Àngela i l'assassí de la serra (III)

-Àngela, per què no ho fem, avui? - començà a descordar-se els pantalons.

Àngela no contestà. Estava embadalida mirant aquella foto. La foto de tots set, quan pujaven al col·legi i la mare d'un d'ells els parà per fotografiar-los. La Jenny, el Josep, el Jordi, el Marc, la Sílvia, el Roger i ella. I només aquests dos últims havien sobreviscut. Començà a plorar. Roger se n'adonà i, amb cara de mala hòstia, es cordà els pantalons.
-Tens que superar-ho d'una per totes, òstia. No puc seguir més temps així, Àngela. Àngela, em sents?

Àngela el sentia, però alhora no volia sentir-lo. No volia sentir res quan li deien que ho oblidés tot. Perquè no es podia oblidar, allò.
-Bona nit - li desitjà rendit el Roger - I dona'm això - li agafà la fotografia.
-No, solta, Roger, sols ho empitjoraràs tot!
-No ho empitjoraré!
-Sí, dona-me-la!
-Para!

Roger li pegà una bufetada en tota la galta.
-Estic fart, fartet, i ho saps! Fart, n'estic de tu, i de les teves xorrades, mecagumlaputa!

Patada. Bofetada. Empenta. Cau a terra. Patades. Més patades. Patada. Patada. Prou.
-Òstia, merda, que he fet! Collons, Àngela, alça't!

Àngela no s'alçava. S'havia mort, potser? No, el cor li bategava. S'havia desmaiat. O millor dit, s'havia quedat inconscient. Però Roger no ho sabia.
-No, no, alça't, Àngela! Àngela, no...

Tenia que fer alguna cosa. Potser tirar-la pel balcó, simulant un suïcidi. Tractant-se de la Àngela, tot el món s'ho creuria. Des de la massacre de l'assassí de la serra, no havia tornat a ser la mateixa. Aquella nena vital era ara una dona turmentada per malsons constants i un sentiment de culpa que arrastraria tota la seva vida. I, per a més inri, maltractada.

Roger l'agafà en braços - talment com aquell dia que sortiren de l'esglèsia, odiosa comparació - i, guipant a tots els costats del pati interior, la deixà caure. Plas!
-Socors! Ajuda! - cridava hipòcritament passats uns segons des de la caiguda...accidental? de Àngela.

La gent no tardà a acudir. Sofia, la portera, trucà a la policia. Maruja, del tercer B, tampoc s'esperà a contar-ho a les amigues del cinquet que s'havien reunit en sa casa. La parella del segon A continuà com si res, mentre que la becària del segon B (amant del Roger) s'intercanvià unes mirades de complicitat amb ell, acabades amb un lleu somriure. Roger, des del tercer A, se n'adonà que, amb la mort de Àngela, podia refer la seva vida amb Mònica, la becària. I matava dos pardals d'un tir, ben mirat.

Quin tir.