Àngela i l'assassí de la serra (I)

-L'assassí és aquí, correu!

Una figura fosca i deformada es podia descobrir per la finestra, trucant a la porta.
Tots cinc escamparen a córrer al llarg de l'escala que duia al pis de baix. Travessaren el rebedor i obriren la porta que donava a les escales del pàrquing. Tancaren amb pany i clau la porta del pàrquing mentre, com un remor sord, es sentia la veu del botxí trucant.
-Jordi, vinga!!!

Jordi fou l'últim en baixar els graons. Al fons del pàrquing hi havia una porta que donava a l'estenedor - a l'aire lliure - i, un cop a l'estenedor, hi havia un batiport que sortia al pati. Caminaren a grans gambades cap al pati, tancant totes les portes al seu pas. El pati era molt ample, mediria uns vint-i-cinc metres de llarg. Tenia dues sortides, una al carrer Mestre Serrano i l'altre al carrer nou d'Octubre. Agafaren la sortida del nou d'Octubre, quedava més lluny de la casa. Arribaren a la porta amb els nervis a flor de pell i la sensació que tenien la mort molt a prop.
-Jordi, ràpid, la clau d'aquesta porta!
-No la tinc! Correu, agafeu aquell somier i hi treparem! Ràpid, o morirem!

A l'altra banda del pati hi havia un somier gastat que podia fer-se servir com escala. Al principi, ni el Roger, ni el Marc, ni la Àngela, ni la Sílvia ni tan sols el propi Jordi s'atrevien a creuar tot el pati, podria arribar el botxí.
-Vinga, anem-hi!

Tots cinc acceleraren el seu pas de manera vertiginosa cap al somier. Pesava molt per a tenir una aparença tan austera. Se'l carregaren al llom i el col·locaren davant la porta. Mentre Sílvia pujava les barres de fusta del somier i botava la porta, es sentí el so de la serra...

Estava a prop.

Àngela fou la següent en alliberar-se de les urpes de l'assassí. Jordi fou el primer noi en passar, per damunt, la porta. Quedaven el Roger i el Marc. Quan Roger trepitjà la primera barra del somier se sentí un crit espantós, que pretenia significar un riure. L'assassí havia arribat al pati. Hi era a l'altra punta, a uns escassos vint metres d'ells. Els seus ulls, d'un roig tan profund com la sang que brollava de les seves víctimes, parpellejaven com un intermitent en la negror de la nit.
-Ja us tinc...

Començà a caminar, sens pausa però sens pressa, cap a ells.
-Vinga, Roger, puja!!! - cridava desesperat el Marc. Si algú moria, seria ell.

Roger trepà mentre que Marc començava a xafar les barres de fusta. Estava pràcticament a l'última barra, quan aquesta caigué del pes. Es desplomà al terra.
-No, no, merda!

L'assassí, amb la seva serra, jeien davant seu.
-Tot per mi... Sí, tot per mi, sols per a mi. Vine, noiet, no em tinguis por...

La potent serra de l'assassí partí per la meitat a Marc. Li tallà el cap i el llançà a l'altra part del batiport, on els nois esperaven que Marc botés.
-Marc? Bota, corre!!! - el cap d'aquest aparegué - No pot ser, un altre... correu!!!

Els quatre supervivents començaren a córrer al llarg del carrer, cridant ajuda amb totes les seves forces. L'assassí de la serra ja no els buscava, volia disfrutar de la seva primera víctima, assaborir pam a pam el cos d'aquell nen. Era tan plaent...