Cercador
Aquell pa tan tendre i flonjo, ara roman cremat amb una olor perforadora a taula
Un relat de: crusoeXavier el vell, el de les pupil•les clivellades de negre s`acaronava una galta i em deia que el mediterrani és un mar gastat, rebentat... de tantes llegendes, de tant cor bolcat, del veritable lament dels homes, de tanta suor esforçada.
Assaboríem l`arròs al pati i el mar ressonava dessota, la bèstia remorejava, amb tenacitat, pertinàcia, entestades, cop rere cop, en el cap, alçant les gavines, esquitxant les noies de la seva vora que corrien emocionades fugint, les ones... Fins quan? Amargar el mar... com?
El vi negre ressonava en el cap. Aquesta nit regalimaré el cos suau de la Pilar amb el vi abans de precipitar-me dolç pel penya segat. Fins els rínxols rebecs tan foscos despullats. Fins aquelles rara illa abandonada. Els núvols fan un cabdell que vaig somiar no sé quan. Una nit plenilunial, una nit enlluernadora. Els seus cabells cauen amb la cadència i el pas d´un ocell embriagat de llum. Les carreteres s`ompliren de fongs, els camins floriran amb plantes parasitàries, brots rars, molsa glaçada. I el teu bes llisca breu. Prou per que l`anima gemegui.
Aquest peix, aquest vi, a taula, aquest àpat, la barba de Xavier el vell, pels segles dels segles, com si fóra una missa, una cerimònia més, davant i vers el mar, davant de la veritat, dels nostres avantpassats, davant del mirall... la fisonomia infinita del mar, la progressió aritmètica alhora perllongant-se més i més. Fins la línia de la raó.
Atzur. Roques. Morades. Gavines prenyades cridant esvalotades, histèriques. El vespre escalfa les últimes hores com una rostidora de torrades. Aquell pa tan tendre i flonjo, ara roman cremat amb una olor perforadora a taula. Hem de fer la digestió, però.
Assaboríem l`arròs al pati i el mar ressonava dessota, la bèstia remorejava, amb tenacitat, pertinàcia, entestades, cop rere cop, en el cap, alçant les gavines, esquitxant les noies de la seva vora que corrien emocionades fugint, les ones... Fins quan? Amargar el mar... com?
El vi negre ressonava en el cap. Aquesta nit regalimaré el cos suau de la Pilar amb el vi abans de precipitar-me dolç pel penya segat. Fins els rínxols rebecs tan foscos despullats. Fins aquelles rara illa abandonada. Els núvols fan un cabdell que vaig somiar no sé quan. Una nit plenilunial, una nit enlluernadora. Els seus cabells cauen amb la cadència i el pas d´un ocell embriagat de llum. Les carreteres s`ompliren de fongs, els camins floriran amb plantes parasitàries, brots rars, molsa glaçada. I el teu bes llisca breu. Prou per que l`anima gemegui.
Aquest peix, aquest vi, a taula, aquest àpat, la barba de Xavier el vell, pels segles dels segles, com si fóra una missa, una cerimònia més, davant i vers el mar, davant de la veritat, dels nostres avantpassats, davant del mirall... la fisonomia infinita del mar, la progressió aritmètica alhora perllongant-se més i més. Fins la línia de la raó.
Atzur. Roques. Morades. Gavines prenyades cridant esvalotades, histèriques. El vespre escalfa les últimes hores com una rostidora de torrades. Aquell pa tan tendre i flonjo, ara roman cremat amb una olor perforadora a taula. Hem de fer la digestió, però.
Comentaris
-
un poemàs[Ofensiu]magalo | 12-09-2011
L'he hagut de llegir varies vegades perquè està tan agilment escrit que se m'escapaven algunes paraules. Rellegint-lo he pogut assaborir millor un relat fantàstic que transporta a unes imatges, olors, sensacions que gairebé es palpen.
Enhorabona!
Gràcies també per les teves paraules properes via e-mail.
un petonàs
Marta -
panxample | 12-09-2011 | Valoració: 10
Gràcies al teu comentari he descobert aquest, el teu espai tant prolífic.
He llegit aquest relat ple de versos. Prodigiós.
Et seguiré llegint
Avant
l´Autor
65 Relats
19 Comentaris
38160 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85
Biografia:
Pots mitigar la meva solitud....carlosmmartorell@hotmail.com
Una abraçada. Carlos Mª Martorell de la Puente.
Últims relats de l'autor
- La meua noia
- En el silenci de la nit
- Mullaré el meu acer
- Aplaca´m “Dulce ” ... !
- Dedicat a Anaïs B. psicóloga del foro bipolars clínic
- El seu propi cos, el seu metabolisme, era el principi rector.
- Jo entaforo el cap dessota del coixí com si fos un estruç percaçat
- De fet sóc com una burilla mal apagada
- La secta 002
- La secta
- Vam dinar a la sorra
- I què serà de mi
- L`ombra de la llibertat.
- què van ser les meves mans
- OPERACIÓ CALDERA, per què som tots tant guap@s?