T'estim

xurrii!
per casualitat he mirat si tenies alguna cosa nova....k guai tiaa!

sense dir res, ho has dit tot...
aquest sentiment tant irracional que ens fa moure...que ens dóna vida però també ens destrossa!

si pogués, també hi posaria música en aquest escrit...:P

continua!!!

Complexa aquesta situació en que pareix que un té més interés de que la relació vagui be que l'altre, que estima més que l'altre... Però a vegades no és això, a vegades és que a l'altre li costa més expresar els seus sentiments, o que simplement necesita temps...
Una besada! Que pasis bon pont!

Papallona

però al mateix temps m'entristeix... perquè em fa pensar en mi, en la meva situació; en una situació que es va repetint, que es repeteix i mai acaba... Estimar i no ser correspost. Estimar i no poder-ho mostrar. Estimar i no rebre la mateixa estimació. No poder extreure tota la passió que em recórre les venes... Caminar de nit pels carrers i no poder cantar ben fort mentre les lletres de les cançons em consumeixen per dintre...

A vegades sols desitjaria endur-me les músiques que més m'agraden i més em parlen i iniciar un passeig sense fi. Caminar sense parar, a poc a poc, observant a cada pas. Captant tots els moviments del voltant i cantant per extreure el què sento.

aix... sempre ens complica la vida l'amor...

Que vagi de gust!
Ciao!

Gemm@

Les paraules poden morir de dues maneres: la que tu descrius pot ser-ne una, però no oblidis que també poden perdre el seu significat a força de ser dites.

Perdona'm!

El meu mail és a la meva biografia, preciositat escrita.

Avís important: Tota informació traslladada via comentaris és certa i/o falsa, i podrà ser utilitzada com a paper per reciclar en cas d'impressió.

A mi m'agrada espiar la mar des de Dalt Murada, és el súmmum després de passejar per la Palma antiga uns momentets.

Difícil de superar la recomanació musical. M'hauré de deixar matar, recomanant-te Lágrima, de na Dulce Pontes.

Si faig tard divendres, és perquè m'estorb. Però mos veurem, si hi som els dos.

Partiré de ca nostra...

-Qui ets?
-No ho sé.
-I per què me comentes el relat?
-Mira, tu me n'has comentat un i t'he cercat i llegit.
-I què? perquè jo t'escrigui tu m'has d'escriure?
-No, és que m'has agradat.
-...
-...
-I?
-I res, que t'escric una mica.
-I què vols?
-Primer de tot, agrair-te els teus comentaris...
-De res.
-Després, dir-te que el relat de les rectes paral·leles i demés està bé, m'agrada veure que la gent utilitza les matemàtiques (jo sóc matemàtic) per fer literatura.
-Gràcies.
-I, finalment, convidar-te a una pasta àrab al raval.
-...
-...
-Me contestaràs?
-Que cutre ets...
-És una opinió.

quina complexitat i quin diàleg tant maco i stressant alhora.
m'ha agradat molt molt molt,
records