Això és un relat que va d'un home i una dona, i mira, s'aborreixen

Un home de Guadalquivir, beu te de poma, i el remena fent giravoltar la tassa amb la mà, esperant que es refredi. Davant seu, hi ha una dona de Lugo, que no li cal remenar, i engoleix un suc de préssec.
Ell porta una americana marró, de grans solapes, i la duu cordada per davant, intentant amagar la camisa rallada que va comprar-se fa poc, fart de rebaixes. Els peus els ha cobert amb uns mitjons de fil vermells, i amb unes sabates negres, de les que brillen. A sota la sola, hi ha una xinxeta clavada, però això només ho sap ell. Creu que li porta sort. Els pantalons, negres, tenen una vora descosida, però això no ho sap ningú, ni ho sabrà ningú fins que, d'aquí tres dies, l'home s'ajupi per recollir la funda de les ulleres, i els seus pantalons s'esquincin, deixant en evidència uns pobres calçotets esgrogeïts que no tenen culpa de res.
Ella s'ha posat un vestit de tires vermell, tacat de floretes blanques, que li arriba als genolls. Porta mitges, i un jerseiet verd, de primavera, que li cobreix només les espatlles, per no passar fred. S'ha calçat amb unes botes de pell marró, que es corden amb una cremallera per la banda de dins. Cada vegada que intenta creuar les cames, les cremalleres topen entre elles, deixant anar un so esgrafiat que desconcerta aquell que el sent. El cabell, curt com el porta, ha estat pentinat amb una passada de mà, fugaç, que ha confiat massa en que els anys amb el mateix tallat ja s'encarregarien que cada ble es dirigís al lloc adequat.
Tot i que són asseguts l'un davant de l'altre, amb la taula que comparteixen entremig, eviten en tot moment que els seus ulls es trobin, i els embolcalla un silenci que és tan espès com conegut.
- I si fem veure que estem enfadats? - pregunta ella, arrissant-se la tireta del vestit al dit índex.
- No.. - respon ell, movent el peu inquiet -, ja ens vam enfadar fa una setmana.
De nou, el silenci. S'han mirat de tantes maneres, que no saben quina nova expressió posar als ulls. Ell dóna copets a un tovalló de paper que, rebregat com està, ha agafat forma de pilota. Un cop més energètic del previst, fa que el tovalló rodoli fins desplomar-se per la vora de la taula, i caigui sense pressa fins al terra. Ella, que ha contemplat tota la trajectòria del paperet, sospira, fent un glopet del suc.
- I doncs? - pregunta ella, deixant que el got faci un so sec al topar contra la taula.
- No ho sé.. que fa molt que no ens veiem, i que estem contents d'haver-nos retrobat..
- Però.. quant de temps?
- Doncs.. una setmana?
- Una setmana no és gaire.. fem un mes.
- Està bé, un mes. Qui comença?
- Jo, ja començo jo.
Ella recolza els colzes sobre la taula, i aprofita per recolzar, també, la barbeta entre les mans. Parpelleja mentre mira endormiscada a l'home que té al davant. Li somriu, delicadament, i en veu molt baixa, li diu:
- T'he trobat a faltar..
Ell, fa un petit espetec amb el cos que indica que una línia de plaer l'ha recorregut de dalt a baix. Amb el mateix somriure delicat que la dona duu clavat als llavis, la mira fixament per agafar-li una de les mans que li aguanten el rostre. Es posa la mà entre les seves, mentre ella queda recolzada per l'altra seva mà. Parpelleja una mica, i ell li respon. Ella torna a parpellejar i ell contesta, així un parell de vegades. Deixen escapar una petita rialla, divertits per aquest parlar absurd i secret. L'home s'apropa la mà de la dona als llavis, i li fa un petó. Llavors, amb la mà encara a tocar de la boca, li mira els ulls i li xiuxiueja:
- Jo també.
La dona, commoguda, enretira la mà per moure-la amb un gest que, si parlés, diria "no siguis tonto". Els dos ara tenen les mans agafades sobre la taula, i es miren amb ulls suaus. Un corrent d'aire es passeja per l'esquena de la dona, i el seu moviment es transmet al braç de l'home. Aquest, mogut per l'espasme, topa contra la tassa de te calenta, cosa que provoca que enretiri el braç immediatament.
- Què fas? - pregunta ella, que no entén el gest sobtat.
- Res, que m'he cremat amb la tassa - li contesta l'home, acariciant-se el tros de pell que agafa, mica en mica, un to vermell. - Què doncs, continuem?
- No, ara ja has trencat l'encant..
Torna el silenci. La dona fa un altre glopet del suc, i ell continua agitant la tassa. Es miren durant un instant, per girar la vista ràpidament. Al cap d'una estona, ell aixeca els ulls d'amagat, i contempla la seva cara, que s'arruga intentant crear una nova situació que els faci escapar de la rutina. Finalment, nota que la cara se li il·lumina i li clava la mirada per dir-li:
- I si fem que.. - i s'apropa l'orella de l'home als llavis, per xiuxiuejar-li la nova idea.