Analitzant els anàlisis

A vegades em sorprenc, i no m'agrada. Tot és analitzable, i el pitjor de tot, classificable.
-"Aquest noi és ideal per sexe i per amistat, però no pas per enamorar-s'hi"
-" El que em passa és que m'enamoro de tots, però la decisió d'implicar-m'hi o no la prenc jo (normalment), per això no pateixo tant".
-" No m'agrada tal cosa, i és per això que actuo de tal altra manera".
-" Aquests són els meus principis, aquest el meu caràcter, aquestes les meves reaccions, aquests els meus sentiments, ...Aquesta sóc jo i només m'has de despullar, o potser tansols mirar, no sóc difícil de trobar".

Cal tant d'anàlisi, tantes classificacions? Som pures definicions, movent-se en òrbites circulars que giren al nostre voltant amb diferents direccions.
Ens porten a alguna estació definida o predeterminada tots aquests anàlisis?
Potser ens fan esdevenir més intel·ligents, o potser més ximples, o potser acabarem bojes , o potser serem més rebuscats, o més simples, o potser totes aquestes maneres de fer no venen predeterminades per l'anàlisi (autoanàlisi), sinó que formen part de nosaltres des del moment d'abandonar la placenta de les nostres mare,s o des dels primers anys d'escolarització, que diuen que s'hi forma l'essència, d'un mateix.
Cal tant d'anàlisi? Si en el fons, tu ets tu, jo sóc jo, i el nostre món, és la Terra que trepitjem??