Àngela i l'assassí de la serra (II)

-El Marc també ha mort. No m'ho puc creure - la Àngela esclafí en un plor pausat, però igual de dolorós.

Ara es trobaven en un hort als afores del poble. Havien recorregut tot el carrer Nou d'Octubre, havien travessat la plaça de la palmera, tombant pel carrer dels adosats, i endinsant-se pel camí N'Arencs, un de tants que hi ha a les rodalies de la petita localitat. Sabent que l'assassí no anava rere ells - però tenint cada una de les seves cèl·lules alerta - es permeteren un moment per reflexionar. Havien passat tantes coses, havia mort tants infants... No es podien creure el que els estava passant.
-És tot tan surreal. Em persegueix un assassí d'ulls vermells i amb una serra tacada de sang. Em vull morir.
-No diguis mai això, Sílvia. Sóc massa jove per morir, i tu també ho ets. I tots. Marc, Jenny i Josep han mort, però no en moriran més. T'ho prometo.
-Què em vas a prometre tu a mi? No em pots defendre, no pots fer res.
-Sí que puc.
-No pots. Què pots fer tu contra ell?
-Molt.
-Què t'ho creus.
-Per favor, calleu! - la veu d'Àngela ressonà com una ordre inapel·lable

Hi hagué un incòmode silenci interromput per un estrany so. Un so com... de serra!
-Ho sentiu?
-Sí, ens tenim que amagar!!!
-Pugem dalt els arbres! Són fàcils de trepar, i molt difícil de veure-hi per dins. Cada u que pugi a un taronger, ràpid!
-Que Déu ens empari!
-Déu no existeix, Àngela.
-Ja ho sé, però no hi ha ningú més que ens pugui emparar.
-El dimoni, potser.
-Potser...

Anaren per feina. Cada u pujà un taronger i esperaren, atemorits, a que l'assassí passés de llarg. Aquest no tardà molt en aparéixer. Duia la cara esquitxada de sang, a l'igual que el vestit, i la serra a la mà, fent aquell so inconfusible.
-On sou, canalla? Us espero amb els braços oberts, bé que ho sabeu...

Àngela tremolava. Tots quatre estaven atemorits en proporcions grandioses, però Àngela ho estava passant molt pitjor que tots quatre. Ella havia sigut molt feliç, havia rebut cada alenada d'aire amb goig, i ara es trobava allí, desitjant que un assassí de nens no la trobés. Plorava en silenci, les llàgrimes li regalimaven la cara mentre intentava, amb totes les seves forces, no fer ni un moviment. Respirava el mínim que es podia demanar d'una persona per viure. S'aferrava al tronc, sabent que es jugava la vida si se n'anava d'ell. L'assassí mirava escrupulós, amb els seus ulls rojos, qualsevol indici de vida humana.
-Sé que sou aquí. Sortiu o serà pitjor, criatures...

De cop, però, els ulls vermells anaren a parar a l'arbre de l'Àngela. Alguna cosa s'havia mogut, allí. Una branca havia caigut.
-Serà un pardal? Serà un avió? Serà Superman? O un infant atemorit? - preguntà sorneguer.
-No pot ser, m'ha vist! No em tinc que moure, a lo millor no sap que estic aquí i fa això per veure si hi ha algú.

L'assassí agafà la serra i es disposà a tallar l'arbre de l'Àngela.
-No, sisplau, no! - xiuxiuejava per a ella mateixa.
-Sí, noia, sí - l'assassí l'havia sentida, estava acabada.

Àngela tenia la mort a prop. Massa a prop per no escapar a córrer desbocada. Botà i s'endinsà a l'obscur hort. L'assassí corrí amb més rapidesa i l'agafà, just, a baix de l'arbre de Sílvia.
-Deixi'm, sisplau, no vull morir!

L'assassí ampunyà la serra amb les dues mans i quan aquesta estava a punt de tocar el coll de Àngela, es parà:
-Et proposo un tracte, preciosa.

Àngela se'l mirà amb una mescla d'escepticisme i por. Tenir aquells ulls rojos tan a prop era esgarrifador.
-Si em dius on són els tres que queden, em quedaré amb ells i et deixaré escapar, d'acord?

Àngela es trobà davant el dil·lema moral més gran de la seva vida. Sacrificar-se pels seus amics, o bé escapar abocant-los a la mort?
-Que dius, preciosa?
-...Sílvia és a dalt d'aquest arbre, el Jordi hi és al de darrere i el Roger no sé on és...

Ho havia fet. Havia traït l'únic que li quedava. No tenia família, no tenia res, només a ells, i els havia abocat a una mort tan violenta com assegurada.
-Molt bé, nena, així m'agrada. Ara et quedaràs aquí a veure com moren i te'n podràs anar.
-No, deixi'm anar ja.
-No, et quedaràs.

L'assassí manà a Àngela que es posés en un taronger no molt llunyà i es disposà a tallar l'arbre de la Sílvia. De primer, aquesta no es mogué, però segons abans de caure saltà de l'arbre amb uns ulls plens d'ira.
-Filla de puta! Imbècil! - li cridava Sílvia amb els ulls brillants d'odi.
-Ho sento, creu-me - replicava Àngela, amb un posat d'indefensitat total.
-Què vas a sentir! Ets una puta, una merda de puta traidora, ho entens, ara! Cabrona!
-Au, calla, noieta, la meva amiga no es mereix el que li dius.
-Amiga? Ah, molt bé, una còmplice. Mira que ets malparida, Àngela.
-Ho sento, ho sento, ho sento!!!

La serra començava a rodar.
-Preparada? Allà va.
-Deixa'm, deixa'm!!! Jordi, Roger, correu!!!

Zas! El cap de Sílvia regolà cap a la Àngela com una amenaça, una cosa que, per indefensa, no deixava de ser terrorífica. Àngela agafà el cap inanimat de Sílvia, acariciant-li els cabells. Pareixia tan viva, pareixia con si res hagués passat. Com si mai haguéssin conegut l'assassí de la serra, com si el poble encara es despertés pel matí a crits del pollastre, com si els nens encara es barallessin per veure qui arribava abans al col·legi.

Però res ja tornarà. I bé que ho sabia Àngela quan corria pel camí N'Arencs, deixant el cadàver de Jordi i Sílvia a mans del botxí. Roger hi era amb ella, anaven agafats de les mans.
-Saps el que has fet? - li preguntava ell.
-No ho sé, el que he fet. Només sé plorar, ara per ara. Quan tenia el cap de Sílvia a les mans, pareixia com si res d'açò fos real. M'ha dit tantes coses, la Sílvia, abans de morir.
-No et preocupis per això. Ara ens escaparem, Àngela, i serem feliços. Oi què sí?
-No sé si podré ser feliç després de tot el que ha passat.
-Clar que podràs.
-No, no podré. Mai.

Mai.