Àngela i l'assassí de la serra (VII)

-Vaja, m'has descobert.
-Perquè tens els ulls rojos, eh? Perquè?
-Per què sóc la filla del teu amic.
-De quin amic? Contesta!
-De l'assassí de la serra.
-Però que dius? Me'n vaig.
-No, tu no te'n vas - el Roger havia entrat al bàter tancant la porta amb clau.
-Què voleu? Deixeu-me estar! Ja heu guanyat, ara refareu la vostra vida tan feliços mentre em podreixo en un sanatori. Què més voleu?
-La teva vida.
-Socors!!!
-No cridis, ningú et sent.
-Ajuda!!!

Mònica obrí la porta d'un lavabo i treié una serra tacada de sang.
-Encara la conservo, és el millor que he pogut heredar.
-Què voleu fer? Ajuda!!!
-Calla, t'he dit!

El Roger li pegà una altra bufetada.
-Per què no deixem la serra pel final, Mònica?
-D'acord.
-Deixeu-me estar, sisplau!!! Socors!!!

Un recital d'agressions recorregué el cos de l'Àngela. Patades, escopinyades, bofetades, més patades, cops de puny, cremades amb cigarrets, i un llarg etcètera.
-Açò per capulla!
-I per no haver mort abans!!!
-Imbècil!
-Filla de puta!!!
-Cabrona!!!

* * *


-Deu haver passat alguna cosa, l'Àngela no ve - el Josep es començà a preocupar.

De sobte, una terrible intuició el féu pensar en el pitjor. Josep començà a córrer al bàter de les senyores. No tenia proves, no tenia res, però sabia que estava morta. Era una d'aquelles corades que saps que són veritat.
El bàter de les noies no s'obria. Cridà als policies de seguida, amb l'excusa de que havia sentit crits. Els policies tiraren la porta.
-No! Àngela, per què...
-Josep...

Àngela encara respirava.
-Han sigut ells...
-Qui, Àngela, qui? Cridin una ambulància!!!
-Rog...
-Roger? T'ho ha fet ell...
-I la Mònica...
-Has vist on són?
-S'han amagat en un lavabo... - Àngela tancà els ulls. El cor ja no li bategava.
-Doni'm la pistola - li ordenà immediatament entre llàgrimes a l'únic policia que s'havia quedat amb ell.
-No puc, senyor.
-Sí que pots, clar que pots!!! Doni'm la pistola, mecagumlaputa!
-No puc.
-Doni-me-la!!!

Josep i el policia es fongueren en una batalla cos a cos. El policia estava desprevingut, no li costà gens agafar-li-la.
-Tranquil·litzi's, senyor!!!
-Vagi-se'n! Vinga, vagi-se'n!!!
-D'acord, d'acord - sortí cames ajudeu-me del bàter.

Josep començà a disparar a dojo tots els lavabos. Un per un. Plas! Plas! Plas! Plas! D'un se sentí un crit agut. L'obrí d'una patada i els cossos sense vida de Mònica i Roger caigueren traspassats per una bala.
Tot s'havia acabat. No hi havia volta enrere. Només hi havia sang. Josep es posà la pistola a la boca i disparà.
Aquell era el fi. El fi de tot.