni tapar-me les orelles... No, no estàvem preparats per una experiència tan atroç...

Ja han passat molts d’anys d’aquells fets i segur que tots els que hi érem, mai podrem oblidar el trauma d’aquella tarda d’estiu que buscant les amoretes vàrem descobrir la foscor de la vida!...

L’Anoia – 1966 NPEM