Agredolç

Un relat de: pruneta

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

La Núria notava com ell refregava la llengua pel seu clítoris. Ho feia amb delit, amb vici, estava realment excitat. Ella, simplement, es deixava fer. Era la primera vegada que li llepaven el cony, i tot i sentir l'alè calent i deseperat del noi a l'entrecuix, no aconseguia excitar-se del tot. La sensació era molt agradable, això sí, però no es podia treure del cap la imatge del seu xicot fotent-se una ratlla en un lavabo públic brut i pudent, encara no feia mitja hora. No podia pensar en una altra cosa. Era la primera vegada que veia algú esnifant cocaïna, se sentia estranya. Massa coses noves en una nit.

Tota la vida havia sentit a parlar malament de les drogues. Era un tema tabú. Només que algú pronunciés la paraula "droga", tothom s'escandalitzava i s'afanyava a fer-te veure que allò era horrible i que mai, mai de la vida, n'havies de provar cap. A l'escola, i després a l'institut, li havien explicat infinitat de vegades que les drogues eren dolentíssimes, i que només que les provéssis una vegada, en quedaves completament enganxat per tota la vida. Però en canvi, ara era allà, jugant a fer sexe amb un noi col·locat de cocaïna. I no passava res, absolutament res.

De sobte, es va sentir enganyada, estafada, manipulada. Era indignant, li havien fet creure tota una sèrie de prejudicis absurds i de coneixements distorsionats sobre el món de les drogues. Però no tots els que en consumeixen són ionquis de mala vida, fruit de la incultura i la marginalitat. Sí, ja ho sabia que les drogues no són gens recomanables, però era evident que el perill no són aquestes substàncies, sinó el fet de no saber-les consumir. Tan estúpida la feien? De debò es pensaven que era incapaç d'entendre aquesta obvietat? Per ella ja se'n podien anar a la merda tots els mestres i educadors que havia tingut. Es va enrabiar moltíssim, tenia la sensació que li havien estat prenent el pèl tota la vida.

L'Otger esnifava cocaïna i speed, prenia pastilles de tota mena, fumava porros i bevia alcohol, i no tenia cap inconvenient en combinar-ho tot plegat en una mateixa nit. Això no obstant, era un noi de classe mitjana-alta, fort, intel·ligent, amb estudis, que treballava durant tota la setmana, i que li agradava passar-s'ho bé els dies de festa.

En aquell moment, la Núria va notar com l'Otger li engrapava els pits. Ja havia deixat de llepar-li la xona, ara li estava morrejant els llavis de dalt, els de la boca. De sobte, va parar. Va olorar els cabells de la noia amb lentitud i sensualitat, i li va xiuxiuejar a l'orella:
-Ets maquíssima. T'estimo. Ets la millor noia de totes, la més guapa.
Li va dir tan tendrament, que la Núria es va fondre als seus braços i es va oblidar de totes les cabòries que fins llavors li havien envaït el cervell.
**********

Era tan maco l'Otger! Només feia una setmana que sortien però ja l'estimava de debò. Ella tenia setze anys, ell vint-i-tres. S'havien conegut en algun lloc, alguna nit amarada d'alcohol i revolta. La Núria tot just començava a tastar aquest món de festa i llibertat. Les primeres borratxeres, els primers nois... L'Otger, en canvi, ja era un gat vell. Les seves festes solien començar el divendres a la nit i acabaven diumenge al vespre, i més d'una vegada, a comissaria. Però ho anava trampejant prou bé.

