Ales de papallona

el trobo preciòs, no sóc pas mare i em falta molt per ser-ho, però ja he fet algun escrit per al meu primer fill (o filla), doncs dono importància i molta a la descendència, només tinc 16 anys, però ja em fa il·lusió això de sentir, primer, que una coseta petitona i bonica creix dins teu, i que amés forma part de tu, i després, la sensació de dir; ostia! si és meu, si és una coseta bufona, petita i indefensa que et pertany...nosé trobo que és una de les coses que no et pots perdre a la vida, que sense haver fet això, no has fet res...
felicitats pel poema, m'ha agradat molt, per cert, jo també em dic Laia encara que el meu pseudónim sigui Laila, un petonet a la teva dolça filla, i enhorabona pel relat.

llegint-te

Amb una nota més alta que el tal crític, .Per a mi, és a dir , la manera com veig aquest poema, es que és un poema introspectiu intimista i sensible. Te un cert regust amarg molt al final del paladar.

M'he oblidat de valorar-te, encara que últimament publiques tant que no he pogut seguir-te, el poso un 8 que, per mi, és una nota alta.

Hola rosasp

La teva poesia, la teva narrativa, són com un conte. Sí ja sé que escrius contes, relats, però dic conte en el seu sentit més pur. Històries explicads amb la finalitat d'entretenir, fent-les boniques, fent-les passatgeres per agradar a les orelles de qui les escolta, als ulls de qui les llegeix. Tens un estil relativament sofisticat, pots fer servir un vocabulari (el tens força extens) rebuscat en un relat ("Neix la guspira...") o molt simple, quasi infantil en algun dels poemes. Potser en la teva exaltació constant de la natura i dels fenòmens naturals, esdevens tu també un element de la natura que es descriu a ella mateixa i ho ha de fer amb les pròpies paraules "naturals". "El cavall blanc i negre de la ciutat" o "Em perdo en els teus ulls tristos" simbolitzen la qualitat litarària, demostrant que saps escriure i que si ho fas sobre aquest tema és per què hi penses, hi somnies i el vius.

...és difícil endinsar-se en un fill o una filla. No sé quina edat té la teva, però és tota una aventura, això de fer de mare.

M'agrada, però, el respecte que traspuen les teves paraules: endinsar-se per conèixer, no pas per canviar res.

Hi ha versos molt bons (o si més no que a mi 'han agradat --cosa que no vol dir res, però t'ho comento--).

""Vull endinçar-me en la fondària
dels teus ulls, sense escorcollar,
sense interrogatoris, sense buscar
la solució al dolor i la solitud.""

Aquests primers penso que ja de per si són premonitoris del poema que vindrà.

Continua!

LLIBRE

PD.- Si tens un moment i et va bé, podries comentar-me un poema meu titulat "Escriure"?