A C A B A N T

ACABANT...



Les ganes d'escriure, vull dir.

Des de sempre, i sense periodes d'abstinència, m'ha agradat posar en un paper les meves opinions sobre totes les coses que passen al meu voltant i el que penso de la gent i de les coses que fa.

Potser, posats a aprofundir en la meva afecció, m'hauria de definir com a "repassador" més que com a "escriptor", perquè els meus exercicis literaris (d'abans dels primers ordinadors) sempre han tingut dues parts : primer, escriure tal com raja, i després d'un temps prudencial, tornar a llegir el paper i anar-hi trobant un i mil defectes. I refer el paper i tornar-lo a deixar descansar i tornar a mirar-te'l una altra vegada per trobar-hi més defectes.

Puc assegurar que al cap del temps el paper final diu el mateix, però sembla un altre. És com un anar traient el suc d'una fruita. I la sorpresa final és que al cap dels anys et cau a les mans el paperet famós i hi tornes a trobar defectes, el que deu voler dir que la fruita no s'asseca mai del tot...o bé que jo no sóc un Cervantes, precisament.

Ara estic escrivint (arrel d'una caiguda d'esquena el passat 26 de Novembre de 2004 que em va enfonsar una mica la quarta vèrtebra lumbar) com una teràpia perquè tinc el cos ple de drogues que els metges em recepten sense consideració per redreçar la meva salut, el que és un propòsit de bona voluntat, però que ja veurem com acaba.

El cert és que les drogues, que son moltes perquè les prenc per varies dolences simultànies , fan que llegeixi mecànicament i no assimili res: Faig una prova de parar de llegir a la meitat d'un article i no recordo de què va el tema .

Peraixò em vaig aplicar, sense recepta una cura gramatical. Començo a escriure qualsevol cosa, perquè al anar posant paraules una al darrera de l'altre s'han de complir unes mínimes regles gramaticals i ortogràfiques, el que t'obliga a tornar més d'una vegada al començament del paràgraf i de l'escrit sencer, atenent al" tempo" i al ritme del que estàs escrivint. I aquest tornar al començament una i una altra vegada, et va fixant els conceptes a la memòria tant si vols com si no vols.

........................................................................................

De l'escrit anterior potser fa l5 dies i ara escric altra vegada per dir que, afortunadament he fet progressos, encara que el problema de l'esquena segueix i no s'arregla en quatre dies i vull tenir la confiança que en dos o tres mesos s'anirà solucionant
.
La columna vertebral es veu que es molt senyora. Jo només em vaig aixafar una mica la quarta vèrtebra lumbar. Es veu, - em diu el metge, vaja,- que una miqueta més i la meva lesió seria com la d'aquell artista de cine que es va morir, aquell que feia de Superman.

I, per cert, el que era gendre del gran ciclista que tots recordem d'aquells temps heroics dels anys 30 que era en Marià Cañardo i que la seva filla es molt amiga de les dones de casa, va caure com jo, però no tant perpendicular com jo i va quedar tetraplègica i es va morir en tres mesos.

Vol dir que per sortir al carrer em falten dies i que s'ha de tenir paciència.

Noto el progrés de la cura en el fet que el dolor es va localitzant a l'esquena, quan abans els efectes de la problemàtica del gran centre nerviós que és l'espina dorsal t'afectaven tot el cos. Tenies una angunia general, com una mica de mareig i imprecises ganes constants de buidar l'estómac. I un no trobar positura ni al llit ni a cap seient de cap classe. I ara ja m'adormo miquetes, el que vol dir que trobo postura de tant en tant.

Deixo aquest paper obert per agafar el fil a mitjans de mes.

Aquesta nota és d'avui, dia 1 de Gener de 2005.

........................................................................................

Sense voler, us he estalviat un bon feix de ximpleries. Avui és dia l5 de Gener i superant el meu programa, havia escrit dues vegades entre el dia 1 i el 15. Una de força llarga i totes dues les vaig guardar malament, i s'han perdut.

