Àngela i l'assassí de la serra (IV)

Un nou dia apareix per les cortines de l'hospital. Àngela despertà. Què havia passat? Perquè era allí? Una infermera entrà per la porta, disposada a aclarir-li la ment.
-Ja t'has despertat! Què bé!
-Què faig aquí? Què m'ha passat? I el Roger?
-Tranquil·la. Primer tinc que veure que recordes. Saps el que va passar fa tres dies?
-Tres dies? Porto tres dies dormint?
-Sí. Què recordes de fa tres dies per la nit?
-Per la nit?
-Sí.
-Espera
Àngela tancà els ulls. Intentà recordar. Forçava la ment al màxim. Però no s'enrecordava de res. Només que Roger volia fer l'amor. I ella mirava una foto de la tauleta de nit. Una foto...
-Àngela?
-...Què?
-Què recordes?
-Estàvem al llit.
-Tu i el Roger?
-Sí. I jo estava mirant una foto a la tauleta de nit...
-Que hi havia a la foto?
-Uns amics de l'infantesa... que moriren.
-Com?
-L'assassí de la serra...
-L'assassí de la serra? Quin assassí de la serra?
-Ja fa anys, d'això... Jo tenia uns amics... i un assassí els matà, a tots.
-No m'estàs mentint?
-No!
-D'acord, tranquil·la. No recordes res més? Estàveu al llit i tu miraves la foto dels teus amics? I res més?
-Després, ell agafà la foto de la tauleta, la volia tirar... Jo no volia que la tirés, la foto... i ja no m'enrecordo de res.
-Molt bé. Estàveu al llit i tu miraves la foto dels teus amics. Ell l'agafà i volia tirar-la, i tu li ho impedies.
-Exacte.
-Molt bé. Ara et duran un bon desdejuni i tornaré per a que parlem. D'acord?
-Bé.
-Molt bé. Ja tornaré.

La infermera sortí estirant-se la bata de l'habitació i Àngela es quedà sola. Roger no hi era. No sabia que en eixos moments estava provant el seixanta-nou amb Mònica. Ella es pensava que era un bon marit, un d'eixos que es queden hores extra a treballar per dur diners a casa, mentre que les hores extra les feia al motel dels afores amb qui-ja-sabeu.

Un infermer entrà als pocs minuts amb una safata amb un suc de taronja, unes galetes, un croissant i un cafè en llet.
-Prengui, senyora.
-Moltes gràcies.

Àngela no tenia fam. Estava més que desganada. El Roger no hi era. No havia vingut a veure-la. Ella s'enrecordava de tot. S'enrecordava que l'havia pegat. I que es va desmaiar. Però, que va fer el Roger, després? Segurament estaria ja detingut, pensà. Però la realitat n'era una altra.
-La foto! - cridà, de sobte, amb un rampell d'ira i por.

Era l'única fotografia que tenia de tots set junts. L'única foto, sense ella ja no seria res. Aquella foto li donava la vida i li la llevava. Sense aquells records d'infantesa no valia la pena viure. Però, a la vegada, quan tenia la foto es sentia tremendament sola, turmentada, boja. Era una droga, era el que li apujava la moral en eixe moment i, al minut, la desmoralitzava.
-Què passa? - era la infermera, que havia escoltat el crit.
-La foto, la foto!!!
-Quina foto!!!
-La que em llevà el Roger!!! Vull la foto!!!
-Tranquil·la...
-No vull tequila, vull la foto!
-Parlaré amb en Roger, però calma't.
-D'acord, em calmo. Em calmo.
-Molt bé.
-Perquè el Roger no és aquí?
-Està treballant.
-Avui tenia festa.
-Sí?
-L'empresa celebrava vint anys.
-Doncs no sé on pot estar.
-Roger em pegava.
-Com?
-Roger em va pegar quan li vaig impedir que tirés la foto. Em vaig quedar inconscient.
-M'estàs dient que Roger és un maltractador?
-Sí.
-N'estàs segura? És una acusació molt greu.
-És clar que n'estic segura, collons! Em va pegar.
-Et vas suïcidar, no em menteixis.
-Què?
-Et vas tirar del teu balcó al pati interior.
-Com? M'estàs dient que em vaig tirar pel balcó?
-Sí.
-No pot ser! - Àngela reflexionà un moment i ho entengué tot - Fill de puta!
-Qui?
-El Roger! Em va deixar inconscient i em va tirar pel balcó. Segur!
-Hi ha testigs que van veure com et tiraves.
-Qui?
-Una veïna
-Qui? La Maruja, la Mònica, la Sofia, la tia verda del segon A? Contesta!
-La Mònica va veure com et tiraves.
-La Mònica? Impossible. Jo no em vaig suïcidar!!!
-Roger m'ha dit que estaves un poc...
-Boja, turmentada? I ell que sap?
-Us coneixeu des de parvularis!
-I què?
-És el teu marit, porteu quais deu anys casats, bé et deu conéixer, no?
-Per això em pegava.
-Per què?
-Per que em coneixia massa bé. El matrimoni feia anys que estava mort. I ell es va fartar i em va començar a pegar. Per cert, no m'has dit com et dius.
-Imma Marçal.
-Encantada. Jo Àngela.
-Molt bé. Àngela, vindrà un psiquiatra a evaluar-te per veure si de veritat estàs...
-Boja?
-Bé, tampoc cal dir-ho així...
-Que vingui quan vulgui. Jo no estic boja.
-Molt bé. El crido?
-Sí.

Imma sortí de l'habitació. Àngela se sentí molt sola. Què feia el Roger? Per què no era amb ella? Tenia por que s'enrecordés de tot?
Àngela volgué dormir. Però no podia. Cada moviment que feia li despertava dolors en cada part del seu cos. Cada moviment que feia li recordava al Roger, i totes aquelles marques que havia deixat al llarg de la seva pell. Per a la seva desgràcia, mai se n'oblidaria.