A PAGÉS

Un relat de: tapisser
Acostumat a estar Ell qui porta el ritme de gairebé tot, com cada dia, l'Astre Superior es va acabar d'empolainar per aparèixer per damunt de les més altes carenes.
Quan va haver sortit, a l'activa casa del Mas Eloi, els seus sis homes i abans les seves respectives dones ja eren feinejant per les corts més properes a la casa, i una vegada esmorzats, cada un sortia per fer la seva feina, predestinada o apresa: Uns i unes, feinejar al camp i la resta a atendre la casa, portar nens a escola, la pols, la baleja.
Una feina excepcionalment pesada era la de fer menjar per a tanta gent: cinc germans amb les seves parelles (quatre amb fills) els pares i hereus de la casa, la mare de l’hereva, dos oncles concos, Un germà de cada un dels pares. Total vint-i-quatre persones. Esmorzar dinar, berenar, sopar… Si t’agrada guisar, no és tan feixuc el treball diari de fer el menjar per a una tropa tan gran, com la feina desconeguda, amagada i mai prou agraïda de pensar el menú amb què regalaràs uns estómacs, ganuts uns i en creixement uns altres.
El porró, personatge omnipotent i omnipresent a la casa, anava acomiadant a cada un que el volia venerar amb un regalim daurat més o menys gran depenent de la demanda.
A cap habitant del mas se li escapava que la situació econòmica cada cop justejava més. Per fer els mateixos diners s’hi havien d'esmerçar el triple d’hores, i tot i viure a pagès, els plats havien perdut el costum d’hostatjar grans trossos de carn i peix i ara els comensals tenien sort o molta paciència, si podien pescar alguna rosta de porc o algun tros de pollastre d’aquells que fa uns dies, s’amagaven a sota del tractor.

A mig matí, dos dels germans varen anar a l'economat que el sindicat de pagesos tenia com a botiga i molts cops feia de punt de trobada per fer-la petar entre veïns.
En un racó i absort en el paperam, que per enèsima vegada tornava a repassar, hi havia un homenet d’aspecte graciós pel seu bigoti ridícul, el cabell planxat i gotejant brillantina i la seva manera de vestir, per a res associada a la dels pagesos que pul·lulaven per la botiga.
Un dels dependents de l'economat va dir-li a un dels nois de Can Eloi, que el personatge en qüestió havia demanat per ells.
El varen anar a veure; l’individu d'aspecte graciós els va saludar però no gaire efusivament i en cap moment va fer la impressió de dubtar que l’anirien a conèixer.
Es va presentar:
- El meu nom és Torcuato Martinez de Asidera i Voraz Arpia de Mignon, represento a l'empresa “Montsalvaje e hijos” en qualitat de “Boss shoping crop”. Els interessaria treballar per nosaltres?
Els dos germans es varen filustrar, i com feia temps que es coneixien, van preguntar-se amb la mirada quin dels dos pegava primer.
En Torcuato, que va semblar entendre l’amenaça a la primera els hi va traduir:
-Cap de compres de collites i cultius.
Rebut l’aclariment, els dos germans es varen relaxar una mica i pensant en la penosa situació del preu del panís, l’ordi, l’alfals i la userda amb general que conreaven, cregueren que alguna cosa més “productiva”, segur els hi anava bé per redreçar l’economia de la casa.
Varen dir-li en el representant que els anés a veure al mas, puig volien parlar primer amb els seus germans i la resta de components de la família.
El“Boss shoping crop” de la punyeta, s’hostejava a l'única pensió del poble, i tenia certa pressa en pirar, doncs les mosques, mosquits i pudors vàries del camp l’hi feien una al·lèrgia només comparable a la que tenia en els gira-sols i també gairebé a totes les gramínies. O sigui que l'endemà, tan bon punt es va haver arreglat (això succeïa cap a les dotze) i com havien quedat amb la gent del Mas Eloi, els va anar a veure, vèncer i convèncer.
Va deixar el cotxe a una distància que li va semblar suficient perquè no s’atufés amb les fetors de fems que fa el camp, quan no està “controlat”. D’una manera que feia molt riure va anar saltironant el caminet de pedres planes, sense poder evitar que els baixos dels seus pantalons, que duia arremangats, s’esquitxessin d'una substància que diguéssim havia vessat d’algun garrí, i finalment va fer cap a la porta principal. L’esperaven tots els habitants de la casa menys els nens, ells ja l’havien rebut amb rialles franques en veure’l saltar de bassal en bassal i mullar-se amb el líquid aquell, cosa que ells no haguessin fet mai.
A l'enorme taula de la cuina, apta per mantenir vius i alimentats diàriament vint-i-quatre estómacs varen anar seient tota la família i en Torquato
Amb una cerimònia que semblava assajada davant d’un mirall, es va netejar les ulleres de pasta mentre anava fent la seva introducció:
- Senyores, senyors, amb relació a les compres de llavors, que tenim registrades a nom de la seva Empresa (Explotació agrícola i ramadera Mas Eloi) es demostra que està anant a norris, no només com a casa capdavantera i referent entre la comarca sinó com la força que representa el fet de poder treballar amb la família i empentar junts tots els esforços en la mateixa direcció.
És per aquest motiu, que la companyia a la qual humilment represento com a “Boss shoping crop”...
(en aquest moment i abans de deixar que els ulls de tots cinc germans es trobessin, va fer la traducció gairebé simultània)
-(Cap de compres de collites i cultius)...
Té a bé oferir-los entrar en la nostra xarxa experimental de plantacions.
Vostès tenen moltíssim terreny i instal·lacions adequades i nosaltres moltíssimes ganes de col·laborar amb l'extinció d’aquesta nova infermetat que està fent estralls a tot el món: La Dorsossis Neopaletal Lerda(*), i si de pas la meva Empresa guanya algun caleró…

