Amor meu

Si enmig del fang través com a l'acera
i el sol m'envia litià constant,
potser no cal deixar de plorar tant
i fer el camí i no cercar drecera?
No cal, potser, pensar que la darrera
és tan voraç i humida i exaltant
i llèpola i gustosa i flor de cant
com la va ser, fa tant temps, la primera?

Redéu d'estormiar-se! Endavant!
Demà serà l'avui a dins l'aigüera
i avui serà demà passat i tant
de temps novell i inconegut que espera
la teva índole feroç, guerrera.
El temps és teu, amor. El temps, badant
només et dóna temps, i temps, i encant.
I temps i temps i temps... I un xic de cant
que tant de temps tot sol fa vomitera.