Baladre

En arribar, el primer que vaig fer, va ser entreobrir la finestra per airejar l'habitació, però, també, per descobrir el que podia contemplar.
En obrir-la, quasi em van fregar la cara les fulles d'un baladre vermell, intens… i com si de cop el temps tornes enrere, em vaig recordar arribant a l'illa, amb la motxilla amb quatre peces de roba i el cor ple d'il·lusió i de por.
Faig memòria i, torno a percebre el neguit en el meu cos i, com aquest, es va convertir en emoció al descobrir-la esperant-me darrera la cinta que separa els passatgers que arriben dels familiars i amics que els esperen delerosos.
Tenia el coll estirat, com si tingues por que passes per davant d'ella sense veurem.
La rebuda va ser continguda, dos petons a la galta. Tot el curs esperant aquell retrobament i ara cap dels dos sabíem ben be que fer ni que dir.
Després de posar la motxilla al cotxe i pujar-hi, em va explicar que ens instal·laríem a casa dels tiets d'un amic. Aquests li havien deixat la casa mentre eren de vacances, a canvi ell havia de donar menjar al gat i al canari; compartiríem la casa amb dues amigues més.
Vaig experimentar una sensació contradictòria, d'alleugeriment per no haver d'estar tots dos sols amb els seus pares, però també el desencís d'haver-la de compartir amb d'altra gent.
En arribar a la casa, el primer que em va cridar l'atenció, va ser una immens baladre vermell que obstaculitzava l'entrada, al darrera hi havia unes escales que pujaven a la casa i, una portalada permetia accedir directament a la platja.
L'aroma del baladre amb l'olor del mar, van ser uns fidels companys durant aquelles dues setmanes de disbauxa, confidències i descobertes.
En tornar a casa estava convençut que ella era la dona de la meva vida i, tot allò que havíem viscut i descobert junts mai s'acabaria.
Però el temps, també fidel company de viatge va anar fent la seva feina de manera implacable. Les trucades cada cop es van fer esperar més, tot semblava més difícil, ens prometíem quedar... i per fi ho vam fer, per adonar-nos que la màgia havia desaparegut.
Tots dos havíem començat a treballar, havíem fet noves coneixences, ens estàvem fent grans i sense adonar-nos tot es va acabar.
Però encara ara, vint anys després, cada cop que veig un baladre vermell, la seva visió i la seva olor em transporta a l'illa i em permet torna a sentir-me un jove inexpert, expectant cap al futur.