Àngela i l'assassí de la serra (V)

-Bon dia, senyora...
-Digui'm Àngela, sisplau.
-Molt bé. Jo sóc el Josep Giner.
-Encantada.
-Igualment. Com ja li haurà dit la senyora Marçal...
-Ha vingut a evaluar-me per veure si sóc una llunàtica o no. Correcte?
-Correcte - vaja, almenys algú que parla clar, pensà Àngela.
-Comenci.

El senyor Giner li féu tot de preguntes sobre la seva vida, encara que la major part de l'evaluació tractà sobre l'assassí de la serra, com ja li havia explicat l'Imma. L'Àngela, conscient de que la pendrien per tarada, explicà que havia tingut un malson sobre un assassí i que no havia existit mai.
Ja no se li donà més importància a la cosa. Encara que dedicà també part de la conversa sobre els maltractaments. Això no era cap somni. Roger l'havia estat pegant aquests darrers mesos. I ella no pensava callar. Li relatà al senyor Giner amb tot luxe de detalls aquests últims tres mesos, li relatà pas per pas el motiu de tots els seus hematomes. L'odi. Josep escoltà, prengué nota de tot, preguntà, rebé respostes, anotà, anotà, i se n'anà.

Un altre cop sola. Aquella solitud l'agonitzava, era com si aquella cambra la pressionés, l‘asfixiés fins a la mort. Intentà llevar-se, però els blaus que duia escampats li ho impedien.
-Àngela!

Aquella veu era inconfusible. El Roger entrava per la porta amb els braços oberts. Tenia que ocultar-li la veritat, fent veure que no s'enrecordava de res? O, pel contrari, tenia que dir-li la veritat? No sabia que fer. Restà immòbil mentre el Roger l'abraçava amb una hipocresia impròpia d'ell, maleïnt que no s'hagués mort.
-Àngela, estàs bé! Per què et vas suïcidar, perquè! M'has fet patir tant...
-Em vaig suïcidar?
-Sí, que ho vas fer! Per què, Àngela, per què!
-No m'enrecordo pas, d'haver-me tirar pel balcó. Potser no em vaig suïcidar, simplement vaig patinar i vaig caure, no?
-Hi ha testigs que et van veure, Àngela.
-Quan li has pagat, a la Mònica?
-A quina Mònica?
-La veïna que em va veure.
-No t'entenc.
-Com pots ser tan mentider! No em vaig suïcidar, em vas deixar inconscient i em vas tirar!
-Com pots dir això, Àngela!
-Seràs fill de la gran puta!!! Em volies matar, imbècil, però açò només és el principi d'un llarg conte. No pararé fins veure't entre reixes, i bé que ho saps!
-No sé de que em parles, Àngela. Tranquil·la..
-Ves-te'n. No vull que em tornis a mirar a la cara en ta vida. I encara no m'has dit quan li has pagat, a la Moni.

Roger reflexionà. No tenia escapatòria. Què més donava dir-li-ho ara que després. S'hi llençà:
-Molt bé, Àngela, creia que no t'enrecordaries però be m'has agafat. A la Mònica no li pago res, som amants i ella en té prou amb això.
-Ves-te'n, no vull sentir la teva punyetera veu!
-No, no me n'aniré. Aquella nit et vaig pegar fins deixar-te inconcient. T'enrecordes d'això, també? - a l'Àngela li regalimaven unes dolces llàgrimes per la galta -. Pensava que t'havies mort. I l'única forma que no m'aculpessin era simulant un suïcidi.
-T'ha sortit tot perfecte, molt bé. Ara ves-te'n o cridaré a la metgessa.
-Molt bé, ja me n'aniré. Però tu a mi no em faràs res, que ho sàpigues.
-Ves-te'n.
-Adéu - li donà un bes als llavis tan fugaç que no el pogué evitaar i sortí de la cambra.
-Josep, ho has gravat?

Josep aparegué de baix el llit amb una gravadora a les mans.
-Tot gravat - li contestà.
-Molt bé. Aquest sabrà que es bo. Després de tot el que m'ha fet.