alzheimer

Es consumia en els baixos d'un edifici, a les afores de la ciutat.
La claredat dels dies entrava per els grans finestrals, construits per això.
Per ells travessaven els llums de tots els cotxes que creuaven per aquell carrer.
A ell però, res no el molestava, ni el soroll dels motors, ni els llums com llàmpegs.
Posseia un dò, el dò de la solitut, produïda per un núvol instal.lat en el seu cervell; un núvol que l'estancà en aquella etapa que havia marcat la seva vida per sempre.

Quan el trobaves per el passadís, els seus ulls et miraven perduts en l'infinit.
La seva mà apretava amb força els teus dits amb una força inusual.
"... Lo han matado, lo han matado, lo han matado..." aquella canturrela se't clavava en l'anima; era la única imatge gravada en el porta fotos de la seva memoria.
L'imatge d'aquell home que un temps va ser alt, fort i actiu, s'havia convertit en una única i trist escena d'abatiment irrecional.
Doblegava les cames i allargava el braç cap el terra, pretenent cocórrer al seu amic a punt de morir per l'explossió d'una bomba durant la guerra civil.
De vegades inclús podies trobar-lo assegut en una cantonada, cantant la mateixa cançó, mirant aquell cos invisible.
Parava atenció al so de la teva veu; si li apropaves la ma per ajudar-lo a aixecar-se, s'agafava amb tota la seva força i s'elevava davant teu, amb un clar sabor d'agraiment.
El podies acompanyar al menjador per que es prengués aquella aigua gelatinosa amb sabor de maduixa, obeïnt sense cap por, sense cap recel. La prenia amb rapidesa i tornava al seu racó per tal d'acompanyar al seu amic en els seus últims moments.
Cadascú d'ells, compartia aquell espai, aquells cuidadors i aquell núvol que aturava els seus records.
Na Teresa, amb quasi noranta anys, tant aviat plorava recordant la seva mare, com et cantava " Rosa d'abril" sense deixar-se ni un vers, empapant totes les estàncies amb la seva melodía i les seves llàgrimes. Caminava ajupida, topant amb totes les portes, sentant-se en una cadira quan les seves cames deixaven d'obeïrla. Havent descansat, tornava a caminar i a cantar la seva cançó: " Rosa d'abril..."
Na Teresa et regalava el seu somriure davant de qualsevol gest carinyós, davant de qualsevol paraula bonica.
Qualsevol d'ells, malgrat conviure en un espai desconegut, malgrat conviure amb aquell habitant en els seus cervells de forma perpètua, responia davant els estímuls de la mateixa forma.
Davant d'un crit, d'un tò agressiu o un gest inapropiat, recorrien a la fugida o a la violencia.
Davant una paraula dolça, o una caricia, o l'ajuda per que arribés la cullera a la seva boca, et donaven un somriure, una mirada o un petó.
Si respiraves pau, els veies calmats. Si respiraves nervis o agresivitat, es posaven nerviosos i agressius. Et fugien, t'empenyien, et rebutjaven...
Cadascú d'ells era el fidel reflexe d'un passat fet present.
En la seva ment el temps havia tornat enrere; en uns el paisatje era alegre i divertit, en d'altres, però, era tràgic i trist. En alguns s'intercalaven ambdues i en d'altres, el buit.
Cadascú superava repetidament la duresa d'allò que era inevitable, d'allò sabut, d'allò oblidat.
Cadascú ho superava sense opció a superar-ho ni acabar-ho.
La ciencia era la seva única treba. Els medicaments els hi aportava aquell descans, aquella calma. Els permetia aquells espais de pau.