El retrobament

Tenia por, aquesta era la veritable explicació a tot aquell neguit que feia dies envoltava tot allò que feia.
Set anys, set anys són molts anys, com trobaria la casa... i la mare..
Feia set anys que no la veia, parlaven sovint per telèfon i quan penjava sempre pensava que la veu se li havia fet més greu, mes rugosa. Tenia fotos que li enviava de tan en tan, però no aconseguia fer-se a la idea de que sentiria quan la veies. L'últim cop que la va veure tenia 69 anys, ara ja en tenia 76, quasi 80 pensava.
El pare havia mort quan ell feia 3 anys que havia marxat i no havia pogut estar amb ella.
Potser aquesta por, pensava, li venia d'aquells sentiments tant contradictoris que va experimentar quan el seu germà va venir a visitar-lo amb la intenció de quedar-s'hi. A les ganes d'estar junts les va substituir una sensació d'estranyesa, havia marxat quan ell tenia només 17 anys, ara tots dos havien descobert que ja no tenien res a veure amb els germans que havien estat. A l'alegria dels primers dies, ensenyar-li la ciutat, històries dels amics d'allà, de la família... tots dos se'n van adonar que ja no tenien gran cosa més a dir-se ,que eren dos desconeguts, ni tan sols es va atrevir a dir-li qui era realment aquell noi amb qui compartia pis. A al cap d'una setmana el seu germà va decidir marxar amb l'excusa que això de parlar català no li agradava i, preferia anar a algun altre lloc on l'entenguessin.
Ell havia arribat a Barcelona amb l'excusa d'ampliar els seus estudis i, s'hi va quedar, la gent li va agradar, la ciutat també, però sobre tot "ell", ell el va ajudar a descobrir qui era, a acceptar-se com era; junts van descobrir tant i els quedava tant per fer. ; però allà no en sabien res, sabia que quan arribaria la mare li tornaria a fer la mateixa pregunta que sempre li feia per telèfon: Encara no has trobat una bona noia per casar-te? Ves a saber la vida que portes per aquests móns!!
Però com explicar-li que si, que havia trobat la persona amb qui compartir la seva vida, però, que no era una dona.
Es tornava a sentir dèbil, vulnerable, indefens; els sentiments i les emocions l'aclaparaven, pensava posposar el viatge, però sabia que potser era la última oportunitat que tenia de tornar-la a veure.
I els amics, be, tots aquells amb els que havia compartit moments de la seva vida, ara no sabia ben be que eren, potser només records; però durant 20 dies tornaria a ser ell, fins i tot faria un esforç perquè no se li notes aquell accent tant estrany que la mare deia que se li havia fet des que vivia aquí, de fet encara no li havia pogut fer entendre que encara que ell havia marxat cap a Espanya estava en un lloc anomenat Catalunya on es parlava una altra llengua anomenada català..

Va tancar la maleta i es va posar l'MP4 ,ple de cançons de Calamaro, Geico, Lerner, a la butxaca, pensava que escoltar-los l'ajudarien a recuperar aquest accent que semblava que havia perdut, tindria temps, fins a Ciudad de la Paz hi havia moltes hores de viatge i esperes.