Amor dissolt

Havia quedat a les deu al banc de sempre amb l'Alba per aclarir-ho tot. Va sortir de casa amb una sensació de malestar que inundava el seu pensament des de feia molta estona. El fred actuava intensament, transmetent un efecte desagradable a la pell del protagonista, el Marc, que tenia preocupacions massa importans com per lamentar-se d'una temperatura inadequada. La nit començava a fer acte de presència, omplint els carrers d'una foscor cada cop més notable. La gent anava desapareixent per donar pas a un paisatge de soledat, aquell reflectia la situació que vivia el cor entristit habitant dins el noi.
El Marc estava fent el recorregut de cada dia, però tot era molt diferent. En arribar a la plaça, de seguida visualitzà a l'Alba, asseguda en un banc i amb cara d'intranquilitat. S'hi acostà i la saludà amb desànim. Havien de parlar seriosament. Ella el mirava a la cara amb la intenció de parlar, però abans de que pogués obrir la boca, ell ja li estava dient que ho volia deixar, però això no acabava aquí, ja que de sobte, el Marc, com si portés un discurs preparat i estudiat començà a increpar-a i a dir-li el malament que ho havia passat per culpa seva. Certament, l'Alba havia trencat la fidelitat que els unia i aquest era el motiu que tenia el noi per posar punt i final a la relació que havien mantingut durant més de dos anys, els quals havien passat molt units i en els que semblava que aquell podia ser un amor infinit. La noia havia demostrat que això no era així, i el xicot, que no s'ho podia creure quan ho va descobrir, no acceptava seguir amb la relació.
L'Alba estava estirada al banc deixant caure llàgrimes sobre el terra, al temps que el Marc li deia el que mai s'hauria cregut capaç de dir. Després de més de cinc minuts de crits inesgotables, abandonà a la noia en la solitària plaça i marxà. No anava a casa, va anar a caminar durant una llarga estona i es dedicà a reflexionar sobre molts aspectes de la relació que havia mantingut amb l'Alba. Ho estava passant molt malament, no podia acceptar que la persona a qui més estimava li fes el que li havia fet. Però, segurament, la seva intenció era recuperar la relació un temps més tard, ja que l'afecte que li tenia era tan gran que no podria deixar de pensar en ella. Durant la seva reflexió es va arrepentir del que acabava de fer, i seient al terra es posà a plorar mentre feia impactar pedres amb la vorera que hi havia a l'altra banda de carrer. Se sentia mediocre, idiota, estúpid, no sabia si el que havia fet era el més adequat. Ja havia pensat prou, s'havia adonat de que podia seguir amb l'Alba, què allò només era un petit entrabanc en un camí que s'havia de continuar.
Decidit, se'n tornà corrents a la plaça, amb l'esperança de que encara hi hauria la noia a qui estimava. Era molt tard, però quan el Marc va aconseguir arribar al lloc on s'havien trobat sempre, pugué observar-la, però no com ell hauria desitjat. Aquella nit, un cor es recuperava de ser trencat, però aquest no era el del Marc. L'Alba estava tranquila rodejada pels braços d'un feliç i odiat personatge.