A recer

Un relat de: Marc Freixas

A recer de les hores plenes de llum,
traspua la coloració de la vida somrient;
avui et prenc una hora,
però demà la tornaré al seu lloc de sempre...

i així no es farà mai de nit,
en aquest espai que m'ocupa el temps de viure la llibertat

( somiada, desitjada i volguda amb impaciència ).

La velocitat que fa moure el meu cos en moviment,
és immensament proporcional a la velocitat d'aquesta llum que em fa viure ben depressa;
estones de sentir el frec a frec del cor,
moments de pulsacions desorbitades, però dolces i confuses,
amb trossets de tendresa i recolzament de promeses,
i de paraules,
i amb tota l'alegria aconseguida novament...

i novíssima!!

Trenco altra volta amb el passat d'un gust amarg,
i desfaig la puresa d'aquesta llum que m'ocupa el temps de viure, per administrar en petites dosis el regal de ser feliç,
a cada dolçor que fa confondre el paradís del meu escenari poètic.

Parlaré amb la bogeria per fer riure a la tristesa,
i saber-me protegit a l'interior del meu present;
mentre que el futur serà més gran al frec a frec del cor,
i no es perdrà en la globalitat del nostre món.

A recer de les hores traspua la coloració.

Avui prenc, però demà torno.

És temps de viure la llibertat somiada, desitjada i volguda amb impaciència.

La velocitat que mou el meu cos em fa viure ben depressa.

Sento el frec a frec del cor ple d'alegria.

Trenco amb el passat per desfer-me amb la puresa de la llum.

Sóc feliç a cada dolçor que fa confondre el paradís del meu escenari poètic.

Comentaris

  • He dedicat una mica[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 07-06-2005 | Valoració: 9

    més de temps per comentar aquest poema, ja que confeses interés en presentar-lo a un concurs.

    Que quedi clar que m'agradat, per aixó li donc un nou, però crec que has buscat la musicalitat del poema en la repetició de paraules i algunes s'acaven repetit masa (personalment m'arrepenjo més en la rima i la métrica, però no vol dir res, cada poema a de tenir el seu propi cos. Si no ho has fet ja, et recomanaría que et llegixis "Aullidos" d'en Ginsberg, ens un poema amb el seu propi cos i gairabé cap regla respectada. No se si hi ha traducció al català, però).

    També tinc que dir-te que m'agrada per que he llegit altres dels teus poemes i entenc el que vols transmetre. Però, no sé sí l'idea queda prou clara (tendim sovint a oblidar que un poema es una unitat per si sola i no un ´graó més de tota la nostra producció, la veritat es que a mi també en passa).

    Que sapigúes que si jo fos membre del jurat triaría el teu poema. Aixó, si la Cameron Diaz no en presenta cap, es clar.

  • molt especial...[Ofensiu]
    ROSASP | 02-06-2005

    Hi ha poemes en el que al acabar-los veus clar un trencament amb el passat, una nova llum que embolcalla les paraules, una mena de resorgir, comprendre la màgia d'un instant precís, de molts moments que ens poden pertànyer.
    Potser les coses agafen nous matisos, prens una hora i la tornes a deixar, comprens que cada moment és distint i que com a tal cal aprofitar-lo, però que gairebé mai es pot retenir.
    Hi ha tantes idees que han sorgit d'una força aclaparadora, que s'han escapat del teus cos i s'han afilerat amb vida pròpia per crear aquest poema.
    El trobo molt especial, crec que és intensament bonic, però sobretot està ple de vida...
    En cada poema anem creixent una mica, és com trobar una mica més el foc que alimenta l'ànima.

    Molt bé Marc, un petó molt gran!

  • Provo de comentar, però no crec que et serveixi de gaire[Ofensiu]
    Llibre | 02-06-2005

    A recer de les hores plenes de llum,
    traspua la coloració de la vida somrient;
    avui et prenc una hora,
    però demà la tornaré al seu lloc de sempre...

    i així no es farà mai de nit,
    en aquest espai que m'ocupa el temps de viure la llibertat

    ( somiada, desitjada i volguda amb impaciència ).

    Vull suposar que les hores plenes de llum són aquelles en les quals et pots esplaiar en allò que realment forma part de la teva essència. La teva passió per la poesia, per la creativitat. I així t'aculls a aquests moments en què perceps la llum, entesa com a vida, i evites la foscor, els mal moments

    La velocitat que fa moure el meu cos en moviment,
    Vull suposar també que és un vers volgudament reiteratiu: velocitat, moure, moviment. Tres paraules que insisteixen en la mateixa idea, que per altra banda es contraposa a la sensació de repòs de l'estrofa anterior
    és immensament proporcional a la velocitat d'aquesta llum que em fa viure ben depressa;
    Es deu tractar d'un recurs -que desconec--, però aquesta manera d'infiltrar un registre lingüístic amb connotacions matemàtiques dins un text literari i poètic, a mi em sobta, i no em fa gaire el pes. Tot és qüestió de gustos, és clar
    estones de sentir el frec a frec del cor,
    moments de pulsacions desorbitades, però dolces i confuses,
    amb trossets de tendresa i recolzament de promeses,
    i de paraules,
    i amb tota l'alegria aconseguida novament...

    i novíssima!!

    Aquí tornem al món de sensacions i d'ànsies de llibertat que iniciava el poema

    Trenco altra volta amb el passat d'un gust amarg,
    O sigui, que cerques de nou aquesta llibertat, aquesta llum que et permet viure les teves estones de felicitat
    i desfaig la puresa d'aquesta llum que m'ocupa el temps de viure, per administrar en petites dosis el regal de ser feliç,
    a cada dolçor que fa confondre el paradís del meu escenari poètic.
    De nou, evoques el teu món interior. La teva passió per la poesia. El que anomenes el meu escenari poètic

    Parlaré amb la bogeria per fer riure a la tristesa,
    Una imatge aconseguida, mercès a la contraposició de significats: riure/tristesa. Per altra banda, aquest parlaré amb la bogeria sembla dur-nos a un amagatall de paraules. Mots que conformen aquest univers de la poètica, i que són creats amb la bogeria necessària per eludir la realitat, per sentir-se lliure de la realitat que sovint ens aclapara i engarxola
    i saber-me protegit a l'interior del meu present;
    l'interior del meu present, aquell que estàs vivint just ara, i que et dóna plenitud: l'escriptura, la poesia

    mentre que el futur serà més gran al frec a frec del cor,
    i no es perdrà en la globalitat del nostre món.

    A recer de les hores traspua la coloració.
    Recuperes els dos versos que iniciaven el poema, i els uneixes en un sol vers, en un sol concepte. Un recurs que ens permet recuperar el fil amb el qual ens havíem immergit en la lectura: aquest amagatall, aquest recer darrera del qual pots viure en llibertat

    Avui prenc, però demà torno.

    És temps de viure la llibertat somiada, desitjada i volguda amb impaciència.

    La velocitat que mou el meu cos em fa viure ben depressa.

    Sento el frec a frec del cor ple d'alegria.

    Trenco amb el passat per desfer-me amb la puresa de la llum.
    Igual que has fet just en el versos anteriors, recuperes la temàtica que encetava el poema. La idea de llibertat, de velocitat del cos, l'alegria del cor, la puresa de la llum... Una llum que, arribats a aquest estadi de creació, ja no és una llum aïllada, que ve de fora. És una llum que neix també de dins teu ( desfer-me amb la puresa de la llum), que has aconseguit que passi a formar part de la teva persona

    Sóc feliç a cada dolçor que fa confondre el paradís del meu escenari poètic.
    I tot aquest procés creatiu, aquesta immersió en el món de la poètica, amb el qual acabes en una comunió total i absoluta, et fa feliç. Cada dolçor podria significar cada petita creació, cada vers, cada imatge... i no és que el faci confondre en el sentit de no comprendre, sinó que provoca neguits i preguntes, dubtes i incerteses, que es resolen dins l'escenari poètic

    Bé. Fins aquí la meva interpretació personal del poema. Només he deixat volar la imaginació, he apartat la raó, he provat de llençar-me al buit atraient de la poesia, i sentir-la enlloc d'intentar desxifrar-la. Potser (gairebé n'estic convençuda), he dit moltes bajanades. Si el moltes et resulta excessiu, ara mateix et demano disculpes.

    Pel que fa a la seva valoració literària, poètica... no sé: digues-li com vulguis... em veig incapaç de fer-la.

    Ja t'he indicat en el fòrum que no sóc bona comentant poesia. Puc fer la meva interpretació personal, íntima i subjectiva. Però no sé analitzar-la. No sé valorar-la.

    A més, en poesia tinc certa tendència clàssica. M'agraden els sonets, per exemple. No cal que la rima sigui consonant, no cal que els versos tinguin un mateix nombre de síl·labes... Quan parlo de clàssic tampoc no pretenc insinuar això. Però gaudeixo més, en general, davant d'una estructura més tancada.

    Però és clar: aquesta és la meva visió subjectiva de la poesia. I també puc dir que, des que passejo per Relats, he tingut el goig i l'oportunitat de llegir una immensitat de poemes que no s'acullen a aquests trets que ara esmento. I m'han agradat. I aquest teu poema m'ha agradat. Sobretot després d'haver intentat penetrar-lo.

    Però d'aquí a fer-te una valoració... em sap greu, però em veig incapaç.

    Malgrat tot, espero que el comentari t'hagi servit d'alguna cosa. I també espero que si, en algun moment he dit o he fet alguna observació fora de lloc, no t'ho prenguis malament. Res del que t'he escrit està fet amb mala intenció.

    Una abraçada, Marc!

    LLIBRE

  • Li brolla la VIDA per tots els seus mots[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 02-06-2005 | Valoració: 10

    I ademés és un poema que no és pot copsar d'una sola llegida. Te molts de matisos amb una font única que és la creació i la llibertat de crear que esdevé transformadora. Celaya deia "La poesia es una arma cargada de futuro" crec que vas cap aquí en el desenvolupament del poema. Ës llauger, ràpid de llegir però amb una profundidad que hi vas arribant a mida que vas travessant el pou de les paraules.
    Al mateix temps fas una reflexió entre el rebre i donar molt maca, igual que fas una referència molt clara a viure: Aquí i Ara. Aquests instants que s'escapen i que és imprescindibles viure'ls com si fossin els darrers.
    Gràcies per la teva poesia i jo estic convençut de que son els poetes el que hem de recuperar la canço com tan bé deia a "Antologia Rota" en Leon Felipe.
    No afluixis la teva creació poètica i endavant
    Una aferrada pel coll company poeta.
    Josep-Keops

  • trobo...[Ofensiu]
    Capdelin | 02-06-2005 | Valoració: 10

    un poema excepcional... que trenca rimes i mètriques, que necessita ser lliure per esplaiar els sentiments...
    el trobo salvatge, primitiu, quan encara no hi havia dictadura poètica gramatical, quan el crit era el poema del sentiment visceral...
    el trobo modern, avantguardista i a la vegada etern... agafo, però demà torno = excel·lent!!!
    el trobo esperançador, assimètric, rebel i somiador...
    el trobo natural, noble, sincer, sentit... es nota que el vius, que no està fet per fer, per encàrrec... hasorgit per necessitat de dir...
    ànims!!! tenim la sort que de tant en tant ens surt algun poema millor... com aquest!
    I no ens oblidem que els poetes no estem obligats amb ningú... i els poemes són com el menjar... de vegades bo i altres normalet...
    una abraçada amic!!! els primitius estem A RECER del nostre instint poètic...no usem vestits ni edulcorants = SENTIM!!!

  • No tinc paraules[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 28-10-2004 | Valoració: 10

    He trobat molt curiosa la forma que tenia aquest poema. Has extractat el teu propi poema al final, i això m'ha semblat molt interessant. No recordo haver-ho vist a fer mai. Per altra banda, he detectat un doble clímax en aquest poema; el primer és a l'estrofa "Trenco altra volta amb el passat d'un gust amarg,
    [...] a cada dolçor que fa confondre el paradís del meu escenari poètic" i el segon a l'estrofa següent "Parlaré amb la bogeria [...] globalitat del nostre món". M'han impressionat. Són d'una qualitat, i t'ho dic sincerament (també faig crítiques, però quan convé posar sobre la taula elogis merescuts ho faig), EXCEPCIONAL. Cada dia deixes el llistó més alt; espero, però, que això no t'estressi ni et sentis obligat a res, perquè llavors (almenys així ho crec jo) esdevé més difícil mantenir-lo. Enhorabona!

    Una abraçada,

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

821054 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.