Amb els ulls d'un gos

Un relat de: buenosaires2001

Quan hi vaig arribar, tota la ciutat era un munt de runes, cases derruïdes, cotxes rebentats, gent sense esma vagant pel carrer, tot em feia pensar en aquelles pel·lícules de guerra que mai m'han agradat.
L'estómac se'm va cargolar, i vaig tenir ganes de plorar; però no estava allí per plorar, estava allí per ensenyar a qui la vulgues veure la dura cara de la realitat.
Vaig preparar la camera de fotos i, encara que em deia que estava fent la meva feina, no podia evitar sentir-me com una intrusa que, venia a furgar en la poca intimitat que els hi quedava a tots aquells que intentaven sobreviure enmig d' aquella desfeta o que volien plorar els seus morts.
No m'atrevia a mirar aquella gent als ulls eren com forats posats dins de coves rodones que no deixaven veure més enllà de la foscor.
Em vaig ajupir per preparar tots els estris fotogràfics; un parell de vegades vaig moure el cap intentant treurem del damunt el que jo suposava devia ser una mosca o alguna mena d'insecte, en un d'aquests moviments vaig veure a la vora del meu coll uns ulls darrera dels quals hi havia un cos esquelètic amb totes les costelles marcades, era un gos mitjà, ni gran ni petit, el pèl del qual algun dia devia haver estat negre, me'l vaig quedar mirant immòbil i ell va fer el mateix, no bordava, ni es movia; només em mirava, amb uns ulls vidriosos, que si no hagués estat perquè era un animal hagués dit que eren uns ulls que havien estat plorant, em van agafar ganes de preguntar-li el que la meva mare sempre hem preguntava quan em veia els ulls així : Que has plorat?
Em va continuar mirant i jo a ell, em vaig treure una mica de pa i embotit que portava a la motxilla i li vaig donar, s'ho va menjar sense deixar de mirar-me, l'expressió no li va canviar, aquella buidor em trasbalsava, volia pensar que no era més que un animal famolenc, però, en el fons sabia que representava tot aquell espant i horror, no vaig poder més i com si d'una criatura es tractes el vaig agafar al braç el vaig estrènyer contra mi i, el vaig acaronar suaument parlant-li a cau d'orella; al cap d'una estona va aixecar el cap i em va tornar a mirar, aquells ulls abans inexpressius i buits ara eren com espurnes lluents i jo, fins ara no m'he atrevit a dir-ho a ningú, però estic segura que dels seus ulls i brollaven llàgrimes.
Vaig fer les fotos més dures de la meva vida, reflectint la por, la destrucció la fam i la impotència; sentiments i emocions però que en cap altre lloc vaig saber captar com en els ulls d'aquell animal al qual només li va fer canviar la mirada una carícia.


Comentaris

  • Emoció...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 14-09-2007 | Valoració: 10

    i tendresa, envoltats amb sentiments de compassió i de omprensió pel patiment dels altres. I és possible que la mirada d'un nen, o la de un gos com en el cas del relat, sigui capaç de reflexar, sense filtres, la buidor i el patiment de moments viscuts. M'agrada molt tal com ho has expresat.
    Et seguiré llegint. Una abraçada

  • l'existència de déu[Ofensiu]
    manel | 14-09-2007

    No sé qui va dir que en la mirada d'un gos hi havia la prova de l'existència de déu. Emocionant relat, ben portat. Et falta polir una mica la puntuació i llegir i rellegir, i llegir i rellegir i llegir i rellegir.....
    Benvinguda a la casa!

    Uns petons!
    manel

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

buenosaires2001

7 Relats

9 Comentaris

6654 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Adreça messanger: mrm_20abril90@hotmail.com