Absalon Ben Job

1.La llum

La llum ens havia estat negada, amb tot el que aquesta comportava. Els nostres febles esperits es començaren a enfortir en rebre aquelles primeres carones, que a l'hora encegaven els nostres porucs ulls. Expressions fins ara decaigudes, reien amb glòria, el temps havia canviat, i la nostra història per fi la forjarien les nostres passes.
Els somnis no igualaven la realitat, no crèiem que allò que succeïa fos abordable realment, aquells primers i directes raigs després de tant de temps, indicaven un gir que ens podria conduir cap a infinitat de paratges.

El primer obstacle era la direcció a pendre. La revolta havia triomfat, si us he de ser sincer, jo no creia fermament en que el nostre objectiu es pogués obtenir, però s'havia d'intentar. Diverses opinions iniciaven ara el conflicte, no coneixíem a on podríem anar a parar, sinó ens decidíem aviat tot hauria sigut en va i les cadenes serien més pesades.

Si en alguna cosa estàvem d'acord era que ens havíem de mantenir units, si més no de moment. No podíem sobreviure sols, i la curiositat pel destí dels nostres companys hauria reduït el nostre tresor a simple pols. Empès per un lideratge que no hem corresponia vaig aconsellar seguir el nostre astre.

Sé que us sembla un tòpic, oi? En aquell moment no hi vaig caure. El sol m'havia encisat, i no li volia donar l'esquena.

D'entrada la meva opinió no va sobresortir sobre les altres, fins que la veu que havia proposat la fugida, recolzà les meves paraules.

Ella no era una noia a la que conegués gaire. Tenia una cara entristida i empolsegada com la majoria d'esclaus, però els seus pensaments eren molt més profunds, les nostres paraules mai s'havien creuat. Si algun aspecte captava amb facilitat la meva encuriosida mirada, era com devien ser els pensaments d'algunes persones. La seva expressió no era la típica de qualsevol dona que ens envoltava, el seu dolor no semblava tan físic sinó més espiritual. No sé que removia el seu cor, però jo hauria jurat que es sentia culpable d'alguna cosa.

Les nostres accelerades i encuriosides passes intentaven fugir del nostre passat, semblava que com més lluny fóssim , costaria més recordar tot allò.

El sol anava decaient, el cel semblava celebrar la nostra situació amb aquella lluita de colors, hi havia una infinitat de tons i la seva bellesa em recordava a aquella estimada figura, que ja mai més tornaria a abraçar ni a escoltar.

Semblava que jo estigués tallant el to esperançat del nostre caminar, les meves passes començaven a mostrar-se dèbils, ella se'n va adonar, i frenà seu ritme fins a topar-nos. Les seves petjades feien companyia a les meves, i finalment s'adreçà cap a mi, encuriosida pel que estava deixant enrere. No vaig poder evitar que s'enterbolís la meva mirada, a mida que en l'horitzó la foscor vencia als tons alegres deixant-nos altra vegada sense llum.

2.La nit

La eufòria inicial ja s'estava apagant, el fred de la nit i el cansament de les nostres cames, van ser la causa de que molts dels companys comencessin a reposar en l'inadequat indret on ens trobàvem.

Mentre seguia removent el passat, no vaig poder evitar escoltar algunes objeccions en contra de la nostra empresa. Podia entendre'ls, de que hauria servit tot si no arribàvem a destí? De fet no hem preocupava, no tenia curiositat pel que hem parava el futur.
Les veus seguien comentant la bogeria que havia estat el sortir sense res més que els nostres humils ropatges i sense conèixer el que faríem un cop lliures. El que mai he entès és com esperaven que algú de nosaltres conegués l'exterior si ens era negat. No se si realment no ansiaven la llibertat, o que no s'havien parat a pensar fins ara totes les conseqüències del nostre camí. Jo encara crec que vem fer el que tocava.

La inquietud i la indesitjada temperatura no em permetien conciliar-me amb la son.

Ella es tornà a acostar cap a mi, em digué que amb la proximitat dels nostres cossos, ens seria més fàcil conservar la calor. Vaig alçar la mirada, i tots havien adoptat la mateixa compostura, ara m'adreçava als seus ulls, i a continuació assentia amb el cap.

La seva expressió semblava més despreocupada, se la veia molt calmada. He de reconèixer que hem va costar redreçar el rostre. Era com si la conegués de tota la vida, però a l'hora no en sabia res d'ella. Un cop asseguda al meu costat, hem tornà a dirigir unes paraules: -" Encara no ens hem presentat... Jo em dic Estel."

La seva veu semblava més càlida, els records de la Dolors tornaven a ser presents.

Amb un to sec, li vaig contestar: -"Absalon ben Job". - Va quedar clar que s'esperava un nom català... Jo no veia la necessitat d'amagar les meves arrels jueves.

El silenci tornava a regnar, fins que de nou ella el trencava: -" Et passa alguna cosa?"- encara sento aquelles paraules burxant-me el cor directament. Incomodat per la seva insistència, vaig reconèixer que m'atormentava el meu passat. Ja no controlava els meus ulls. Les llàgrimes, casi dolces, brotaven i no tenia la intenció d'apagar-les. Aquells pensaments eren dolorosos, però a la vegada alegres... És una situació extranya, i difícil d'explicar, però aquells que la heu sentit la recordareu amb aquesta vaga descripció.

Va conduir el meu cap fins a la seva espatlla, a l'hora que m'abraçava. Crec que es sentia una mica culpable dels meus plors. La seva reacció d'entrada va ser molt agradable, fins que vaig recordar que ella era una dona i jo un home...

Al veure que els meus braços s'afluixaven, va entendre ràpidament el que em pertorbava. I a l'hora que em demanava disculpes, retirava la seva compostura pietosa.

El cel estrellat, va ser qui em retornà la calma, al veure que la foscor encara no era eterna... Al moment ja estava removent el que acabava de passar. No m'havia molestat, al contrari, m'hauria agradat continuar i agrair-li, però semblava que encara hi havia algunes cadenes de les que ens havíem de desfer, la diferència bàsica, es que aquestes ja formaven part del nostre pensament.

Va ser allí quan vaig entendre que la meva lluita interna acabava de començar. Encara em costa reconèixer-ho, però a l'hora resulta evident, que l'Estel va ser qui em va fer iniciar els pensaments que us aniré mostrant.

3 L'esclavatge continua

Necessitava estar sol i pensar, em vaig alçar a la vegada que m'excusava. Estava veient que havia entrat a formar part d'un món que mai havia entès, i que seguia sense entendre. Tota l'época que vaig estar tancat allí, és com si jo hagués estat dormint. No havia madurat, però els anys anaven augmentant. Sentia la diferéncia entre aquelles dues etapes d'una manera tant brutal... La primera es caracteritzava per la seva extrema debilitat, mentre que la segona no tenia sentit.

Notava com començava a perdre la llibertat acabada d'aconseguir... La diferència eren les noves cadenes, eren fruit del que ens començava a envoltar, la societat.

És molt trist no deixar-te endur pel que sens o penses per la imatge que els altres puguin tenir de tu. Encara era més lamentable el fet d'acceptar el paper que ens havien marcat, dubto que la fortalesa interior de cap home fos tan resistent, és més les pedres no són res més que això...

Veia que les ales de l'adolescència ja estaven tallades, i que jo n'era la causa. El meu cap seguia volant, però els obstacles que ara li parava eren muntanyes massa elevades. Per sort, el conformisme d'aquesta etapa encara no havia pogut amb la meva essència.

Em trobava perdut. Envejava els arbres que no podien alterar el seu futur, però desprès de repensar-m'ho, estava tant segur que jo podia variar-ne el meu? Sempre havia vist una versió de la meva vida, creient que havia tingut la opció de triar, però realment havia triat, o m'ho feien creure?

El desconcert cada vegada era major, i al girar-me i topar-me amb aquell rostre va ser etern.

- Que hi fas per aquí? - preguntà amb fermesa, però a l'hora dolçament.
Jo encara no havia despertat, els seus ulls m'acabaven d'immobilitzar. Era com si només existissin aquelles curioses formes ametllades que mantenien a dintre unes flames incombustibles que dansaven mostrant-me...
- Encara estàs molest pel que ha passat abans?- insití al no adonar-se'n que la meva abstracció era la causa del silenci.

Vaig despertar-me: - No, no...
- Doncs? - La càrrega de la seva desmesurada curiositat era més lleu que la d'una ploma, per ser correctes no era una càrrega si no el contrari...

- He estat donant-li voltes...
- El vostre orgull és la vostre perdició, no podeu acceptar ajuda ni consol d'algú? I si es tracta d'una dóna encara es pitjor... Pensava que tu eres diferent.- El seu to havia variat, sense perdre el seu atractiu, però ara es mostrava ofesa.

No sabia que respondre, feia uns instants estava tractant allò mateix que em deia, no entenia aquesta estúpida característica... Em moria per abraçar-la, però vaig abaixar el cap i no vaig articular cap mot.

Em va posar la mà a l'espatlla i digué que podia comptar amb ella pel que necessités, que era discreta i que no em fes mal a mi mateix. A continuació es disposava a retornar.

Tenia noves preguntes, i van brotar sense que ho pogués premeditar...

- Que és el que vols? - Es va apropar altre vegada cap a mi, ara dirigia la seva mirada cap als meus ulls, em sentia incòmode. L'Estel em va somriure, avanç de deixar-me de pedra davant d'una explicació tan sincera i sagaç.
- Soc lliure, vull oblidar el passat, i començar una nova vida. Ara mateix només ens tenim a nosaltres, ningú es prou fort per tirar endavant tot sol. A més jo, sense els que m'envolten no sóc res. - no sé com es va sentir en vers la meva qüestió, però es retirà sense deixar-me opció de resposta.

M'havia parlat d'oblidar el passat... sense el meu passat jo no era ningú. Sempre he cregut que la nostra personalitat esta marcada per la nostra història, de tal manera que mai
ens en desprendrem del tot... Tot i que ja feia uns quants anys de la pèrdua de la Dolors encara no havia recuperat la meva expressió alegre, i dubtava que la pogués tornar a aconseguir.

Semblava que l'Estel començava a guanyar certa importància en la meva vida, no era una situació agradable, la coneixia massa poc, i em sentia incapaç de cometre la amoralitat de deixar enrere el que sentia per la Dolors.

4. El nus

Seguia el passeig sota la llum de la lluna, tot i que aquesta arribava amb escassetat per la dificultat que oposaven els savis que m'envoltaven.

Encara no he parlat del nostre paratge actual... Perdoneu que no hagi fet referència a aquest tret, per mi no té una importància rellevant, però per que pugeu tenir-ne una imatge representativa per situar els fets, en faré un esment.

Durant el trajecte ens havíem desviat del camí marcat, per passar desapercebuts amb més facilitat, el grup estava descansant en un prat de fina i humida herba. Probablement a la matinada la nostra improvisada llar seria un indret de pastura. Des d'allí podíem veure el cel infinit, on reposaven les místiques i intangibles estrelles. Era difícil no submergir-se sobre la seva penetrant mirada, molts van accedir als seus precs, però a mi em movia un altre astre...

A pocs metres hi havia un petit bosquet, mai m'ha fascinat les característiques de las diversitats d'arbres, i no puc parlar de que es tractava, a més la seva bellesa en aquelles hores quedava ofuscada, i la meva mirada es mantenia perduda.

Després de parlar amb l'Estel em trobava en la frontera dels dos indrets. Les meves cames continuaren, encara no volia conciliar la son, i aplicava un mètode infal·lible.

El silenci i la foscor podríen haver sigut arguments indiscutibles per no endinsar-me en la densa vegetació. Però els estímuls dels meus sentits eren tan superficials en aquells instants que no era conscient cap a on avançava.

Abans havia fet una pregunta a l'Estel, li havia preguntat que volia i ella m'havia contestat... Però a mi que em movia? Que esperava de la vida? La resposta era un incisiu silenci, només interromput pel só séc del meu caminar. Estirava del fil, i aquest anava cedint nous enigmes. Fins arribar a una coneguda qüestió: "Que és la vida?"

Recordava l'altre moment en que recorria la meva ment, eren altres èpoques, i havia arribat a una conclusió, tot i que ara no em servia per res... No era encoratjador alçar la meva veu i formular que la vida és un camí en busca de la felicitat, la força d'aquestes paraules resideix en la creença cap a elles, i en aquell moment en que creia?

Vaig entendre que no es tractava d'un fil, sinó d'una corda il·limitada, on els nusos anaven augmentant de dimensions . Hauria de dir nus poder? Tots formaven part del mateix, desfer-ne un comportaria a desfer-los tots.

Un só inesperat em va fer adonar-me on em trobava, i que no era cert que la solitud m'acompanyava... Ningú als costats, ningú darrera... La por em va dominar. No ho comprenia, que hi havia que m'aferrés tant a continuar? M'havia quedat clavat, i escoltava la estrident i repugnant cançó dels odiosos grills.

La meva calma però no retornava, no sabia si córrer o parlar amb qui fos... En lloc d'això vaig asseurem recolzant l'esquena en un arbre.

Era un espectacle veure aquella corona arbòria que contenia tant la negror com la llum.
La serenitat de la visió va extingir el meu estat nerviós, i la música fins ara malsonant formava part del que ara començava a ser un joiós moment. Tot i això els meus peus no es dignaven a alçar-se.

Vaig retornar a la meva corda. Si primer em qüestionava amb que creia, ara em plantejava la figura de Déu. D'haver mostrat aquest pensament a d'altres, segur que no hauria pogut continuar amb tranquil·litat. Jo no veia aquella figura tant clara, tampoc denegava la seva existència, no podia ni demostrar que hi era, ni que no. En el que si creia, era en el fet de poder ressuscitar i tenir una nova vida.

Ara deus estar pensant, així si creus en resurrecció i nova vida, has de creure en un Déu? Si la causa de la meva resurrecció i del tot el que m'envoltava havia de ser Déu, si que creia en ella. L'Estel m'havia alçat de la mort, donant-me una altra vida. Si voleu dir-ho d'una altra manera, el Senyor havia passat a formar part d'ella, per donar-me una segona oportunitat. Tots els que sentia i pensava tenia una mateixa causa. Si en la jornada anterior no hagués passat res, tot això que us he comentat mai hauria succeït, la monotonia hauria dominat la meva vida, i els anys on la mort m'hauria rodejat, haurien sigut molt més intensos.

El record de la Dolors perdia força cada instant que passava, a l'inici ho lamentava i m'odiava per això mateix, fins que l'entendre que formava part del passat, i que no podria estar lligat a ella per sempre afluixaven aquest sentiment de rebuig per tot el que m'envoltava en el moment.
Cap a on em voldria dirigir ara? Veia dos camins en l'horitzó, podia intentar refer la meva vida anterior, o bé aventurar-me cap a una diferent... En cap dels casos podia veure cap a on em conduiria, i segurament no hi hauria marxa enrere. Els meus pensaments van quedar interromputs. Sentia algunes veus que s'anaven aproximant, vaig deixar de sentir les seves passes, però la conversa continuava, estaven properes, però no prou com per poder revelar els misteris que contenien aquells secrets confiats en el bosc.


5. Despertar

Perque creus que ha sigut tan fàcil alliberar-nos? No veus que tot es un muntatge?- La veu irritada, semblava madura.
No te perque creure això, esperàvem el moment apropiat, i el vam trobar. - la veu de l'altre conversador semblava més jove, tot i que mantenia un fort vigor.
I el fet de que ella no es queixi per la mancança material, i que decidís cap a on anar, sense dubtar-ho massa, no et donen mala espina? Fes-me cas, no tot es tan maco com sembla, sinó ens avancem a ells, tornarem a ser esclaus d'aquí res.
Que proposa que fem? Que fugim sense saber a on?
Et proposo que els i girem la truita. Ella ens volia vendre...- Va quedar interromput per la veu del seu company.

No podeu entendre l'embolic que portava a dintre, quan parlaven d'ella es referien a l'Estel? Realment era capaç de vendre'ns? Desitjava que se m'empassés la terra.

Com pots estar-ne tant segur?
Com goses parlar així al teu pare? Tinc les meves sospites, i et ven juro que aquella noieta, va saber com utilitzar els seus encants per aconseguir informació, i comprar algun dels guardes. Els hi hem de parar una trampa, i l'or ens l'embutxacarem nosaltres. Els nostres companys ja estaven venuts abans de fugir, així que no et preocupis.

Era més del que volia saber. En tot el dia no havia deixat de somiar, m'acabaven d'obrir els ulls, m'hauria agradat alçar-me i posar-hi bassa, però em va faltar coratge per revelar la meva posició clandestina.
Com podia haver sigut tant cec! Canviaria el meu rumb, aniria sol. N'estava decidit. No podria retrocedir, i tampoc mantenir el mateix camí, seguiria la direcció oposada, en el sentit que em guies el cor.
Abans d'emprendre la nova ruta, volia veure la seva carona per ultima vegada, però ara despert.

Estava dormida, amb una expressió angelical, sens dubte era preciosa, perquè no me'n havia adonat fins ara? Aquelles informacions havien de ser falses.
No vaig poder evitar inclinar-me cap a ella i fer-li un petó. Al sentir que murmurejava "Absalon no em deixis", vaig veure a on arribava la seva vilesa. Estava desperta! I encara estava jugant amb mi! Sense mirar enrere vaig endinsar-me cap al bosc, les meves passes cada vegada eren més ràpides. No seguiria el mateix recorregut que abans no em podia permetre trobar-me aquell parell...

Vaig recordar després de molt de temps la figura del meu pare. Intentaria anar a la ciutat on vem separar-nos, no era un home massa de viatges, amb una mica de sort encara el trobaria. Havien passat molts anys, i dubto que un rabí creies que el seu fill acabaria...

No recordava el nom de la ciutat, havia de fer memòria, però primer calia arribar a algun poble. Retornant a la figura del pare, us hi heu fixat el canvi que sofreix amb el pas del temps?

De petit, el veia com el protector, aquell capaç de resoldre-ho tot, que coneix la veritat, i ningú es capaç de superar-lo. Creia que aquesta visió havia canviat, però cap a on em dirigia? Si que havia perdut força, m'atrevia a qüestionar plantejaments que ell creia indiscutibles, veia que hi havia diferents maneres d'entendre el món, i no ho podia resoldre tot, però encara era el meu protector.

Ja no podia més, necessitava descansar, poder hauria sigut millor esperar la matinada per continuar el camí, no em vaig dignar a buscar cap lloc per ocupar, em vaig deixar caure allí mateix.


6- Tornar a somiar

Estava sol, estirat. Sentia una fredor que cada vegada m'envaïa més. Vaig cedir a la lluita, era presa de la natura, la seva ira podia consumir la meva vida, endavant, no li negava aquella oportunitat. Encara no sé com vaig perdre consciència.

Una dolça claror abraçava el meu rostre. No volia obrir els ulls, no la volia espantar. Esperava que s'apoderés de mi i completés el meu viatge. Peró ja no tenia cap mena de força. Els meus ulls irritats s'obrien, i allí estava ella.

Es va llençar a sobre meu. Les nostres llàgrimes es mesclaven com afluents d'un llac. El meu llac d'insomni, aquell en que desprès de nedar-hi tot s'havia acabat per a mi. El més sorprenent, però va ser que al reflexa d'ella i figurava una altra persona. Al moment m'apartava espantat, i ja no sabia qui tenia davant meu. La seva felicitat es consumia donant lloc a una ira incendiaria devoravant aquelles ultimes espurnes que brotaven pels seus ulls, fins ara joiosos. El seu rostre canvià de cop, davant tenia a l'Estel!

Vaig treure forces d'on no les tenia, per fugir de tot aquell odi. La meva escassa destresa amb l'oportunitat
del moment em va portar a terra.

Ja està pensava, tot s'ha acabat.
-Absalon. -sentia que em cridaven. Jo em resistia a contestar. Però ja sabeu que sóc dèbil, i com aquell que cau varies vegades en el mateix truc...

Era ella! Quina sensació! D'on havia sortit? Que hi feia a allà? On havia estat tot aquest temps? Estava canviada, si. Però era inconfusible, ara si.
La seva mà es mantenia amb oferiment d'ajuda. No em veia en cor d'alçar-me, però perquè?
Tu si que has canviat. No te'n recordes del que m'havies dit? Primer vas començar amb allò que les paraules se les emporta el vent, però el que tu senties anava més enllà i que els mots n'eren una representació. No veig que compleixis res del que em vas prometre, jo estic fent el que vam dir. - quan de temps sense sentir aquella veu. La meva resposta estúpida, però comprensible:
Les distàncies van créixer, pensava que mai ens tornaríem a veure.
Et contradeixes a tu mateix, Absalon! Que no ho veus? Estic aquí, i pel que veig encara no m'has oblidat. Ara continuem el camí junts com havíem dit. Junts no ens enfonsaran mai. Encara recordo com ho vas dir.- em replicà.
Jo també. Dolors, si et tinc al meu costat, no temo res. Si em tomben a terra, em tornaré a alçar amb posat orgullós, i sense rancor. Si tornen a clavar l'estaca, seguiré aixecant-me, i el mal cada vegada serà més dèbil. Tot el que em succeeix al teu costat, és com un d'aquells somnis en els que no vols despertar.
Doncs així, a que esperes per alçar-te i mirar endavant, perquè no goses enfrontar-te a les teves pors en lloc de fugir? Sempre estaré amb tu.

Just quan anava a agafar-li la mà, tal com havia vingut va desaparèixer.

7-

El meu cos seguia allí on m'havia ajagut, però ni rastre de la seva visita. No sabia si era un somni, o bé havia estat allà. Era tot tant real.

No li podia donar l'esquena. Havia de tornar al campament i treure-li tot a la Estel. Tots mereixíem ser lliures. Em notava cansat i afamat, però notava com aquella sua mà s'aferrava a la meva, i ajudava a que m'alces.

L'emplaçament que havíem ocupat estava totalment desert. I ara que? No podia abandonar! Ara no! A seguir la mateixa direcció... i en un moment, vaig veure una nota al terra. De qui podia ser? Pensava que la majoria dels meus companys sempre havien sigut serfs.

Era una lletra esvelta i feta amb cura, l'escrit que portava es dirigia a mi. Deia:

Absalon, on t'has ficat? Té intentat trobar, però m'ha sigut impossible, he intentat parar al grup per trobar-te, però no han escoltat els meus precs, intentaré frenar el pas de la marxa i a veure si ens pots agafar. Si us plau, necessito saber de tu. M'has deixat amb un nus d'angoixa.

Estel.

La meva pregunta en aquests moments era, si realment es preocupava per mi, o si l'únic que la pertorbava era la possibilitat de guanyar menys or. Però si volia saber la resposta, només hi havia un camí.