A, B i C

A, B i C. Tres persones diferents. Tres línies que seguien paral·lelament el seu camí i perpendicularment es creuaren per entrellaçar les seves vides, paral·lelament i perpendicular. M'explic: Amistat. D'això se'n diu.

Una tarda d'aquestes pre-exàmens... una d'aquestes que hauries de fer però no fas... i acabes contemplant, en un cercle amistós (A,B i C), el port d'aquesta ciutat que de cada vegada és menys nova, Barcelona (que quedi clar... no per això deixa de ser sorprenent...).

Les tres vides entrellaçades i protagonistes seuen en línia recta enfront un mar ple d'oli, i pot ser pel seu olor tan... tòxic?, ens hem inspirat. Hem fet d'unes hores mortes, d'un temps massa humà, un mesclat de bombes, tsunamis, ocells i paral·leles. Ah! i amor, està clar!

És curiós com en som de cruels amb els desconeguts... aquesta frase que ningú discutiria té un concret rerafons. Rerafons: En un simple banc, l'Amistat dividida en tres (A, B i C), s'ha assegut un simple home X (o no tant simple!) en aquell simple banc. Mira quanta propietat privada tenim inculcada mentalment, que ABC han notat una manera rara d'actuar, una manera rara d'asseure's d'aquell home X, però, sobretot, una manera rara d'anar-se'n: ràpida, quasi fugaç.. jo diria que amb alguna intenció determinada. Ja no era normal, el fet que una persona desconeguda tingués alguna mena d'intenció ja ens és extrany... en teoria, era el "nostre" banc. Lo desconegut és allò, nosaltres som això. Coses de demostratius...

Resulta que quan se'n ha anat aquell home tan simple, mira si és simple que és X (això és discutible...), hem gaudit d'uns minuts terroríficament paranoics i d'autoengany on ens plantejavem: haurà posat una bomba? Serà un enviat especial per una missió especial? O espacial? Té males intencions, segur. Després de la satisfacció d'haver pogut gaudir d'uns minuts terrorífics de gratis i fruit de l'autocreació (supòs!)... tornam als nostres ocells i línies paral·leles... segueix normal.

Però... vet aquí que un altre home simple que anomenarem XY (per no anomenar-li XX, ja se sap...) (que no vol dir que l'home simple X no sigui XY! Bé, és igual) s'asseu just al mateix lloc on s'havia assegut l'home simple X. Llavors allò ja no són bombes... és una guerra! No... és un tsunami! Un atemptat!Té males intencions, segur.

Supòs que pel pensament popular taaan generalitzat "No em pot passar a mi", no ens hem mogut del lloc i hem seguit com sí res... Però, ho jur i rejur, els peixos es movien en forma rara.. com a agitats, no sé explicar-ho... remoguts, sí, remoguts! I ja se sap... els animals intueixen molt millor que les persones. Les persones, encara que som animals, no sé perquè (mentida: sí què ho sé!), no ens agrada recordar-nos-ho. De fet, no ens en adone'm si no ho recordem: Som animaaaals, som animaaals... Podríem intuir també com ells... ah! però com que no volem ser animals... haurem de seguir sumant, multiplicant i escrivint enciclopèdies perquè després vengui un tsunami i els únics que es salvin siguin, justament, animals! On és la llei de la supervivència? Res, ells allà i nosaltres aquí. Coses de demostratius...

Abandonant la llei de la supervivència, i seguint amb el què us volia contar, no hem pensat què: pot ser el port estava ple i com que el banc ÉS DE TOTHOM es podien seure altres persones, que quan un se'n va, un altre ocupa el seu lloc (llei de vida!), que la gent sol tirar menjar als peixos i s'acostumen a moure ràpid per poder menjar el troç més gros (Llei de supervivència?). No, nosaltres hem pensat: Tenen males intencions, segur. Seguríiiisssimm.. aquí me teniu: Bon humor i sense cap resta de bomba, tsunami o atemptat. Jo aquí, les bombes, els tsunamis i els atemptats allà (perquè n'hi ha!). Coses de demostratius...

Mira: "Dos ocells volen en dues línies paral·leles" diu un d' A, B o C. I d'aquí a l'amor. És primavera, ja se sap... però tant? La necessitat, és clar. Mirau, el trajecte mental entre paral·leles i línies a l'amor és molt simple:
-2 línies paral·leles mai es toquen
-No és vera, a l'infinit!
-Però és un engany

És clar, això ja és amor! No, jo no vull línies paral·leles idò:

-Línies perpendiculars es toquen un cop, però no es tornen a tocar mai!
-És un rollo de nit

Ah persones que no voleu ser animals... això són les conseqüències de la racionalitat. Solució, utòpica? Clar!!

-dues línies paral·leles que es van entrellaçant!

Visca la complexitat humana!

Us ho havia dit: de dos ocells hem arribat a la complexitat humana, perquè, sé cert, que ningú m'ho discutirà. I què més... i què més que un bon exemple de complexitat humana és la brillant idea d'escriure justament això? No ho puc evitar... som complexa i humana.

Però, que quedi ben clar... d'entre bombes, tsunamis, paral·leles, complexitats, lleis de supervivència, sols ataronjats i etcétera... he passat una bona tarda i, a la vegada, hem donat la benvinguda, entre un cercle amistós, al mes més groc fluix de tots: el Juny!

I t'estim? De quin color és?

Amb quin color estimam...?

Aaaai... prou de complexitats humanes!