Un dia, els dos joves, es van fuetejar amb mirades. Un altre, es van dirigir la paraula, i l'altre, ja van acabar enrotllats, i implícitament, sortint. Aquell dia, l'Otger gairebé es va posar a plorar. Va dir a la Núria que feia molt de temps que la desitjava, i que si no s'haguéssin trobat, s'hauria tornat boig. Es van fer un petó, i de seguida, el noi va deixar anar alleugerit:
-Mmmmmm...ja era hora.
Com si es traiés un pes de sobre, un neguit que feia temps que arrossegava. La Núria estava al·lucinant. No s'ho acabava de creure, però era cert. Era allà, davant d'un noi que li estava declarant el seu amor més sincer. Li costava aguantar la mirada fixa, davant dels ulls de desig de l'Otger, que la mirava amb una innocència transparent. Ell estava joiós, radiant. No va deixar la mà de la noia ni un sol instant.
**********

La Núria se sentia més o menys feliç. Vivia en un núvol. Ella, que no havia sortit mai amb ningú, havia encisat un noi guapíssim, set anys més gran que ella i que no tenia cap mena de complex a l'hora de presentar-la davant dels seus amics. Tenir l'Otger al costat havia significat una injecció d'autoestima molt important per la Núria. Més que important, vital.

Tanmateix, la noia no les tenia totes. La història d'amor era molt maca, això sí, però era conscient que l'Otger no era un noi com qualsevol altre. Prenia drogues i tenia alguns problemes amb la justícia. El tercer dia que sortien, per exemple, l'Otger li va explicar a la Núria que li acabaven de retirar el carnet de conduir.
-A partir d'ara no ens podrem veure tant, perquè jo ja no et podré venir a buscar més amb el cotxe.
-Per què? El tens avariat?
-No...És que m'han retirat el carnet de conduir fins d'aquí a un any i mig.
-I com és això? Et van fer bufar?
-Un dia que anava una mica passat, vaig anar un moment per un carrer en contradirecció i els fills de puta de la Guàrdia Civil em van parar. Però jo em vaig negar a fer-me la prova d'alcoholèmia. Llavors van veure que duia propagnada independentista i una estelada al cotxe i em van començar a tocar els collons. I jo em vaig emprenyar i vaig agafar l'alcoholímetre i el vaig estampar contra la paret...

Mentre escoltava l'explicació, la Núria veia un cert penediment als ulls de l'Otger. Però ell era així, inconscient, valent, impulsiu. No acostumava a pensar en les conseqüències dels seus actes. Després d'alguna anada d'olla de les seves, sovint, li sabia greu haver actuat d'una manera o d'una altra, però no se'n feia mala sang. La vida era per vuire-la, i el que estava fet ja no es podia desfer. Almenys això és el que ell pensava.

Però ell era tan guapo, i l'estimava tant, que la Núria no es volia encaparrar amb aquests detalls. Total, ella preferia mil vegades un noi rebel i decidit, que un bon jan conformista i avorrit. A més, l'Otger no feia mal a ningú.

**********

La relació va anar avançant. Entre setmana gairebé no es veien, perquè vivien en pobles diferents, però el cap de setmana passaven tant de temps junts com podien. El dissabte al matí l'Otger treballava, per tant, quedaven a la tarda. Normalment, la Núria convencia al seu pare perquè la dugués a ca l'Otger després de dinar. Sovint, quan ella arribava, l'Otger encara feia la migdiada. A ella li encantava haver-lo de despertar. Quan ell obria els ulls i es la trobava la Núria al davant es posava contentíssim.
-Quin despertar més dolç!- sempre deia. I tot seguit, abraçava la Núria i la petonejava, l'estirava cap a ell i la convidava amorosament a estirar-se al llit. Llavors la despullava a poc a poc mentre l'anava excitant a cau d'orella.

Feien l'amor amb sentiment, passió i sinceritat. Gairebé mai no feien servir condons, ell controlava, i la Núria li donava plena confiança. S'estaven al llit dues o tres hores, fins al vespre. Allà, entre els llençols, eren realment feliços. Quan estaven cansats, paraven per reposar, i parlaven i reien sense parar. La Núria posava el cap sobre el pit de l'Otger, i mentre ell l'abraçava, pensaven en el seu futur, en com es dirien els seus fills, en on anirien a viure i en com seria casa seva.

Quan ja començava a caure el sol, es vestien i es preparaven per sortir. Com més tard es feia, més nerviós es posava l'Otger. Sabia que faltaven poques hores per anar de festa, i el seu cos ja pensava en la coca. Tot seguit, trucava al camell del poble i quedava amb ell al cap de mitja hora. A la Núria no li agradava gens acompanyar-lo a fer aquestes "gestions" però no volia pas discutir amb ell per aquesta tonteria, fet i fet, ella no havia ni de sortir del cotxe de l'Arnau, un amic de l'Otger que sempre els passava a buscar per anar als concerts.

Després d'això tot anava rodat. Anaven a sopar a qualsevol lloc, amb els primers amics que trobaven. Mentre s'atipaven, comentaven els concerts que hi havia aquella nit, i tant si era lluny com a prop, d'hora o ben entrada la matinada , sempre feien cap al que hi actuava el grup més bo. No acostumaven a anar a discoteques o a pubs, les seves festes sempre eren en bars, locals o concerts del rotllo, és a dir, d'ideologia independentista i alternativa, en general. Era el seu ambient, la seva gent, la seva música, les seves begudes. Ho era tot.

Però un cop ja estaven de gresca, l'Otger canviava. Començava a beure i a esnifar farlopa amb els seus amics, i la Núria se sentia diferent, una nosa. Ella no hi pintava res entre uns nois desconeguts, eixalabrats, cridant i trencant ampolles de cervesa pel carrer. Passava més estona amb l'Arnau que amb l'Otger, el qual només li venia de tant en tant a fer una moixaina o un petó. On era llavors aquell noi tan tendre i afectuós?

A la Núria no li agradava gens que l'Otger es drogués i s'exaltés d'aquella manera, però mai li va retreure res. Ella no era ningú per dir-li el que havia de fer i el que no. Segur que ella tenia moltíssimes coses que no li agradaven a l'Otger, i en canvi ell no li deia pas res. Si es posava a rumiar, segur que tenia més inconvenients la Núria que l'Otger, per tant, més valia no dir res. Encara gràcies, pensava ella.

Així doncs, cada cop que sortien, la Núria s'afanyava a beure alcohol, i així, intentava posar-se al mateix nivell que el seu xicot. A més, l'ajudava a no capficar-se en res. El primer que feia quan arribava als concerts era anar a la barra a demanar beguda. Li costava beure's els cubates, no li agradaven. Però era igual, la qüestió era emborratxar-se. A més, a partir del segon o el tecer gairebé ja no en notava el gust.

El seu objectiu era no cavil·lar, anul·lar el funcionament mental, no pensar en el demà, en la bronca que li fotarien els seus pares, ni en l'estat depress
iu que patiria. Només volia estar allà, amb la mà dins de la butxaca dels pantalons de l'Otger, sense preocupar-se per res. Volia ser capaç d'aguantar-li la cartera perquè ell es pogués esnifar les dues ratlles que s'hi havia preparat, sense plorar, sense engegar-ho tot a la merda. Desitjava que a les venes i corrés alcohol, i al cervell, amnèsia. Però sempre arribava l'endemà, i amb ell, la foscor, la buidor, la desesperació.

**********

La Núria intentava obrir la porta sense fer soroll. Difícil, tenint amb compte l'estat en que gairebé sempre arribava. Va entrar a casa, però tot just aixecar la mirada es va trobar la seva mare que la mirava desafiant.
-Hola.- va dir la noia intentant dissimular la seva embriaguesa.
-Ja és de dia.- va dir la seva mare mirant-la als ulls-. Em vas dir que tornaries a les quatre, com a tard.
-Ja...És que després del concert han posat música, i com que l'Arnau, que portava el cotxe, es volia quedar més estona, ens hem hagut de quedar tots.
-Doncs ens podies haver trucat. Per alguna cosa et devies comprar el mòbil, no?
La Núria no va contestar. Era obvi que passades les tres ja no era capaç ni de pensar. I molt menys de trucar als pares, per descomptat. A més, tot allò era una excusa que s'acabava d'inventar.
-Va, vés a dormir, que et fa falta. I demà ens sentiràs. I tant que ens sentiràs!

**********

La claror del sol que entrava pels porticons la va despertar passades les dotze. No havia dormit ni quatre hores, però ja no podia estar-se més al llit. Tenia la boca seca, i havia dormit vestida. Es va canviar la samarreta i es va rentar la cara. Tot seguit, es va beure un got de suc de pinya, va agafar les claus i va marxar. L'endemà de sortir, mai no es podia quedar a casa. Li queia tot a sobre, s'ofegava. Se sentia malament.

Els pares fotien fàstig, no l'entenien. Però alhora, li feien pena. Si sabéssin totes les aventures que passava la Núria, segurament es comportarien d'una altra manera. Potser l'ajudarien i tot. A la Núria no li agradava haver-los d'enganyar, era com si els traís. Els pares mai li havien prohibit gaires coses, al contrari, li donaven molta llibertat, i ella els ho pagava amb mentides. No podia fer res més, ella no volia enganyar-los, però no els podia pas explicar la veritat. S'haurien esborronat, i l'haurien apartat de l'Otger, això segur.

S'ho passava malament. Realment era un calvari, que a més, havia de passar sola perquè no podia explicar les seves angoixes a ningú. Ni als amics. Precisament ara els veuria. Quan sortia de casa no sabia mai on anar, però les cames sempre la duien, segurament per inèrcia, al local. El local era un llogarret que tota la colla s'havien arreglat per poder-hi passar l'estona. Es passaven tot el dia fumant porros i jugant a la Play Station. Un rotllo.

Però els seus amics eren d'un altre món. L'únic problema que tenien era tenir fet el treball d'història per al divendres, o intentar aconseguir que els pares no els trobéssin la pedra de costo.
Com podia la Núria explicar-los els seus problemes? No haurien entès res. Li haurien dit que estava boja i que deixés l'Otger immediatament. De fet, ells sempre havien vist amb mals ulls que la Núria sortís amb un noi "tan gran". Però, és clar, això era una de les típiques bogeries de la Núria, i no passava res, ella sempre ho aguantava tot, pensaven.

Caminant cap al local li agafava la depre. No tenia ganes d'estar a casa, però tampoc volia veure els amics. Parlar-hi seria pitjor, no entendrien res. No volia estar amb ningú, però tampoc volia estar sola. Pensava en la nit, en si era normal que amb la seva edat es fotés quatre o cinc cubates cada cop que sortia. Es preguntava on devia ser l'Otger. A aquelles hores segur que encara estava penjat, vés a saber on. Era igual, ja tenia prou mal de cap.

**********



Comentaris

  • Difícil etapa[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 29-11-2004 | Valoració: 8

    Pruneta, haig de dir-te que m'he sentit molt identificada en diversos aspectes: l'enamorament cec que impedeix replantejar-te les coses o la por a dir el què penses, els caps de setmana de borratxeres brutals i les crisis del dia següent, la incomunicació amb els amics de la colla....crec que tothom ha passat algun cop, d'una manera o altre, un moment difícil en l'adolescència. Crec que has retratat molt bé petites imatges de l'adolescència de molta gent, i et felicito. M'agrada com escrius.

    Ara que t'he descobert, ja aniré investigant els teus escrits. Continua així!
    Una abraçada.

  • per això em deu haver agradat[Ofensiu]
    neret | 28-11-2004

    ... perquè és com una fotografia del que veu la protagonista, i no en pots extreure cap mena de judici de valors. Ara, si realment és autobiogràfica... espero que ara et vagin millor les coses, i que no agafessis molt mala imatge dels nois que van a concerts catalanistes!

  • falta sexe[Ofensiu]
    pajaritasaltarina | 21-11-2004 | Valoració: 9

    Ma agradat molt, però li falta una mica de sexe pur i dur... Potser esqe jo estic pirada... jejeje Però està molt bé. Felicitats! :) adww

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: