Àngela i l'assassí de la serra (VI)

-... El declarem innocent - les paraules de la jutgessa ressonaren a la cambra com el veredicte inapel·lable.
-No!!! No pot ser, ell és culpable, mecagumlaputa!!! No!!!
-Tranquil·litzi's, senyora Climent.
-Que em tranquil·litzi? Filla de puta, cabrona!!!
-M'està faltant al respecte, senyora Climent.
-I què? Que va a fer, eh?
-Calla, Àngela.
-No, no em callo, per poc no em mata i el deixeu innocent, això és justícia???
-Àngela, collons, calla!

Àngela mirà la cara enutjada de Josep Giner i es rendí als seus braços a plorar.
-La meva client li demana disculpes per tot el que li hagi pogut dir.
-S'alça la sessió - Plas!, cop de martell.

Àngela sortí plorant de la mà del Josep, mentre que el Roger ho celebrava abraçant tot aquell que es posés al seu davant.
-Per què, Josep, per què!
-Tranquil·la, recurrirem.
-No vull recurrir res, no vull tornar a passar per aquí en ma vida! Per què, per què...
-Vols anar al bàter?
-Bé - la veu d'Àngela es tallava constantment pels plors.

Àngela recorregué els passadissos que duien als WC's amb mirades constants i murmuris amb veu baixa. Tots se la miraven, era el centre de totes les crítiques, la veien com la mala pècora d'Espanya.
Però ella no feia cas. L'importava molt el que pensés la gent, arribats a tal punt?
Obrí la porta del bàter de senyores. La Mònica s'estava llavant la cara. Entrecreuaren les mirades i l'Àngela descobrí el més esgarrifador que podria descobrir aleshores.

Mònica tenia els ulls rojos.