ABSÈNCIA

Tot just ara, un mes desprès de la nostra darrera i tinguis per ben segur, última i acalorada discussió, em trobo aquí asseguda davant d'aquest tros de paper, intentant escriure't una carta per dir-te algunes coses que, en aquell moment, se'm van quedar mig perdudes en algun petit racó del meu atrafegat i atabalat cervell.

Només començar m'he trobat amb el primer escull, com he de dirigir-me a tu? No són pas tan llunyans aquells temps en els que la capçalera d'aquest escrit hagués contingut alguns dels següents mots o paraules, que venen a ser ni més ni menys, les típiques i habituals expressions de dos enamorats, tal com: "estimat meu", "amor meu", "vida meva" i d'altres cursileries per l'estil que en aquests moments es troben fora de tot context, per la qual cosa prefereixo ni tan sols recordar-les i menys esmentar-les.

Doncs bé...l'escull no l'he vençut i al final he optat per deixar-ho en blanc...crec que és la millor manera de començar i el color més adient per definir els meus sentiments vers tu. Tot i que continuant donant tombs als colors ja no ho tinc massa clar...Els entesos diuen que el blanc significa puresa i ben pensat aquesta qualitat no crec pas que hi fos present dins la nostra tempestuosa relació. Llavors potser lo millor seria començar en negre donat que diuen que el seu significat, a part del dol, és l'absència de color i d'això ha estat plena precisament la nostra vida, de sonades i doloroses absències de tota mena: absència de sinceritat, absència de tendresa, absència de mirades, absència de paraules, en fi...massa absències per a tan poca vida en comú.

Darrerament les nostres converses tan sols es basaven en agres retrets. Era important veure qui era el que tenia la última paraula, la que més mal podia fer, la que més podia ferir i malmetre qualsevol tipus de petita possibilitat de tornar a refer la nostra malferida relació.

No paraves de dir-me que era una histèrica, deprimida, egoista i sobretot una gran desagraïda. Em recordaves a cada moment tot el que sempre havies fet per mi. I jo, pobra de mi...que havia fet jo per tu? Doncs rés! segons tu... tan sols amargar-te la que va ser la teva feliç existència fins que em vas conèixer a mi, repetir-te fins a la sacietat lo masclista i egoista que arribaves a ser, amenaçar-te una i mil vegades amb deixar-te si no feies el gran esforç de canviar...

I així anàvem passant els dies, els mesos i els anys i, de quan en quan per tal d'anar guarint ferides, amb el bàlsam de l'engany, segellàvem els nostres llavis amb tot un seguit de falsos petons suposadament apassionats, mentre les nostres mans recorrien ansioses els nostres cossos, àvids de noves sensacions i nous racons per descobrir, on poder gaudir de desconeguts plaers formats d'aquella estranya barreja de sentiments nascuts d'un dolç i efímer amor, passant pel camí de la crua ignorància fins a arribar al temut precipici de l'odi.

Un cop acabat tot aquell esclat de fingides passions que ens transportaven més enllà de la crua realitat, les nostres mirades es perdien en la llunyania del sostre de l'habitació, allà tot just on ens observava aquell polsos llum que en altres temps havia estat un lluent i resplendent testimoni dels nostres sincers i extasiats encontres amatoris.

Desprès...silenci...tristor...fins i tot nàusees. Com havia estat capaç de tornar a fer l'amor amb tu? Em sentia bruta, impura, mentre em feia la mateixa pregunta de sempre: "oh raó, és que no hi ha lloc per la teva existència dins meu? Potser és que estic condemnada a oblidar i per tant abans a estimar? Però...què dic? Si ja no t'estimo...és trist, molt trist com sempre, que desprès de tant d'amor tinguem que dir que no, que el teu cor i el meu mai més bategaran plegats, que els sentiments se'm perden com un nàufrag desvalgut i ofegat en mig d'un mar embravit de mentides i desenganys.

Fou bonic i molt intens, em vas prendre dins del teu cor i jo m'hi vaig recolzar fins a quedar-m'hi dormida. Més tard, massa tard... vaig saber que en l'amor aquesta passivitat no és possible. S'ha de tenir cura dels sentiments, vetllar-los com una mare al seu nadó, estar sempre disposat a donar sense esperar rés a canvi i aquest és l'únic i autèntic camí vers el veritable amor, trobar en la felicitat de l'altre la teva pròpia felicitat.

Com pots veure...aquest no era el nostre camí...cadascú per separat esperàvem massa de l'altre...que canviés, que fos millor, que l'estimés més...tot ho esperàvem de l'altre però ningú de nosaltres estàvem disposats a donar-ho tot a l'altre...

Espero poder trobar algun dia a la persona que m'estimi tal com soc i a la que jo també sigui capaç d'estimar amb tots els seus defectes i qualitats, potser tardaré, potser mai la trobaré...qui sap! Però malgrat tot no vull perdre l'esperança i mentre aquest moment arribi, aniré assecant les llàgrimes que brollen constantment dels meus ulls cansats de tan buscar la teva quasi bé desconeguda i deformada imatge, en la llunyania dels meus tristos pensaments.

Intentaré, a poc a poc, anar-me desfent de tot allò que m'oprimeix la vida i que fins ara no m'ha permès viure la meva existència sense la malvolença de l'odi. Aquest odi que ha malmès el meu cor fins a despullar-lo i deixar-lo completament nu, fred, sol, indefens i avergonyit.

Ja no ploro...et desitjo sincerament i serenament, tot lo millor per a tu. Tinc molt clar que ja mai més deixaré que ningú em talli les ales i fereixi el meu cor, de la mateixa manera que també vull i desitjo que tu volis en plena llibertat i trobis l'autèntic amor, aquell que sens dubte et mereixes i que jo, malauradament, mai et vaig saber donar.