Absurditat compartida

      És dimecres i a l'Enric li toca anar a buscar les nenes a l'escola. Des que s'han separat; els dilluns, dimecres i divendres va a buscar-les el progenitor que, en aquell moment, no viu amb elles. Són una exparella moderna que regulen la separació mitjançant un règim de custòdia compartida. Cada deu dies, un dels dos s'instal·la al domicili conjugal perquè les criatures no hagin de canviar de casa.

      La primera que surt és la Marta, no sembla que faci massa bona cara. Deu ser que no està contenta amb la seva visita?

      -Hola, papa.

      -Com ha anat el dia? -pregunta el pare mentre li fa un petó.

      -Bé, però em fa mal el coll i el cap. On anem avui?

      Ella desitja anar a casa ben aviat, però des que van dictar l'ordre d'allunyament, no poden arribar a casa fins a dos quarts de nou per tal d'evitar que pare i mare mantinguin contacte. Recorda que abans, quan ella emmalaltia, el pare sempre li regalava algun conte, algun kit de manualitats... alguna cosa per fer-li més amena la convalescència.

      -Tens deures?

      -Unes divisions.

      -Si us sembla bé, podem anar a la biblioteca. A casa de la tieta no, perquè avui són fora.

      Semblen uns nòmades. Si fa sol i no tenen feina del cole, es queden força estona al parc. Moltes tardes, també, van a casa del oncles i els cosins. Allà s'ho passen molt bé però... se'ls veu tan feliços com quan ells vivien els quatre junts...

      -Mira! Ja surt la teva germana -anuncia l'Enric.

      -Hola, papa. Avui he acabat tota la feina a classe! -exclama la Laura amb l'esperança que el pare la sorprengui amb la proposta d'una tarda de cinema.

      -Doncs, anem ràpidament a la biblioteca a veure si queda un ordinador lliure per a tu.

      La Laura no entén per què ara els pares no disposen de diners per a aquells petits capricis que temps enrere gaudien de tant en tant,si pare i mare encara segueixen treballant.

      -I què heu dinat avui?

      Ambdues resten callades. Saben que el pare no està d'acord amb la dieta materna. De fet, cuinar, cuinar, la mare no en sap; mengen fregits, molta pasta, molt menjar precuinat...

      -Llibrets de llom amb patates fregides -respon la Laura pensant que tenen assegurat un intensiu d'amanides, verdures i peix quan el pare i l'àvia vinguin a viure amb elles.

      La tarda esdevé interminable per a la Marta. El pare li toca el front, sembla que té febrícula, però què pot fer ell? I si telefona a la mare? Darrerament, des que intenten planificar la primera comunió de les nenes, les converses telefòniques es converteixen en horroroses discussions que no duen enlloc.

      A quarts de nou arriben a casa. L'Enric i l'Helena se saluden evitant l'efervescència de l'odi en el contacte ocular i enyorant l'efervescència d'amor i passió d'anys enrere.

      L'Enric camina cap a casa de la seva mare. Sort n'ha tingut d'ella! Li ha facilitat un habitatge i l'acompanya a viure amb les nenes durant els períodes que li corresponen a ell. Vagareja pels carrerons mentre es repeteix mentalment que la causa del fracàs amorós rau en l'asfixia, en la manca d'aire per respirar. Caldria que ambdós haguessin donat l'espai vital que l'altre necessitava, com ho fan els ballarins de tango quan s'abracen.

      Efectivament, la Marta té febrícula, alguna cosa està covant. Ja veurem com es llevarà demà. L'Helena no sap què fer-li. Abans, quan alguna de les nenes no podia anar a escola, es quedava la sogra amb elles. Ara no sap si encara la pot avisar. De fet, segueix essent l'àvia, però...

      La Laura i la Marta van a la dutxa i recorden quan la mare les ajudava a esbandir-se bé els cabells. Són llargs i cal que no hi quedin restes de sabó. A més, eren divertides les confessions que les tres es feien a la cambra de bany mentre el pare els preparava el suculent sopar! Però ara no té temps. Cal que s'apressi amb l'arròs a la cubana amb tomàquet fregit de pot, que gairebé ja són les nou.

      L'Helena marca el telèfon de la sogra, mentre reflexiona sobre el final del matrimoni. Com en el tango, una parella són dues persones que s'han d'entendre. Si no s'hi estableix una correcta compenetració, es pot desequilibrar i, quan un dels ballarins perd l'equilibri, tots dos poden caure. Ella és conscient que no acabava d'entendre que l'Enric necessitava el seu espai. I ara, els toca viure aquest ball de maletes cada deu dies. Els jutges l'anomenen custòdia compartida, ella opina que aquest nom no és gaire encertat.