Acer i ciment

Corrim, anem i no sabem a on, ens posem nerviosos perquè no tenim temps. Arribem tard, sempre arribem tard. I com tu dius mirem i no veiem res, perquè per poder viure primer s'ha d'aprendre a badar. Un retrat precís de la nostra societat. Una abraçada.

que va a fora, al campa, a casa

amb tu respecte el teu comentari en un relat meu. Ningú ha de donar la vida per algú altre, no som tant febles com per haver de dependre d'algú altre!

Una abraçada!

Per cert, aquest relat, totalment d'acord, jo que sóc de poble!

ho has plasmat super bé!
m'ha agradat moltissim, de devó!
ànims!

perfectament aquesta imathe humana de la ciutat, la massificació, la ignorància des rostres amb els que ens creuem, les presses, la pèrdua en travessar espais tants grans i llunyans, el tenir-ho tot ja fet sense haver d'imaginar quasi res...
una abraçada!

quan cal sortir a la finestra i mirar a través del món.... allò que ens diu, per exemple, el Jazz de NY, o la lluna del cel, que és de tots!!!!
una abraçada!

"És bo saber el que t'envolta per saber que tens" -diuen- i crec que el fet de saber que la rutina i la girssor de la ciutat ens apaga de alguna manera l'anima, ens ajudarà a sobreviure. No sé perquè, però crec amb això.

M'ha agradat molt.

Una abraçada

Hola Averrois,
Acabo de llegir el teu poema i m'ha fet sentir una part molt freda que m'envaeix des de fa molt de temps, i és que realment a més de l'acer i el ciment, hi ha la superfície, la commiseració, la fàtiga,el desencís,etc.
A tall persona, et diré que a mi m'agrada la poesia que em diu coses, passant de la mètrica i de la rima, vull que em faci senir viu.Felicitats!
Brindo per haver-te llegit i brindo perquè segueixis dient moltes més coes,
Roda03