(*) Humil nota de l'escriptor:
La Dorsossis Neopaletal Lerda és una malaltia d’origen indefinit encara, on el principal dels seus símptomes, en els pacients infestats que s’han estudiat, consisteix, de cop, a caminar, fent la vertical tant sota sostre com en els carrers, pel que els dolors a les mans i articulacions superiors són inenarrables, endemés d’anar tot el dia amb les mans brutíssimes, la qual cosa fa un efecte de crida a totes les infeccions conegudes. No s’han descrit casos on els dolors transcendeixin també a les extremitats inferiors.
L'OMS, en els seus últims estudis diu que poden ser nervis.

Ni vull mencionar que serem generosos amb els emoluments que el seu treball generi i podem arribar a pagar trenta Euros per hectàrea…
En aquest moment, un dels germans, el més petit concretament va deixar anar:
-Però si això ja ens ho paguen per la userda!
En Torcuato es va apressar a dir que la continuïtat de la feina era garantida. D’aquesta manera, ells tenien feina segura tot l’any i “Montsalvaje e hijos” treien un preu profitós oferint aquesta seguretat.
Va dir que ells tenien la resposta. També va dir, no sé què d’una pilota que ara era al seu terreny, però cap dels asseguts al voltant d’aquella taula el va entendre.
Al capdamunt de la taula, en una posició que tota la família li cedia en ofrena de respecte, seia l’hereu de la casa i pare dels cinc germans.
Es va escurar la gola, va trigar a engegar, però ho va fer, conscient com era de què la veu que havia de confirmar l’accepptació de l’oferta era la seva. Amb la veu que reservava per a les ocasions sumptuoses va sentenciar:
-Ho farem.
Pel bé de la casa i de la nostra gent, ho farem.
Es va aixecar, amb l’ajuda del gaiato que feia un temps era el seu inseparable còmplice, i va dirigir-se al sobre del marbre de la cuina on reposava el porró el va agafar i com a part d’una ancestral cerimònia que servia per segellar pactes, en va fer un llarg glop i li va passar a en Torcuato, el qual va voler emular al cap de casa, però en aixecar el porró, aquest, va fer la seva feina de regalimar i no content amb l’estampat de la corbata cap on -amb mans maldestres- el va dirigir, en va fer un abstracte que sortia de la peça en si i s’escampava per la pitrera de la camisa seguint pel bigotet ridícul, galtes, i cabell engominat. Convençut el cap de casa que allò era una manera de segellar el tracte (beure d’aquella manera era d’una modernor que ell no entenia) va donar per conclosa la reunió, demanant abans que ningú no es llevés de la taula i acompanyant a en Torcuato i a un pal de fregar cap a la porta.
El cap de casa va seure, va tornar a estossegar i a escurar-se la gola, i aquest cop amb veu menys cerimoniosa va dir:
- Fills i família varia; hem de demostrar que la nostra terra, manada per les millors mans, és també la millor de la comarca pel que fa a qualitat, ara, “Montsalvaje e hijos” ens repta a demostrar-ho, i a fe de Déu que ho farem. No escatimarem cap esforç, ni cap hora de feina. Des d'aquest moment el nostre rumb el marca la producció d’una planta nova que ha d'eradicar aquesta pesta moderna anomenada “Dorsossis Neopaletal Lerda” i nosaltres, els components del ”Mas Eloi”, en serem l’exèrcit que la humanitat envia a plantar-hi cara.
Que bé que parlava aquell home! Ho feia poques vegades, les coses com siguin però quan ho feia...

A tota la casa es respirava un aire nou, es varen fer desaparèixer totes les restes de les anteriors collites, unes mitjançant el foc purificador i altres en els agraïts ventres d’animals que no recordaven haver menjat mai tan abundosament.
Els oncles concos varen estar encarregats, fins que arribessin les miraculoses llavors, a engreixinar els baixos dels tractors i de la resta de maquinària, en ser solters no hi trobaven cap motiu lasciu en això.
En Torcuato va dir que trigarien uns quinze dies a rebre les llavors. La planta, semblant al blat de moro era delicada i volia de tota la sapiència dels pagesos. Com havia estat creada d'una manera transgènica no tenia una data concreta de plantació, ni sabien ben bé quan de temps havia de ser al camp, però per juny s'havia de dallar com totes les collites.
Ja ho diu el Costumari Català: El blat, primerenc o tardà, pel juny s’ha de segar.
No van estar quinze dies com els hi havien dit, va ser algun més, però el dia abans de fer-los la entrega del carregament de llavors, es va celebrar a la casa com un Nadal, on el messies era la bonança que anunciava el final d’una època gris i sense rellevància a la casa, i els galets eren les virolles que tothom esperava.
Just en el moment què l’astre del dia, encara al seu llit d’estels, s’estava amagant sota d’uns núvols, amb l’excusa de dormir cinc minuts més, que va aparèixer a la darrera corba del camí un “camionot” molt gran amb el rètol de “Montsalvaje e hijos” carregat, se suposava, amb les seves llavors.
Com ho ha de fer una empresa seriosa, van recepcionar la mercaderia i varen segellar l’albarà amb el tampó oficial de la casa “Explotació agrícola i ramadera Mas Eloi” i varen “flipar” quan en l'albarà que havien signat van veure el nom de la planta: “Gurgumella curativa”, també posava que no s’ingerís i que havia d'estar fora de l'abast dels nens.
L’endemà matí tot el que es respirava a la casa, tenia relació amb la nova feina que els havien encarregat. Com una sola unitat es varen dedicar a aquesta tasca amb cos i ànima, potser alguna cosa va quedar una mica descuidada, una mica el bestiar, una mica qualsevol collita que no estès relacionada amb la “Gurgumella curativa”, inclòs algun membre de la família que no rebia el tracte afectuós de sempre, una mica.
La finca, amb la totalitat de la seva basta extensió, era prenyada de la llavor que els hi canviaria la vida, fins ara tranquil·la, escarrassada en el que hom volia, lliure, productiva, no fins al punt d’enriquir-se però tampoc, mai, fins al punt de passar gana. La vida del pagès actual.
Ara s’havien venut el futur al diable, amb un contracte firmat amb “Montsalvaje e hijos” que els obligava a uns volums de producció. Ells, que mai havien hagut de rendir contes a ningú.

A les seves oficines centrals, a la gran urbs, a en Montsalvaje i en els seus fills no els hi quadraven els números.
La població infestada per La Dorsossis Neopaletal Lerda va resultar inferior, en numero, a la que en un principi, les previsions deien, i gairebé, en la seva totalitat, aquesta era del continent Africà, pel que el preu d’un possible remei (cada cop tenien més dubtes que la “Gurgumella”, plantes cara a la malaltia) no es podia disparar com si es tractés d'un fàrmac que es vengués a Europa.
Un dia, un matí qualsevol, varen rebre un correu electrònic que deia que per assumptes indeterminats l’empresa “Montsalvaje e hijos” donava per dissolt el seu compromís amb l’ “Explotació agrícola i ramadera Mas Eloi” i que en el cas de no acceptar aquest trencament es podien dirigir en el seu gabinet d’advocats, que no tenien res més a fer que estar per ells.
La casa i els seus habitants varen rebre la notícia com a una ganivetada al mig de l'estómac. Ara que érem al mes de juny, i l’ultima sega feia descobrir el color vermell de la terra, tot restava erm i, com l’últim cultiu era manipulat transgènicament, no permetia una rapida recuperació dels terrenys.
En aquella casa, des d’aquell dia, es varen menjar moltes coses insòlites fins aleshores, però ningú es va trobar desatès per la resta, ni ningú va trobar a faltar el tracte afectuós de sempre.
Poc a poc, la gent va deixar de caminar fent la vertical, la fi de la pandèmia es va començar a notar a l’Africa. i un cop més tot va tornar a la normalitat.
Dels habitants de la casa, qui va poder, va buscar una feina exterior i qui no en va trobar vaguejava, mirant, amb enyorança, un camp que sempre els havia alimentat i ara, malalt, mentre es recuperava, mirava, com si l’hagués traït, a qui l’havia treballat tota la vida.

Comentaris

  • Només són nervis![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 26-04-2016 | Valoració: 10

    Per culpa de la maleïda pandèmia, la gent del mas Eloi s'ha quedat "sin plumas y cacareando". La qual cosa demostra un cop més que més val "pájaro en mano:..", encara que l'ocell sigui prim, que embarcar-se en aventures que ne se sap com acabaran.
    Esclar que aquesta malaltia de marxa vertical és realment molt perillosa i, sobretot, molt poc vista en aquestes contrades. I bé s'hi havia de fer alguna cosa. No era qüestió de deixar la pobre gent amb les mans fetes pols i l'esquena herniada. O sigui que la intenció, que diuen que és el que compta, era bona, i no és pot dir que els Eloi no fossin gent conscienciada amb el dolor aliè.
    Albert, tu ves fent, que jo aniré llegint.

  • Realitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 30-12-2015 | Valoració: 10

    Caram, aquest relat m'ha fet pensar i pensar que és un retrat, irònic i amb el teu segell inconfundible, del que és la vida a pagès. La descripció inicial dels habitants del mas Eloi, 24, amb les dificultats i limitacions de viure tanta gent, l'arribada de noves experiències i el fracàs o no d'aquestes noves experiències. A Ribes xerro molt amb els pagesos o la gent que viu a les masies (perquè no tots són pagesos. Encara que corrin vaques pels seus terrenys, no són seves sinó que són propietaris dels terrenys i prou). En fi, un retrat irònic, però un retrat real de la vida a pagès. Que tinguis una molt bona entrada d'any, Albert, i rep una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: