Amor misteriós (Capítol 1)

AMOR MISTERIÓS (Capítol 1)


Abans d'ahir Lena es va llevar amb la sensació de que passaria alguna cosa especial. Va esmorzar, es va dutxar i de cop i volta, el temps li va volar, ja eren les nou i havia d'anar a treballar. Al mati va estar enfeinada, corredisses amunt i avall per acabar la feina. Clima de tensió perquè les coses havien d'estar a temps... Ella corria però no se sentia estressada, notava com una mena de pau interior, semblava com si estigues dins una bombolla. Avui serà un gran dia, ho sé!, pensava, i això li feia oblidar tots els maldecaps de la jornada. Però les hores anaven avançant i res especial no passa. Malgrat tot, tenia una esperança irrefrenable, ningú no li podia negar aquesta sensació.

Al migdia, va anar a dinar a casa l'Aina, la seva companya d'universitat. Van menjar juntes, parlant del més i del menys...del temps i de la feina, de música i de pel·lícules, de gustos i manies. Res en concret però, poc a poc, aquestes converses insignificants anaven creant una sòlida amistat.
A la tarda, amb molta mandra, va assistir a la facultat. L'Aina no hi va anar, avui tenia no sé quina història amb un amic i faria campana de totes les classes.

Quan va arribar el profe va començar a parlar de manera monòtona durant una hora i mitja, la seva concentració ja estava pels núvols, divagant i pensant en altres coses. Com un flaix li va passar per la ment la sensació del matí, aquella que alguna cosa especial li passaria, però mirant al seu voltant no li ha semblat que res fos tant emocionant com per a ser recordat o classificat "d'especial".

Sortint de classe ha trucar a l'Aina, per saber on era. No li ha agafar el telèfon. Són les set i no vol anar a casa. Aquests dies les coses a casa no estaven massa fines i sempre allargava al màxim l'hora de tornar.

Començà a caminar per la ciutat, sense anar enlloc, simplement caminava i pensava...últimament ho feia molt sovint això. Deambulava com un ser invisible pels carrers mantenint una conversa interior amb si mateixa. Potser deu ser que m'estic trobant, bah! Bajanades, va pensar de seguida.

Són les set i de cop s'aturà davant la biblioteca pública de la ciutat. Dubta uns moments i decideix entrar. No sap bé que hi vol fer, així que observa en silenci fins que al fons veu un lloc lliure en una taula. S'hi dirigeix decidida, s'asseu, treu els apunts, però no té ganes d'estudiar. Com sempre observa amb els seus ulls clars, discretament, i quan ha repassat a tothom que estava assegut en aquell lloc. De cop, al fons, la seva mirada troba un noi. Un noi que l'inspira, se'l mira amb delicadesa, no el coneix. No l'havia vist mai, però desprèn un aire "especial". Lena abaixa de cop la mirada per no ser descoberta. Fa veure que llegeix els apunts però, de tant en tant, observa el noi i s'omple d'energia per dins. Uf, quina emoció més intensa, pensa. Al cap d'una estona el noi s'aixeca i marxa tot recollint les coses. Ella encara el mira, tímidament, no vol que es noti l'esguard. Ell ni tan sols s'adona de la presencia de Lena.

Ella es queda allà immòbil, sense saber que fer. No sap si aixecar-se i seguir-lo. No ho fa. Però lentament comença a recollir les coses que havia deixat al damunt de la taula. A dins seu sent una enorme felicitat i no sap ben be perquè. Se'n va cap a casa ràpid, saluda a la família i se'n porta el sopar a l'habitació. Mentrestant va pensant en el noi... s'adorm amb això al cap i hi somia. Al matí es desperta molt d'hora i escriu al seu diari:

"Ahir vaig conèixer al meu amor misteriós. S'hi ha convertit perquè el meu interior ho ha volgut. Perquè em recorda a la manera de festejar de principis del segle passat, quan l'amada veia a l'amat pel carrer i li bategava el cor tant fort que el feia tremolar a tot ell. Perquè m'apassiona aquest amor secret que fa que només jo ho sàpiga i que res no trenqui l'harmonia de com l'ha imaginat el meu pensament. Sense paraules, sense contacte, tant sols la meva mirada cap al seu rostre, en secret i silenciosament..."

(continuarà....)