En un paper us explicava incidències en les meves incursions a Internet. En temes literaris, com que hi ha molts afeccionats amb molt bona voluntat i jo hi he parlat amb molt de tacte, he caigut bé i m'han demanat papers que han agradat.

En un grup de Messenger que es diu "El poeta es un fingidor" i on jo hi escric alguna cosa amb el pseudònim de "poeta de barri", hi va sortir un pobre noi del país basc que deia alguna cosa bona del seu poble i me'l van posar tant com un drap brut, que jo em vaig sentir obligat a sortir en la seva defensa i us puc assegurar que he recollit una col·lecció de paraules gruixudes que em deixen aclaparat pensant en el futur de la Espanya, sencera o partida en 4 ó en disset trossos, i sobre tot em va sorprendre que aquelles reaccions tan viscerals es donessin en un grup de gent suposadament tranquil·la, interessada, semblava, només per la poesia i la literatura.

No arxivo aquests papers al meu ordinador, perquè vull suposar que Missanger ho tindrà tot guardat. Als dos temes que vaig intervenir, un em sembla que parlava de Euskal Herria i l'altre "El Huertesito".( Per si no es poguessin recuperar, escric les més sonades que recordo " "rata nacionalista", falangista de ERC i feixista de CDC.)

.............................................................................................................

Em dec trobar millor, perquè avui, que es dia l6 de Gener, torno a tenir ganes d'escriure.

En realitat, sóc cada dia més un home d'un sol tema , que és la obsessió pel nostre país, cada dia més mal tractat i cada dia amb més mèrits perquè ens les vagin fotent totes a la mateixa galta.

Avui, (coses de les neurones, que de vegades caminen a poc a poc i altres es posen a córrer com boges, i quan els hi ve de gust juguen a fet i amagar i et surten del racó més imprevist), m'he despertat pensant en el Millán Astray i aquella consigna seva, tan profunda, de "Muera la inteligencia".

I penso en tota la Península Ibèrica , a un costat i l'altre de l' Ebre, i l'incomptable número de burros per metro quadrat que s'han dedicat al noble fi de governar-nos.

I després m'he centrat en la persona d'en Carod Rovira, que coneixia pels seus escrits, que m'agradaven, però que per fer política hauria de tornar a néixer i aprendre les beceroles necessàries en el moment que toqués. Perquè mira que la posa fonda la pota , i mira que la posa sovint !

I aquests del cul de sac de Iniciativa, que ha arreplegat el millor de cada casa i que ara bufen cullera a la Generalitat i penso doncs, si el cas és que els nostres son més burros encara que els de fora, però finalment penso que no. Que el que passa és que els de fora son gent amb preferències hortícoles i els nostres s'han decantat sempre amb més gust a la jardineria y sembla que pels temes en discussió son més útils els pebrots que les margarides.

Els nostres diuen amb solfa allò de trencar cadenes, però quan veuen venir els castellans els cauen a terra la partitura i la falç, que tiren cap endarrera dissimulant, i canvien la melodia patriòtica per "La del manojo de rosas".

I, en el moment present, es clar que m'agradaria que del nostre Parlament en sortís un projecte d'Estatut acabat i convenient i que a Madrid ens l'aprovessin i en Maragall sortís al carrer Alcalà "en hombros" dels parlamentaris, però llavors se'm em posa davant dels ulls, com una màgia negra, un tramvia dels anys 40 amb aquells rètols inoblidables : "Se prohibe la blasfemia y la palabra soez" i "Habla el idioma del Imperio".

Potser és que per la gran part marinera del nostre país , pot haver-se donat un cert efecte mimètic a una part de la població - en aquest cas als polítics - de caminar com els crancs.

........................................................................................

Dia l6. Això marxa, vaig agafant ritme, però avui m'imposo la obligació de parlar de qualsevol cosa que no sigui política.

Avui explicaré una història de la Bíblia, referida a la mort del gran patriarca que va ser en Noé.

No tinc cap capacitat per entrar en el comentari de la seva edat, que diuen que si està escrit que havia complert els 900 anys, seria perquè en aquella època es devia comptar el temps d'una altra manera i també perquè sembla que aquelles gents no menjaven ni hamburgueses, ni hidrats, ni grasses saturades, ni hi havia biòlegs... qui sap )

Només vull explicar que, quan les dones de la seva família el veien decaigut i trist, li van posar al llit nenes púbers, a veure si li donaven calor i li feien renéixer la il·lusió por seguir vivint; Però van fer tard, i en bon home es va morir.

Penso que aquella teràpia no va resultar per una aplicació extraordinàriament fora de temps. Però penso també que aquella idea podria ser bona aplicada amb més oportunitat, potser a homes gastats, però no tant com en Noé. Per exemple homes de 79 anys que molts ja no tenim dents, però tenim ungles ben fortes...

........................................................................................

Dia 21.Les notícies d'aquests dies, entre radio i televisió , em tenen aclaparat. Em van entrant les ganes d'escriure, però hi han massa coses i jo sol no em puc tornar editorial d'un diari.

Agafant els temes a partir de l'últim escoltat aquest mateix matí, li toca a la bomba posat pels bascos d' ETA a Getxo, amb 40 quilos d'explosius i que, segons opinió general de tots el contertulis d'en Josep Cuní a TV3, estava posada amb "les ganes de fer el màxim de mal possible".

La niciesa d'aquesta opinió la vinc considerant des de sempre. Si es vol fer el màxim de mal no s'avisa l5 ó 20 minuts abans. Es mata tant com es pot, que els nostres temps son de productivitat.

El significat d'aquest avís previ te un sentit que a la gent no li arriba, segurament perquè la intoxicació mediàtica es tan forta que fa de potent anestèsic.

Jo sempre he presumit de conèixer el poble basc amb certa profun
ditat i després de la mort d'en Franco vaig descobrir que mes de 4 bons amics que en els anys 60 i 70 teníem bona relació i amb els quals parlàvem de política amb opinions bastant coincidents, després de la fi de la Dictadura em van sorprendre i espantar amb les seves reaccions tan inesperades i bèsties.

Jo faria un primer comentari anecdòtic , en el sentit de pensar que aquest cotxe el pot haver posat un sector d'Eta que no li agrada la possible nova marxa de la organització, i vol començar la guerra pel seu compte. La trista història del final dels Carlins està plena d'actituds d'aquesta mena i tot allò, que els vells encara ho havíem sentit explicar a la vora del foc i mai com accions de guerra o de guerrilla, si no de pur i simple bandolerisme.

I aprofundint, tinc de començar a explicar el que ja he explicat moltes vegades. Una cosa és el poble, en un moment de l'historia qualsevol, súbdits o vassalls i esclaus durant segles i morts de gana sempre, fins que tot evoluciona i la societat sencera comença a veure als que manen començar a fer proves .

Després de jugar durant segles amb els reis, que fan tractats i negocien amb països i fronteres com si fossin peces d'un Monopoly qualsevol, comprant i venent i pagant i cobrant amb prínceps i princeses, i quan no hi havia casaments a la vista es feien guerres amb el mateix objecte i, sempre i com sempre, pagant el poble.

Després d'Isabel II, que va donar el nom d'Espanya (1812 ?) mitjan el segle l9, durant una temporada de gairebé 70 anys , el desordre d'aquest pobre racó de món es va organitzar a cops d'estat, que en va tenir crec que 36 ó 38 en el segle l9 i dos en el passat segle 20.

De l'últim cop d'Estat, que els franquistes n'han dit sempre "Alzamiento", passats els primers 15 ó 20 anys de natural expansió venjativa , es va crear la primera Democràcia Orgànica, que va durar fins que al "Caudillo" van començar a tremolar-li les cames.

Pocs dies abans de morir havia deixat lligada i ben lligada una altra democràcia (incipient en grau superlatiu, amb l'exèrcit vigilant amb les armes a la ma perquè el poble no pensés mai pel seu compte) i un nou Cap d'Estat, en Joan Carles I, Borbó de tota la vida, segurament perquè es pensava que d'aquesta manera quedaven agraïts els favors que aquesta gran família ens havia fet sempre, sobre tot el dit i admirat "FELIPE V."

Precisament a partir d'aquest FELIP CINQUÈ. Quedem una mica en bàbia fins que després del reinat d'en Felip II la Reina
Bé. Veníem parlant del país basc i del Poder. I dèiem que el PODER està per sobre de tots els sistemes però el que els va millor per una millor creació de riquesa i un ambient més confortable amb totes les avantatges i cap inconvenient, era aquest, el democràtic.

I el fons de la qüestió és que els PODERS, tots els PODERS del món, s'entenen perfectament sense nacionalismes de cap mena, i s'entenen la mar de bé.

I per sota del PODER els polítics van fent la seva política pels pobres.( Seguint pautes molt precises per no perjudicar els interessos superiors, que si t'en apartes et poden fotre un tir encara que et diguis Kenedy) .

I, deixant el tema delOper i tornant a la política de cada dia, potser jo sóc massa suspicaç, però he vist massa vegades que els països grans es fan amics ocasionals amb dictadors, sàtrapas i vertaders assassins, com el mateix Bid Laden, per obtenir uns objectius determinats. I aleshores, posant-me en el lloc de detectius clàssics d'aquelles pel·lícules del Melwin Douglas o de les novel-les de l'Hèrcules Poirot que sempre volien saber "chercher la femme", o, en aquest cas, a qui beneficia el mort? I em responc a mi mateix, sense cap dubte.

Perquè sembla resultar que el llarg benefici de les accions d'ETA ha sigut per Espanya, que ha aconseguit un odi generalitzat de totes les regions "perifèriques" i ha reforçat la gran consigna de España Una, Grande y Libre..

II ho repeteixo esmolant encara més la meva suspicàcia i m'imagino al poder Central donant instruccions a ETA de matar, però en una mesura suportable, per crear l'ambient necessari , però no superant , de molt, el número de morts a la carretera per accidents de trànsit, cercant una certa contenció que no superés un nivell de desbordament.

Bé, he acabat el temps d'avui i hauré de deixar per demà un tema que m'agrada a propòsit de les espècies i els pecats.

.............................................................................................................

22 de Gener. Allò dels pecats ho deixaré per demà o un altre dia.

Avui hi ha un tema gloriós i imprevist, el del condó. He escoltat el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola que sembla que s'ha d'acceptar finalment el mètode, intrínsecament pecaminós , com a mal menor davant la quasi pandèmia que es va estenent per tot el món.

Però avui, que es exactament el dia que segueix el d'ahir, els grans Prínceps de l'Església han posat el seu portaveu davant els micròfons i les pantalles del món sencer per dir que el tema havia estat mal interpretat i jo vaig entendre que el pobre portaveu havia quedat una mica confós i potser es pensava que l'únic que coneixia el tema del condó en profunditat era en Fraga Iribarne
.

El gir que ha donat la Església Catòlica avui a la informació d'ahir en sentit absolutament contrari , em tanca la boca amb pany i forrellat en un silenci políticament correcte, donada la meva condició de cristià batejat

.......................................................................................

El tema que havia anunciat ahir que diria avui a compte dels pecats i les espècies, penso que només és un apunt i que jo no tinc prou coneixements per allargar-mi massa.

La meva idea-finestra és pensar que el món és com una immensa farmàcia : Cada estanteria està plena de coses que, usades en les dosis adequades son medecines benefactores, i en mesures arbitràriament superiors poden ser verinoses d'efectes letals.

El món te el que l'església qualifica de pecats - i jo penso, potser sense massa respecte - que no tenen malícia en si mateixos, i que son com comportaments que en una mesura poden ser mortals i en una altra poden ser les pinzellades que acaben de donar un caràcter a les persones.

El meu Déu, que m'atreviria dir que és d'artesania i no el que venen pels supermercats, te molt ben preses les mesures de les coses, i sap que un plat pla, blanc i ple de pebre negra pot - i deu - matar, però que un granet de pebre en forma de picardia pot donar qualitat a una persona que, sense aquella ajuda potser seria el que ara se'n diu un plasta.

També un polsim de resignació (i de vegades el polsim pot arribar a dosis de ma plena) , pot fer suportables la enveja i la ira. Penso ,per exemple en la joventut poc preparada per la lluita per la vida dels nostres temps, que necessita unes eines i uns medis que no tindrà mai.

Honradament jo penso que si Déu m'hagués fet encara més curtet del que sóc i no m'hagués donat la resignació equilibridora, potser seria un d'aquells brètols que trenquen vidres i cremen contenidors.

La ira va a cops, però l'enveja pot ser de durades com tota una vida. I pot anar, de ser gairebé sana quan veus a un amic feliç per una sort, fins a llarga i fonda quan desitges el que saps que no estarà mai al teu abast. I el món és propici i abundós en exemples per fer patir: Gent més intel·ligent, més maca, més rica, més plena de gràcies per agradar a l'altre gent....

I si no tens les proporcions adequades d'amor propi i la condició de saber mirar endavant i endarrera, donant gràcies a Déu per la posició gens menyspreable que t'ha tocat i d'anar tractant de fer la teva feina el millor que saps, vas malament.

I hi ha una altre mètode que jo no recomano i que és fàcil, perquè es despatxa sense recepta mèdica : És tenir un orgull desbocat i creure't sempre el primer de la fila. Aquests son molt fàcils de detectar, sobre tot si es dediquen a política

.Altres pecats com la gola i la luxúria em semblen creats una mica per treure gravetat al conjunt , que potser, vist en grup, és massa fort i aquests dos semblen més personals i intransferibles i comencen i acaben en ells mateixos. Morir de gust per us i abús de sexe o de tiberis continuats amb els millors productes dels orígens més sofisticats, serà morir-se, sí, però ¡quina diferència!

I he deixat per el final la usura, perquè les gents que la pateixen son de les que dormen sempre amb un ull obert i pateixen cada dia, i quan es moren no troben cap banc que els faci la transferència més important de tota una vida tant esclava com la que han tingut

Si jo fos Déu, per aquest pecat no hauria deixat cap antídot a la farmàcia del Cel.

.............................................................................................................

Potser hauria pogut allargar el tema dels pecats, però en aquest moment estic escoltant la ràdio i per enèsima vegada es parla a propòsit del matrimoni entre gais i lesbianes.

I potser jo m'ho miro malament i diré un bajanada, però em sorprèn que ningú hagi parlat de la etimologia de la paraula matrimoni, que és quelcom relatiu directament a la maternitat, negoci genètic que només es pot muntar amb dues persones, una de cada sexe.
.
I el pensament final que em faig, sense modèstia ni immodèstia, és que o jo sóc molt savi o els altres son molt burros.

............................................................................................................

Avui és divendres, dia 21 i em dona per constatar que tinc molts amics castellans de fa molts anys i que hem passat molt bones estones jugant, segons la edat a
l futbol, al tennis, al billar, al xapó, al dòmino, al bridge....Tots entenen el català i alguns el parlen,(pocs, molt pocs) i els tenim per gent de casa, sense embuts..

Tinc varies penyes, amb majoria natural de gent de la terra, però també hi ha molta gent de famílies que van arribar a casa nostre entre els anys 40 i 50.i que ens han fet companyia sense escarafalls per part nostra.

Entre nosaltres hi ha una bona afinitat general, però cada dia veiem més convenient evitar conversar sobre política, per no trencar l'harmonia de tantes bones estones viscudes.

Però jo no em trec mai del cap que aquesta gent que ara tenim tan integrada socialment, és la mateixa que en aquells temps d'immigració acordades per la Espanya eterna en aquelles converses tan famoses de Toledo per "descafeinar" el nostre catalanisme, i ens deien amb espanyolisme vibrant allò de "¿No estamos en España? Pues hablemos español".

Parlo, doncs, de gent que s'ha integrat en una part, però que deixen un marge discrecional per fer-nos el favor de deixar-nos ser "raros y anticuados en sus cosas", però amb el pensament que aquesta incomoditat que ens dona Espanya com veïna serà eterna, si volem persistir en la nostra bestiesa del separatisme.

Tinc un bon amic que és una boníssima persona i que és de Salamanca, que cada vegada que se'n va a la seva terra jo li demano, de broma, que quan torni em porti " algun paper". Ja dic que mai hi parlo seriosament, de política; Però fa molts pocs dies que sembla que tots el savis es van posant d'acord perquè aquells papers tornin, i li vaig sentir un sol comentari : "¿No tienen otras cosas más importantes en que ocuparse?"

Son espanyols de soca i arrel, els fa patir humiliació la "pérfida Albión" amb la qüestió de Gibraltar i si mai senten parlar de la invasió i catalanització de Catalunya quan Anglaterra va traïrnos, el 1714, a canvi precisament de Gibraltar, ens acusen de treure temes antediluvians absolutament fora de lloc.

Es poden definir, per el que porto explicat, unes conclusions que jo m'atreviria a dir que son irrebatibles. Els espanyols son així i els catalans ens mereixem seguir pagant el beure mentre hi hagi una taverna oberta entre Salses i Guardamar .

........................................................................................

Em fa vergonya d'explicar que avui és 14 de Febrer.

Han passat molts dies sense que tingués ganes d'escriure res. L'esquena és molt senyora i quan vol fer la punyeta, sap fer-la.

El que ara puc dir, amb goig, és que aquest exercici d'escriure era per guanyar retentiva, i l'he guanyada. Ja torno a llegir el diari. No del tot, però si les parts més importants.

Ja surto al carrer. Els dilluns i els dijous en venen a cercar els amics i em tornen a casa al vespre, després d'un bon dinar i tota la tarda de jugar al dòmino.

Els dissabtes i els diumenges vaig a jugar al bridge al Wist, que deu estar a uns 400 metres de casa.

Demà, dia 15 torno al metge i em faran noves radiografies. A veure si hem avançat una mica més. (El metge ja m'ha dit, però, que això de l'esquena es va arreglant, però que ho recordaré per molt temps, sobretot quan faci humitat.

Avui és dia 19 de Febrer.

No tinc ganes d'escriure, però hi ha una cosa que no es pot passar per alt.

Demà, dia 20, a Espanya es vota no un referèndum sobre si ja podem donar per acabat l'Estatut D'Europa, si no un preliminar que no decideix res, i només juga en favor d'un galifardeus que s'omplen les butxaques a compte nostra.

Aquesta mena de referèndum es farà a cada país, però Espanya va "delante, para que no se espante" i tots els peixos grossos ens omplen d'una vergonyant i abusiva campanya en favor del SI.

A mi tot el que vagi a favor de traure poder de Castella sobre Catalunya i passar a una unió de pobles més gran, on la nostra veu valgui com qualsevol altra, ja en va bé.

Però des de fa molts anys veig treballar a Estrasburg i a Brusel-les en el sentit de formar una unió d'Estats sense tenir en compte els pobles i en aquesta meritòria feina i veig dedicats, entre molts milers d'altres catalans, els destacats i insignes botiflers senyors Vidal Quadras i Borrell.

El text que proposa aquest particularíssim referèndum es veu que ni l'entenen els homes més preparats de casa nostra, i jo no puc pretendre pas saber-ne més que ells.

Però pels indicis que ja us he senyalat, queda dit en aquest diari que votaré NO i em quedaré amb l'ànima tranquil·la.

Ara torno a estar cansat iem sembla que vosaltres encara deveu estar-ne més encara.

Perdoneu, doncs a lvosrtre

SANTANDREU3
¡'´´